Pàgina 9 "Violència i autoritarisme" (2)

© Raül Blesa Arcarons

Relats:
21. Socors, sóc diferent!
22. Immòbils i dissecats

21. Socors, sóc diferent!

- Pare! Per què no puc jugar amb l'Ivan?

- Perquè els seus besavis eren esclaus, eslaus capturats a l'est, fill meu.

- Però l'Ivan no és esclau, oi?

- No, el seu amo va alliberar el pare i a tota la família.

- Aleshores, si l'Ivan no és esclau, ¿hauria de poder jugar amb ell, no?

- En sap greu, però no. La nostra família sempre ha estat constituïda per homes lliures. Són diferents de nosaltres. Juga amb la Maria.

- Pare, la mare no em deixa jugar amb la Maria.

- I com és això!? Què diu la teva mare?

- La mare em diu que la Maria és de família sospitosa.

- Sospitosa de què?

- De practicar la religió musulmana, com ho feien els seus avantpassats, els moros de Granada.

- Però si fa molts anys que són cristians, fill!

- Sí, però la mare no ho té clar i no vol que jugui amb la Maria. A més, la mare diu que la Maria i els seus pares tenen la seva pell més fosca que la nostra.

- Juga amb altres nens o nenes.

- Pare, en aquest carrer no hi ha cap més nen de la meva edat, tots són més grans i no volen jugar amb mi. Diuen que sóc petit.

- Hi ha nens de la teva edat carrer avall, en el centre del poble.

- No serveixen, pare. N'hi ha un que es diu Joan que els seus pares no el deixen jugar amb mi. Els pares li diuen que nosaltres som pobres i ells no s'hi poden barrejar amb gent inferior.

- N'hi deu haver d'altres, oi?

- I tant, pare! Hi ha en Jaume, que és de família pobre com nosaltres, però resulta que el seu pare i la seva mare no volen que jugui amb mi. Diuen que vénen de família noble i que, per tant, no es poden relacionar amb nosaltres, uns camperols amb avantpassats sense terres.

- Òndia, fill meu! Algú hi haurà que pugui jugar amb tu?

- Sí, en Pere. Però aquí sóc jo el que no vull jugar amb ell. Sempre m'està pegant i m'insulta dient-me nan i camacurt.

- No et preocupis! Ara mateix soluciono tot això, vaig a parlar amb el nostre mossèn: té idees molt avançades. No pot ser que inclús els nens no pugueu jugar junts!!

- El mossèn no hi és, pare, se l'han endut.

- Com que se l'han endut!? Què ha passat?

- Uns homes de ciutat, armats, de la Santa Inquisició. L'han acusat de ser amic del Bisbe Carranza, el condemnat a 17 anys de presó per heretgia, per luterà.

- Saps què et dic!? Juga amb l'Ivan, i també amb la Maria, jo ja parlaré amb la mare.

- Pare, ¿a mi no se m'emportarà la Inquisició per jugar amb la Maria, oi?

Ignoro què passava en altres continents, però l'Europa de les cases reials autoritàries o absolutistes era l'Europa de la intolerància: pertànyer a una minoria era d'allò més perillós, sovint les pertinències materials i la seguretat física, o la pròpia vida, estava en situació de risc. Per desgràcia, molts cops les minories ho perdien tot.

Avui dia acceptem i exigim el dret a la diferència, un dret que posseeix qualsevol ésser humà o nació. Abans, no solament no existia aquest dret, sinó que inclús la idea era considerada malèfica i socialment nociva, els seus defensors eren estigmatitzats i perseguits. Les autoritats impulsaven polítiques per reduir l'ampli i plural ventall cultural, hi havia una dèria uniformadora.

Tots els súbdits havien de “copiar i enganxar” en el seu cervell els pensaments i els comportaments preestablerts per les autoritats, et deien com tenies que ser, pensar, dir i fer. Allò que no s'ajustava al model, era considerat danyós i perjudicial per l'ordre establert, per la qual cosa era objecte de repressió i càstig.

El càstig, en molts casos, suposava anar a parar a la foguera després de patir tortura. No s'hi posaven per poc, el mateix estat va executar l'espoli i l'expulsió de grups humans formats per dotzenes de milers de persones. El seu únic delicte era el ser membre d'una minoria.

La llista de minories represaliades, perseguides i castigades és molt extensa, destaquen com a víctimes preferents els jueus, els musulmans i els heretges. La relació de grups heretges, o heterodòxies religioses cristianes, és més llarga que un dia sense pa. 

Però també rebien mastegots les minories nacionals localitzades en els estats, estats governats per personatges amb pretensions de construir l'imperi mono-cultural a costa de les nacions veïnes. De fet, la majoria de les cases reials europees volien posseir el seu propi jardí totalitari, ple de formigues treballadores i mudes, a més de sacrificades i devotes del poder.

El procediment s'iniciava amb la campanya de propaganda per criminalitzar la minoria, mitjançant l'acusació de ser els culpables d'alguna tragèdia general, com la pesta o la fam, per exemple. Les coses greus succeïen per culpa dels seus pecats o degut a la tolerància dels “nostres” amb relació a la conducta suposadament desviada i pecadora dels “altres”.

Cas a part mereixen altres minories formades per gent que avui dia la classifiquem de marginada o marginal degut a la seva pobresa. Pobresa i delinqüència solien relacionar-se, o pobresa i gent de mal viure. Entre aquest darrer grup destaquen les dones acusades de bruixeria, que podien acabar torturades i a la foguera. També els homosexuals formaven una minoria perseguida i durament castigada, en alguns llocs eren cremats a la foguera.

Cal afegir dos aspectes a tenir en compte. En primer lloc, hem de dir que no sempre eren les autoritats les més intolerants amb relació a castigar a certes minories; i, en segon lloc, que no poques vegades s'hi va barrejar la repressió a la minoria amb el desig d'eliminar opositors polítics, o saldar deutes per aquesta via, a més de venjances i altres perles de les perversitats humanes.

Era la llei de la selva, on tot s'hi valia per perjudicar “els altres” i beneficiar “els nostres”. L'abús de poder era una moneda corrent, un abús sovint institucionalitzat i legitimat per la llei. I quan la llei no ho permetia, aleshores, entrava en funcionament la impunitat.

Resumint, no era cap ganga viure a l'Edat Moderna, en el món de les monarquies autoritàries i absolutistes. Inclús les famílies ben situades i considerades addictes al rei, tenien que vigilar a possibles enemics o competidors de càrrecs públics, no fos que els fes caure en desgràcia una conspiració ben articulada.

En els nostres dies, i a Europa, les coses han millorat molt, però que ningú pensi que aquelles perversitats han desaparegut del tot amb el pas del temps. El dret a la diferència és sovint quelcom difícil d'exercir i la voluntat uniformadora, o globalitzadora, és present en no poques autoritats i poders establerts.

Pel que fa a l'abús de poder, no cal més que fer una ullada a la premsa diària per adonar-nos que l'autoritat sempre té la temptació d'utilitzar-ho i, massa cops, a més de caure a la temptació, executa sense vergonya l'abús de poder, principalment quant les víctimes són membres de minories o són persones amb pocs recursos per a defensar-se davant l'estat. Hi ha poders i autoritats que sempre confien en la impunitat.

22. Immòbils i dissecats

L'arbitrisme va ser un corrent de pensament polític i econòmic desenvolupat durant els segles XVI i XVII en el regne de Castella. Els arbitristes van ser pioners en la literatura econòmica i van proposar solucions a la recurrent greu situació de la hisenda pública, és a dir, formulaven alternatives per a millorar l'economia del país i de l'estat durant la monarquia absolutista dels Habsburg.

Els seus esforços van ser molt poc reconeguts i objecte de tota mena de burles i insults, quan no víctimes de conspiracions orquestrades des d'una aristocràcia incapaç d'acceptar cap canvi que pogués perjudicar els seus interessos. L'immobilisme polític i econòmic s'enquistà durant segles i va ser una de les principals causes de l'escàs desenvolupament d'Espanya. 

Els arbitristes intentaven racionalitzar l'activitat productiva del país i així superar la tradicional decadència econòmica. Entre d'altres mesures, proposaven:

• L'activació de la producció manufacturera i reduir l'exportació de matèries primeres, promocionant la indústria i el foment de les exportacions de productes acabats.
  
  
• Abandonar el culte a l'oci i introduir el prestigi del treball productiu.
  
  
• Millorar la productivitat, fomentar el creixement demogràfic, la repoblació forestal i estendre els regadius.
  
  
• Articular polítiques antiinflacionistes i frenar la tendència a l'alça dels preus.
  
  
• Reduir les operacions especulatives i els privilegis administratius  (concessions i monopolis en favor de personatges de la cort del monarca), que empobrien el país i provocaven l'abandonament dels oficis i les activitats productives.

Totes elles eren propostes plenes de sentit comú i que han estat assignatures pendents durant segles. El culte a l'oci ha estat fins fa poques dècades quelcom practicat i defensat per segments prou significatius de l'aristocràcia o de l'alta societat espanyola en general. El no treballar era una marca de noblesa de la classe dirigent, i viure del treball dels altres era un signe de prestigi i fortalesa. 

Cal dir que, en gran part, succeïa el mateix en altres indrets d'Europa, la diferència amb Espanya és que, mentre en altres llocs aquesta mentalitat fou escombrada en el segle XIX, aquí, fins fa poc, encara donava cops de cua de tant en tant. 

Anem a llegir un possible anunci en el Diari Oficial de l'Estat del segle XVII:

“Concurs-oposició per a economistes i administradors públics de l'estat

El Consell Superior de la Reial Hisenda, en el nom del rei, obre un termini per a sol·licitar places d'economistes i administradors públics. S'ofereixen un total de 30 places amb destinació a Madrid i altres indrets de l'Imperi, inclòs Itàlia, Flandes i les Índies.

S'exigeix als candidats:

• Estudis en totes les matèries administratives impartides a les Universitats del Regne.
• Una experiència de cinc anys en la realització de tasques de gestió administrativa a les propietats d'un noble.
• Domini de tres llengües: castellà, llatí i francès. També valorem els coneixements sobre el flamenc.
• Certificats de puresa de sang i de bona conducta, signats per autoritats eclesiàstiques o laiques, o per la noblesa a qui han tingut l'honor de servir.
• Ser membre legítim d'una família de reconeguda solvència, fidelitat i valor en la defensa del rei i de l'estat.

En annex a part s'informa sobre les fases del concurs i de l'oposició, més els continguts acadèmics del programa objecte d'examen, el calendari de les proves orals i escrites, les avaluacions, els mèrits i els barems.

És voluntat d'aquest Consell Superior de la Reial Hisenda aconsellar als candidats amb relació a les seves actituds i pensaments. Els llocs de treball oferts exclouen qualsevol possibilitat d'intervenir en la política del Regne i s'anul·la qualsevol intent de fer propostes que impliquin la introducció de novetats en l'excel·lent administració pública que practiquem sota el lideratge del nostre rei i senyor. A nosaltres no ens cal ni innovar ni millorar ni canviar.

Les nostres mascotes són la tortuga, el llangardaix i el cranc. La tortuga perquè creiem que sempre cal anar a poc a poc i sense pressa, no sigui que prenguem mal. El cranc obeeix a que si convé fem marxa enrere. I el llangardaix respon a la nostra capacitat d'apropar-nos al sol que més brilla. 

A més a més, l'art de dissecar és, per a nosaltres, una afecció i un culte que practiquem en el dia a dia de la nostra activitat al servei del rei. El món podrà canviar, però nosaltres sempre estem en el mateix lloc.

Signat: el Secretari del Consell Superior de la Reial Hisenda”

Hi ha països que han millorat molt, viuen en democràcia i gaudeixen del benestar; altres continuen en el passat i atrapats per les tradicions conservadores.

© Raül Blesa Arcarons