Pàgina 15. Herois i heroïnes del Segle XX

© Raül Blesa Arcarons

1.- Catalunya 1900-1939
2.- Woodrow Wilson, President dels EEUU d'Amèrica 1912-1920
3.- Franklin Delano Roosevelt, President dels EEUU 1933-1945

1.- Catalunya 1900-1939

- Pare, no m'hi veig.
- Fill meu, cada dia que tornem de la fàbrica fas el mateix comentari.
- Pare, com és que l'Ajuntament encara no ha posat un fanal en el nostre carrer?
- Carreró, fill, carreró! Això no és un carrer, és un carreró de mala mort, estret i humit; fosc, brut i pudent; sense clavegueram ni aigua corrent pels forats que en diuen habitatges de lloguer ... a l'últim brot de còlera hi morí molts veïns.
- Doncs n'hi ha per sortir corrents, pare.
- Amb sort ens anirem aviat, l'amo de la fàbrica n'està construint una altra de més gran, amb cases per a nosaltres, i fora de Barcelona, a la vora del riu Llobregat.
- I nosaltres, hi podrem anar, pare?
- Sí, però la teva mare i els teus germanets també hi hauran de treballar. Tots hi treballarem.
- Ull que bé!
- I un be negre, fill! El que vol l'amo és mà d'obra barata. La mare cobrarà la meitat del meu sol i vosaltres, els nens, si cobreu alguna cosa, no arribarà a la quarta part del sou d'una persona gran.
- Pare, si la mare va a la fàbrica, qui ens ensenyarà a llegir i escriure?
- No ho sé, fill meu, però per treballar en una fàbrica i menjar un àpat i mig al dia, no cal saber de lletres; els treballadors del camp tampoc saben llegir i escriure, treballen de sol a sol, i solament per posar el plat a la taula.
- Pare, podríem anar a les Amèriques, oi?
- Sí, però qui ens paga el viatge?
- Doncs, pare, vaja un futur que ens espera. Mare, mare! Ja som a casa. Què hi ha per sopar?
- Com sempre, fill meu, sopa d'all i patates per a tots i una arengada pel teu pare.
- Mare, avui podré dormir en el llit, oi?
- Sí. El teu oncle ja ha sortit de casa i aquesta setmana té torn de nit a la fàbrica, per tant, durant uns quants dies no caldrà que dormis a terra.
- I jo quan tindré l'arengada, mare?
- Quan siguis gran i treballis setze hores a la fàbrica, com el teu pare, ara solament en fas deu.
- Això no és cert, en faig més, després de les deu hores netejo màquines i xemeneies ....
- Netejar no és treballar, tampoc ho són les meves obligacions com a mare. Els que no ho han de fer, diuen que no és treballar el tenir cura dels fills i el cuinar per a vosaltres o rentar la vostra roba.
- Fill, com a pare ja és l'hora de dir-te que nosaltres vam néixer en la pobresa. Quan morí la vostra germaneta Maria, no li podíem pagar un enterrament cristià i vam tenir que demanar diners. Quan estic malalt i no puc treballar, cal confiar amb l'ajuda de familiars i amics. Som un grup més de resistència per sobreviure en mig de la depauperació.

Al llarg de tot el segle XIX, la població va tenir que suportar guerres entre nacions, guerres colonials i guerres civils, a més de conflictes polítics i socials, fam, pandèmies i altres calamitats derivades del mal govern d'una monarquia absolutista maquillada de liberal. Les guerres civils carlistes van destacar per la seva violència i crueltat. En els conflictes colonials, la corona, el poder polític i l'aristocràcia van demostrar elevades dosis de negligència i cinisme. 

Cap generació de ciutadans va conèixer la pau, la tranquil·litat, el bon govern, l'estabilitat, el benestar, la llibertat, ni cap bondat pública més enllà de la solidaritat familiar, veïnal i laboral. El pitjor, però, va ser que aquell cúmul de barbaritats va condicionar el pensament de l'ésser humà a la primera meitat del segle XX.

La violència política i social sense treva havia embogit la ment i predominava un enfocament patrimonialista sobre la veritat i les bondats del comportament humà, l'altre sempre era l'equivocat i el dolent. Qualsevol idea anava surant en un mar de violència, i portar a terme un projecte implicava sovint la liquidació física de l'altre, de l'opositor, del contrari a la teva idea o interessos. 

Era un món d'enfrontaments entre enemics mortals. L'altre sempre era el mal a combatre i a exterminar. Solament unes poques veus van incidir amb propostes de col·laboració entre les parts enfrontades. Solament un petit segment de la burgesia i de les classes populars van recuperar el seny i van procurar evitar la catàstrofe que, malgrat el seu esforç, va acabar succeint. 

Els doctors Ramon Turró i August Pi i Sunyer són un bon exemple de feina ben feta en el món de la salut pública i la millora de la sanitat. L'any 1906, el Dr. Ramon Turró va ser nomenat director del Laboratori Microbiològic de Barcelona, i en aquesta institució va iniciar la seva tasca contra greus i mortals malalties, desenvolupant la ciència de l'epidemiologia amb importants aportacions que van merèixer reconeixement internacional. 

D'altra banda, el Dr. August Pi i Sunyer, també l'any 1906, va ser nomenat director de la Comissió Executiva del Congrés d'Higiene de Catalunya, un congrés que va fer l'abordatge a l'estudi sanitari de Catalunya, a les malalties infeccioses, a la higiene social, als accidents de treball i la higienització de les industries i dels habitatges. I tota aquesta feina d'higienistes i metges per a millorar les condicions socials i sanitàries de la ciutadania, va iniciar-se i va continuar en mig de greus problemes de salut pública i conflictes socials, suportant les crítiques i la indiferència de molts suposats posseïdors de la veritat i de les bondats humanes.

En Josep M. Tallada i Josep Ruiz i Castellà van dirigir la institució “El Museu Social de Barcelona” (1910-1919), aquesta institució va posar la primera pedra d'una futura política social a Catalunya a desenvolupar per entitats públiques com la diputació, ajuntaments i Mancomunitat de Catalunya. Les seves aportacions en forma de documentació teòrica van proporcionar idees i eines, programes d'intervenció i projectes socials en el marc del món del treball: formació professional, seguretat i higiene en el treball, assegurances i protecció social, prestacions econòmiques per a persones en situació d'atur, espai i habitatge, economia social, treball a domicili, salaris, borses de treball, cooperatives, mútues d'accidents laborals, etcètera. La missió del Museu Social de Catalunya era la d'estimular i fomentar projectes i propostes destinades a millorar les condicions generals de treball i producció. 

L'Enric Prat de la Riba (1870-1917) va presidir la Mancomunitat de Catalunya. L'Eugeni d'Ors va dir que en Prat de la Riba havia estat el “seny ordenador de Catalunya”. Nosaltres solament us farem una síntesi de l'esforç en els àmbits de l'educació, la sanitat i els serveis socials. La seva tasca de govern va modernitzar l'educació primària i la resta del sistema d'ensenyament, alfabetitzant i formant a la societat. Va focalitzar els pocs recursos que tenia en la formació de mestres per a la nova escola catalana i en el desenvolupament i millora de la formació professional, doncs calien tècnics de grau mitjà per a fer front a la segona revolució industrial. 

Cal afegir una important tasca en la formació agropecuària i les cooperatives agràries. El programa de Sanitat de la Mancomunitat es basava en principis d'accés universal a la cobertura sanitària; va crear la Casa de la Maternitat, un projecte per a dignificar a la dona i oferir servei a tothom que no tingués diners per a pagar-se un part, i gràcies a la formació adquirida a la nova escola de llevadores i ginecòlegs, la taxa de mortalitat dels nadons va reduir-se considerablement: del 57% baixà al 24%. I pel que fa als serveis socials, modernitzà l'assistència en favor dels més necessitats, proporcionant beneficència i sanitat. I tot això, i més, en mig de la violència dels més radicals, tant d'un color com de l'altre.

En Josep Maria Rendé i Ventosa (1877-1925) fou un promotor del cooperativisme agrari a tot Catalunya, per aquesta raó la Mancomunitat de Catalunya el nomenà Cap del servei d'Acció Social Agrària. Des d'aquest càrrec, realitzà una tasca en favor de les societats de resistència pagesa, de les associacions assistencials, econòmiques i sindicals. De fet, milers de catalans dinamitzaren l'associacionisme social mitjançant cooperatives de consum i de producció, i la creació de societats d'ajuda i de socors mutus. Els seus camps d'actuació eren el consum, el treball i la fabricació; així com l'estalvi, la previsió i l'assegurança. 

L'any 1904, en Francesc Moragas i Barret (1868.1935), advocat i economista especialitzat en previsió i estalvi, va fundar i va assumir la direcció de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis (la Caixa), destacà com a creador d'institucions benèfiques, com els Homenatges a la Vellesa, l'Institut de la Dona que Treballa, l'Empar de Santa Llúcia per a cegues, l'Institut de Serveis Socials, entre d'altres tasques socials, sobre tot per a la vellesa. Va ser Conseller Adjunt de la Mancomunitat de Catalunya. 

Com a producte i resultat de l'emprenedoria privada en el marc de l'activitat econòmica de la Catalunya del segle XX, "la Caixa" ha estat el projecte més reeixit. I no és gens fàcil dir-ho, doncs, el llistat d'empreses privades, emprenedors i empresaris amb lluïment és prou llarg.

Na Francesca Bonnemaison i Farriols (1872-1949) fou una pedagoga i promotora de l'educació femenina a Catalunya. L'any 1909 va crear la Biblioteca Popular de la Dona, institució que va tenir una destacada actuació en el camp de l'emancipació de la dona catalana. Els seus contactes amb les elits del país, l'excel·lent relació amb grups d'emprenedors socials i polítics catalans, els seus serveis professionals i coneixements li van permetre una destacada intervenció en el segle de l'emancipació de les dones i els fills. Òbviament, no va ser l'única catalana que va participar activament en la davallada del patriarcat i en situar la dona en el mateix nivell social de l'home, podríem trobar altres exemples en el món de la cultura, de la política i del sindicalisme.

La Catalunya de les quatre primeres dècades del Segle XX va patir molts conflictes socials i polítics, a més d'una Guerra Civil amb un final que va implicar un desastre. Per tant, seria molt llarga la llista de personatges que destacaren per les seves bondats en mig d'enfrontaments i canvis de tota mena que afectaren a la societat catalana, una societat sempre en constant progrés i millores en tots els caps de l'activitat i la vida quotidiana. Hi ha tres personatges, però, que són els capdavanters: l'enginyer militar i polític Francesc Macià (1859-1933), el filòleg Pompeu Fabra (1868-1948) i el Cardenal Vidal i Barraquer (1868-1943), els dos darrers van morir a l'exili, a l'igual que altres milers de catalans. Des de fa segles, viure exiliat o morí a l'exili com a refugiats és quelcom que succeeix sovint a l'Espanya dels dictadors. 

En Macià va mostrar valor i fortitud, la seva determinació és un exemple de fermesa en el marc de les dificultats de l'època. La seva constància en l'objectiu de recuperar la sobirania nacional del poble de Catalunya demostra les virtuts citades. Pràcticament fou l'únic home d'estat a la Catalunya del Segle XX, doncs, la major part de la classe política del país va vacil·lar entre el regionalisme provincial i l'autonomisme. 

Macià va mostrar coratge en el seu enfrontament personal amb l'exèrcit en el cas Cu-Cut!; també mostrar decisió, coherència i fermesa d'ànim durant la seva participació parlamentària a Madrid, davant del Dictador Primo de Rivera i en la seva estada a l'exili. L'organització de grups catalanistes, la defensa dels drets dels catalans, els Fets de Prats de Molló i la Proclamació de la República Catalana, són proves evidents de la seva fortitud. Macià morí el 1933, ostentant el càrrec de President del Govern de la Generalitat de Catalunya.

En Pompeu Fabra és un exemple clar de viure per arribar a aconseguir allò que s'havia proposat. Un exemple de voluntat d'acer. Voluntat ferma, compacta i sòlida per arribar més enllà de la intel·ligència. Va morir havent finalitzat la seva feina: Proporcionar a la llengua catalana el títol de llengua normalitzada i nacional de Catalunya, i així treure-la de l'armari on l'havia col·locat el pervers centralisme cultural. 

L'esforç voluntariós de Pompeu Fabra va consistir en dotar de coherència estructural, organització científica, ordre i concert a la llengua, és a dir, dignificar el principal i bàsic instrument de comunicació utilitzat pels catalans. No va ser gens fàcil donat el caos, les contradiccions i el constant menyspreu cultural per part l'estat. 

Si la voluntat és la clau de l'èxit, ell ho va aconseguir amb tota la seva obra en el camp de la filologia catalana. Les proves, els fets i les bondats de Fabra són evidents: Gramàtica Catalana, amb constants revisions i ampliacions, Normes Ortogràfiques, Diccionari General de la Llengua Catalana, Diccionari Ortogràfic, cursos de llengua catalana, etcètera. Ho va pagar molt car, amb l'exili com a refugiat polític, puix els franquistes consideraven la llengua catalana com un instrument polític de la rebel·lió catalanista. 

En Francesc Vidal i Barraquer, el Cardenal de la Pau, tenia el do i la virtut de la temprança, doncs, en les situacions difícils va demostrar fortalesa, flexibilitat i calma, tot al mateix temps; a més de misericòrdia i compassió per a totes les víctimes, sempre a favor del poble perseguit, assetjat i colpejat pels poders, a més d'exigir justícia per a tots els desfavorits. 

Durant la dictadura de Primo de Rivera va defensar les llibertats de l'Església en l'ús de la llengua catalana com a llengua del poble i, per tant, de comunicació amb els creients, de predicació en els temples i de catequesi. Durant la República va denunciar la persecució dels cristians per part de grups descontrolats, també va protestar per la voluntat anti-eclesiàstica dels dirigents republicans i va rebutjar la prohibició a les ordres religioses de practicar l'ensenyament, prohibició decretada pel govern republicà. 

Tot això al mateix temps que acceptava el caràcter no confessional de l'estat, la separació església i estat, i la llibertat de cultes. Cal afegir que l'Església catalana respectava les constitucions de les democràcies, mentre l'Església espanyola encara estava ancorada en el tradicionalisme anti-liberal. 

A l'esclat de la Guerra Civil, el cardenal Vidal i Barraquer va distanciar-se d'ambdós bàndols en conflicte, va considerar que la condició i el caràcter de l'Església i els seus membres no s'adequava a participar o donar suport a cap dels dos. Obligat a amagar-se, va ser descobert i empresonat per un escamot anarquista. Rescatat pel govern de la Generalitat de Catalunya, anà a l'exili per protegir la seva vida i així evitar la mort violenta, com va succeir a alguns dels seus col·laboradors i d'altres per ser membres de l’Església o cristians. 

A l'exili va realitzar gestions humanitàries, va impulsar una intervenció internacional per posar fi a la guerra civil, en definitiva, va protagonitzar intents de mediació i de pau, a més d'ajuda als perseguits; aquest activisme li va valer el títol de "Cardenal de la Pau". El seu suport a totes les víctimes de la guerra, li va impedir tornar un cop finalitzat el conflicte armat. 

El General Franco va rebutjar les peticions, inclús les del Sant Pare de Roma. La serena equanimitat del cardenal Vidal i Barraquer el va condemnar a morir a l'exili l'any 1944, per voluntat de Franco i els vencedors de la guerra, els quals el consideraven un traïdor i un renegat. 

El seu equilibri en el punt mig, fugint dels extrems dominats per les passions descontrolades, l'odi i la venjança, li restà reconeixement i no se li ha fet justícia, per a uns era un renegat traïdor, i per els altres un enemic, per aquella bestiesa de que el sentiment religiós és l'opi del poble. La història no l'escriu el poble i mai l'escriuran les víctimes. 

Tots els personatges citats van treballar pels altres, van posar les seves capacitats i recursos a la disposició de tots, les seves virtuts i talents van defugir de l'egoisme i la vanitat. Portadors de l'esperança, identificats amb la naturalesa primitiva de les coses, intentaren recuperar la justícia i el bon govern pel benestar de tots.

2.- Woodrow Wilson, President dels EEUU d'Amèrica 1912-1920

L'any 1914 va esclatar una guerra de proporcions i conseqüències totalment desconegudes fins el segle XX, Espanya va mantenir-se neutral al llarg de tot el conflicte bèl·lic. Neutral no vol dir que els espanyols i els catalans no prenguessin partit en favor d'algun dels dos bàndols. En general les esquerres donaven suport a la Triple Entesa, és a dir, a França i a Anglaterra, eren els aliadòfils. Les dretes defensaven la causa dels alemanys i dels austríacs, eren els coneguts com els germanòfils.


En el fons, uns i altres afegien llenya al foc de l'enfrontament mundial entre les potències colonialistes europees. De fet, res era gratuït, ho feien per a treure'n un benefici polític, és a dir, electoral. A més, en els enfrontaments civils i militars que al llarg del segle XIX va patir la Península Ibèrica, les potències europees facilitaven ajudes econòmiques, voluntaris i armament a les parts en conflicte. En altres paraules, tots gaudien de contactes internacionals i practicaven l'intercanvi de favors i de recursos.


Som en un diumenge qualsevol de la primavera del 1915, a l'hora de l'aperitiu, en una típica tertúlia de bar, en un barri de qualsevol ciutat de Catalunya, molta pau i tranquil·litat mentre a altres indrets d'Europa s'escolten els canons i enterren els morts per milers cada setmana. El debat entre aliadòfils i germanòfils pot escoltar-se en moltes taules de places i voreres:


- Estimats amics, els aliats de l'Entesa, destaquen per la seva política en favor de les llibertats democràtiques ...
- Òndia, el de Can Sabater ja comença a vendre'ns les meravelles de França i Anglaterra ....
- ... Voldries fer el favor de no interrompre, distingit barber. Deia que els aliats són demòcrates mentre els alemanys representen la monarquia absolutista.
- Que t'ho creus de debò tot això, Sabater! Aquí, qui més qui menys té coses lletges que amagar, començant pels anglesos i els francesos.
- Distingit barber, les democràcies no amaguen res, són les monarquies autoritàries les que neguen que estan colonitzant a moltes nacions d'Europa.
- Sí, home! Ara resultarà que l'imperi Britànic i l'imperi Gal són les germanetes dels pobres.
- Au va! I els teus alemanys deuen ser els generosos i desinteressats que s'esforcen en favor de les causes justes dels pobles de la Terra.
- Estimat company de taula, les teves sagrades democràcies practiquen el miserable esport de l'imperialisme arreu del món ....
- ... Òndia, com els teus, aquí tots fan l'agost a costa de les pobres nacions dels cinc continents, però els meus són demòcrates i els teus autoritaris.
- Això no és cert, alemanys i austríacs desenvolupen polítiques basades en la convivència plurinacional i són respectuosos amb la cultura i la llengua de les nacions colonitzades.
- I un bé negre, senyor barber, això és un mite! En qualsevol cas, França és una república i Anglaterra una monarquia parlamentària ...
- ... Els alemanys també tenen parlament.
- Sí, però a Anglaterra el rei no governa i tot el poder està a les mans dels parlamentaris elegits democràticament pel poble.
- Bla, bla, bla ..... això és xarrameca buida de contingut, senyor Sabater. Ni els anglesos ni els francesos tenen el més mínim respecte per la cultura i la llengua dels pobles sotmesos als capritxos de les autoritats colonials.
- Doncs, Sr. Barber, tres quarts del mateix fan els alemanys, els austríacs o els turcs. Cap imperi reconeix els drets a les nacions oprimides.
- Senyors i amics, em permeteu que intervingui en la vostra picabaralla. Guanyi qui guanyi ens hauria d'importar ben poc, puix aquí, a casa nostra, les coses continuaran igual de malament.
- I això com ho saps!? Un servidor pensa que si guanyen els aliats ens ajudaran a instal·lar una república a Espanya. I si perden, la monarquia en sortirà reforçada.
- Tu creus? He dit que tot continuarà igual perquè uns i altres tenen interessos a Espanya i no voldran complicar l'existència de la monarquia autoritària. Els negocis sempre són els negocis, i no arriscaran les seves inversions jugant a canvis de règim polític.

Aquest darrer tertulià tenia tota la raó del món, però va resultar que els Estats Units d'Amèrica van entrar en el conflicte i això va capgirar el resultat final de la guerra, i amb unes conseqüències del tot inesperades. I així, el conflicte entre potencies colonials per a repartir-se el món, va finalitzar amb l'agradable sorpresa de la emancipació de moltes nacions d'Europa. El President Woodrow Wilson va fer el miracle.


En Wilson va proposar una política favorable a la democràcia, l'autodeterminació dels pobles i el lliure comerç, tot en el marc dels tractats de pau i de les relacions internacionals. Una iniciativa que esmicolava els anomenats imperis centrals, inclús l'imperi turc, i implicava que diverses nacions recuperaven la sobirania nacional. El president Wilson va presentar els següents CATORZE PUNTS PER A LA PAU:


I. Pactes de pau oberts a totes les parts implicades, evitant posteriors acords internacionals de caràcter privat i secret. La diplomàcia procedirà sempre amb franquesa i amb transparència mitjançant acords públics.

II. Llibertat absoluta de navegació en els mars, tant en la pau com en la guerra. Les aigües territorials de cada estat i els mars podran tancar-se en la seva totalitat, o en part, per l'acció internacional derivada de l'aplicació dels convenis internacionals.

III. Eliminació, en allò que sigui possible, de totes les barreres econòmiques que perjudiquen el lliure comerç. Establiment d'una igualtat de condicions en el comerç entre tots els països que consensuen la pau i s'associen per a mantenir-la.

IV. Garantir adequadament la reducció dels armaments nacionals fins al punt més baix compatible amb la seguretat nacional.

V. Ajustament lliure, generós i obert, i absolutament imparcial de totes les reclamacions colonials, basat en una estricta observança del principi que totes les aspiracions de sobirania nacional han de ser respectades; avui en dia els pobles només poden ser dominats i governats amb el seu consentiment.

VI. Evacuació de les tropes estrangeres en tot el territori de Rússia i acord en totes les qüestions que l'afecten per a garantir la millor i més lliure cooperació de les altres nacions del món. Facilitar-li una oportunitat sense traves per a la determinació independent del seu propi desenvolupament polític i nacional. Assegurar-li una sincera benvinguda a la societat de les nacions lliures sota institucions de la seva elecció. Proporcionar-li tot tipus d'assistència que pugui necessitar i desitjar. El tracte atorgat a Rússia pels seus països germans en els propers mesos, serà la prova de foc de la seva bona voluntat, de la seva comprensió i de la seva simpatia intel·ligent i desinteressada.

VII. Tothom estarà d'acord que a Bèlgica s'ha d'evacuar tota presència estrangera i restaurar-li la seva sobirania, sense cap intent per a limitar-la. Solament serviria per a restablir la confiança entre les nacions el fet que fos el seu propi govern el qui apliqués les lleis que ells mateixos han aprovat.

VIII. Tot el territori de França ha de ser alliberat i restaurar les parts envaïdes, i d'aquesta manera rectificar i guarir el mal que li va fer Prússia el 1871 en el tema d'Alsàcia-Lorena, una qüestió que ha pertorbat la pau del món durant gairebé cinquanta anys.

IX. S'hauria de fer un reajustament de les fronteres d'Itàlia i dissenyar
unes línies clarament recognoscibles de la seva nacionalitat.

X. Desitgem la salvaguarda i garantir-els-hi als pobles d'Àustria-Hongria un lloc entre les nacions, unes nacions que han de tenir l'oportunitat de ser lliures i desenvolupar-se de forma autònoma.

XI. S'ha d'evacuar la presència estrangera a Romania, Sèrbia i Montenegro, i finalitzar l'ocupació. A Sèrbia se li concedirà accés lliure i segur al mar. Cal reestructurar les línies territorials històricament establertes de la lleialtat i la nacionalitat, i així facilitar les relacions entre els diversos estats dels Balcans. Cal donar les garanties internacionals a la independència política i econòmica i la integritat territorial dels diversos estats dels Balcans.

XII. S'ha de garantir la sobirania a la part turca de l'Imperi Otomà. També s'ha de protegir la seguretat indubtable de la vida i una oportunitat de desenvolupament autònom, sense ser molestats, a les altres nacionalitats que actualment estan sota el domini turc. A més, i sota garanties internacionals, el pas dels Dardanels s'ha d'obrir permanentment a totes les nacions com a via lliure per a les naus i el comerç.

XIII. Facilitar i garantir per conveni internacional el restabliment de la independència política i econòmica, així com la integritat territorial, de l'estat polonès. El nou estat ha d'incloure els territoris habitats per poblacions indiscutiblement poloneses, i ha de gaudir d'un accés lliure i segur a la mar.

XIV. Cal crear i organitzar sota convenis específics una associació general de nacions, amb la finalitat de que ofereixi garanties mútues d'independència política i d'integritat territorial en igualtat de condicions tant als grans com els petits estats.

El President Wilson va fer els deures després d'haver llegit diverses vegades l'obra d'en John Locke, principalment el text “Segon tractat sobre el govern civil”. Les frases clau son “consentiment i designació del poble” amb relació al parlament i govern, “plena llibertat del poble” a l'hora d'escollir l'assemblea de representants o parlament, i el “dret a la resistència” en el cas que les autoritats civils abandonessin el seu deure i obligacions de vetllar pel benestar del poble. 

Amb relació a aquest darrer punt, no solament cal disposar del dret i el deure de lluitar contra la tirania, també cal emprar el dret i el deure per a impedir que es produeixi l'abús de poder i l'exercici del mal govern.

Tant de la lectura dels textos d'en John Locke, com de l'anàlisi de la política d'en Wilson, podem treure la conclusió que el colonialisme o l'imperialisme permet la injustícia de fer de senyor i amo de manera arbitrària sobre les vides, les llibertats i el benestar de les nacions i poblacions sotmeses a les autoritats que exerceixen el govern mitjançant l'ús de la força. 

I d'aquí la necessitat moral i política d'exercir el dret a la sobirania de les nacions i d'exigir el dret a l'autodeterminació dels pobles, doncs, la història ens diu que no hi ha millor govern que el govern propi. D'altra banda, tots el governs tenen la temptació de practicar l'abús de poder i la corrupció, per això en democràcia les lleis limiten les seves capacitats d'exercir el poder. 

3.- Franklin Delano Roosevelt, President dels EEUU 1933-1945

Els primers dies de Juliol de 1936 vaig anar a l'Havana per a participar com a professor en un curs d'estiu sobre Salut Pública i Higiene Comunitària organitzat pel govern municipal de la capital de Cuba. En ple curs ens va arribar la notícia de l'aixecament militar a Espanya i dels enfrontaments entre l'exèrcit sublevat i el poble espanyol. 

Pocs dies després, el meu pare em comunicà que Espanya estava dividida en dos zones, una republicana i l'altra en poder dels colpistes i, per tant, la guerra civil era inevitable, per la qual cosa la meva mare i germana ja estaven de camí cap a Lisboa per a embarcar-se en un vaixell amb destí a Cuba. La mare em portava la meva documentació professional, diners i les joiers de la família. 

Les instruccions del meu pare eren molt clares: tenia que buscar allotjament per la família i una feina com a metge, ja fos a Cuba o a Florida, ambdós llocs teníem oncles i cosins descendents del meu besavi, un afortunat indià. Aquests familiars ens podrien donar un bon cop de mà.

Després de vàries setmanes de contactes amb els nostres familiars de les amèriques, escoltar consells i no pocs dubtes, vam decidir instal·lar-nos a Miami, puix en els Estats Units s'oferien més oportunitats a la meva carrera professional. Cal dir que ho vaig fer per la meva mare i germana, personalment em sentia malament, em veia com un fugitiu que s'amaga davant de les dificultats i problemes del meu país; per a mi tot allò era molt desagradable i he patit tota la vida de mala consciència. 

Òbviament, la decisió del meu pare no em va semblar gens correcta. Per aquesta raó, quan els Estats Units d'Amèrica van entrar a la Segona Guerra Mundial, després de l'atac japonès del 7 de desembre de 1941 a Pearl Harbor, no m'ho vaig pensar dos cops. Aquesta vegada no fugiria i assumiria la meva responsabilitat com a metge i ciutadà d'un país que havia acollit a la meva família i que ara entrava en una guerra que ni l'havia buscat ni l'havia desitjat. Em vaig allistar com a metge voluntari de la marina.

Les autoritats militars em destinaren a la flota de l'Atlàntic amb el grau de capità metge, i després de més de dos anys de participar en accions navals en mig de l'Oceà o a les platges i costes d'Europa i del Mediterrani, em van nomenar cap dels serveis mèdics del USS Quincy. 

En el febrer de 1945 va embarcar en aquest vaixell el President dels Estats Units FD Roosevelt procedent de la Conferència de Ialta amb la intenció d'entrevistar-se amb el rei d'Egipte i l'emperador d'Etiòpia, entre d'altres personatges de la regió del Pròxim Orient. Com a conseqüència del mal estat de salut del President, vam tenir que atendre'l com a pacient i vaig mantenir un parell de converses personals amb ell al llarg de la setmana en que va allotjar-se en el Quincy.

El President, en assabentar-se que la meva família havia fugit de la Guerra Civil Espanyola i s'havia refugiat als EEUU, em comentà que ell simpatitzava amb la República, però que li va ser impossible ajudar-la a reduir els colpistes donat el fort sentiment aïllacionista del poble americà. M'explicà que els pares fundadors de la nació, com en George Washington o en Thomas Jefferson i d'altres, sovint havien denunciat la cobdícia i el mal govern de les cases reials europees, sempre en guerra entre elles per aconseguir apropiar-se de més territori i recursos dels reialmes veïns, la qual cosa els feia extremadament violents i perillosos. 

Aquesta predisposició constant de l'aristocràcia europea per l'obtenció de botins de guerra, portant la mort, la fam i la misèria a la població civil, va crear un sentiment de desconfiança i menyspreu envers els estats europeus. A més a més, em continuava dient el President, la pràctica del colonialisme i de l'imperialisme al llarg dels dos darrers segles, traslladant l'espoli i l'explotació territorial a tot el món, havia accentuat el sentiment de rebuig envers els dirigents d'Europa. 

El resultat de tot això no podia ser altre que el d'evitar participar en els conflictes recurrents dels europeus i procurar una política de bones relacions comercials amb tothom; és a dir, mantenir-se al marge dels seus assumptes polítics i militars. 

Per finalitzar, el President Roosevelt va afegir que, òbviament, la situació havia canviat a conseqüència de l'atac japonès a Pearl Harbor i de l'agressivitat de Hitler amb la seva amenaça d'acabar amb els nostres valors derivats de l'humanisme, de la revolució liberal i del pensament social del segle XIX; l'aïllacionisme s'havia trencat i estàvem obligats a intervenir política i militarment en el conflicte.

Aquesta primera conversa amb el nostra il·lustre visitant, va provocar el meu interès sobre el pensament polític i social del President, així com de la seva tasca com a dirigent de la nació. Els meus col·legues i pacients del “UHEALTH of Miami” sovint parlaven del President Roosevelt amb agraïment per les seves polítiques socials i econòmiques. Tots ells manifestaven la seva satisfacció en saber que el seu govern feia costat a les víctimes de la crisi econòmica i procurava pal·liar les greus conseqüències de l'atur i la pobresa. 

Alguns dels meus companys de feina afiliats a sindicats, em deien que en Roosevelt havia intervingut a fons en temes socials i laborals fins el punt de modernitzar les prestacions i els serveis de l'Estat del Benestar: prestacions d'atur, ajudes econòmiques a pagesos, legislació laboral protegint el treball, plans per la creació d'ocupació i mesures per a activar l'economia del país. Per aquesta raó, vaig pensar que no perdria una possible segona oportunitat i intentaria tornar a parlar amb el President.

No havien passat ni tres dies d'aquella conversa, quan el metge personal d'en Roosevelt em sol·licità, un cop més, les instal·lacions sanitàries del Quincy, així com la intervenció del nostre personal mèdic i d'infermeria. Amb el President enllitat en les nostres dependències, vaig aprofitar per comentar-li les simpaties de que gaudia entre els meus companys de feina i pacients de Miami. 

L'home va donar-me les gràcies i va afegir que, malgrat l'oposició ferotge dels membres del Partit Republicà i de no pocs experts en economia, ell havia considerat l'obligació moral i política d'ajudar a aquells que ho estaven passant malament i patint per una crisi de la que no eren responsables, puix calia situar la culpa del dany fet a la ciutadania en els nivells superiors de la direcció econòmica i política de la nació, en els alts agents econòmics per haver actuat amb cobdícia i depredació conscient, i per negligència en el cas dels polítics. Poc més va dir-me, l'home estava malalt i fatigat, tenia que reposar forces per a continuar la seva tasca pel matí.

A l'hora de sopar, vaig coincidir i compartir taula amb el metge personal del President. Aquest, observant el meu interès per les polítiques socials d'en Roosevelt, em digué que l'any 1933 als Estats Units hi havia uns 13 milions de treballadors aturats i milions de persones vivint en la pobresa, a més d'una població totalment desmoralitzada que havia perdut la seva fe en el futur. 

Afegí que, davant d'aquest trist i dramàtic moment de la nostra història, el President va connectar a través de la ràdio amb la totalitat de la ciutadania, injectant confiança en la nació i el seu govern, rescatant a les persones amb dificultats mitjançant lleis federals per proporcionar diners a les famílies dels treballadors sense feina i reduir els deutes dels pagesos hipotecats, reactivar l'economia i crear llocs de treball pels desocupats. 

Per finalitzar el seu discurs, el doctor del President va afirmar que en Roosevelt s'enfrontà amb el mur del pensament tradicional del liberalisme econòmic, una doctrina que constantment divulgava la conveniència de no intervenir amb mesures polítiques en el funcionament dels mercats i de l'economia, doncs, segons aquests economistes, la crisi servia per netejar i expulsar del mercat les empreses que funcionaven malament, i que tant els mercats com l'economia s'ajustaven automàticament, per la qual cosa, qualsevol intervenció política frenava i perjudicava la recuperació econòmica. 

Òbviament, el President Roosevelt va rebutjar aquesta línia de pensament econòmic i va seguir el dictat de la seva consciència i els consells d'altres economistes i, segons sembla, els suggeriments de treballadors i agents socials, augmentant considerablement la intervenció pública de l'estat federal en l'economia i el benestar social del país.

Al cap de pocs dies, el President i els seus acompanyants tornaven a Washington. Parlant amb membres de la tripulació del Quincy, vaig assabentar-me que el Capità de Màquines era un enginyer que havia participat en el programa estrella del President Roosevelt: la “Tennessee Valley Authority”, que va significar un gran esforç d'inversió pública del Govern Federal en favor del desenvolupament de l'agricultura i la indústria de la vall del Tennessee, així com la producció i venda de l'energia dels nous embassaments construïts; a més de la repoblació forestal, la millora de la navegació pel riu i el seu control per evitar les inundacions. 

El Capità de Màquines va facilitar-me tota mena de detalls d'aquesta intervenció del govern federal, la qual va injectar importants recursos a l'Estat de Tennessee, el més pobre dels EEUU de l'època. L'enginyer també em va proporcionar informació detallada de la llei federal “Civil Works Administration” que va crear quatre milions de llocs de treball en els estats més afectats per la crisi: ocupacions en la reparació de carreteres, neteja de boscos, tasques administratives i d'altres d'interès i utilitat social.

Mesos més tard va finalitzar la guerra. Vaig ser dels primers en llicenciar-me pel fet d'haver-me allistat com a voluntari durant els primers dies de la declaració de guerra. Vaig tornar a la meva feina com a metge civil. La reincorporació va ser immediata, no hi havia temps ni per vacances ni per cap tipus d'ociositat, la nació tenia que continuar l'esforç per a recuperar-se del profund daltabaix que havia provocat el conflicte militar. 

A tots els temples religioses de Miami, com en la resta del país, s'organitzaven misses per les ànimes dels caiguts en la guerra i pel President Roosevelt, mort poc temps abans de la fi del conflicte. 

El mossèn de la meva parròquia, d'origen cubà, ens recordava les virtuts i el sacrifici dels que no van tornar a casa, així com les bondats d'en Franklin Delano Roosevelt. Ens deia que el President ens havia alliberat de la tirania i protegí com ningú els valors de l'humanisme cristià, de la llibertat i de la democràcia, a més d'impulsar la construcció de la pau i la justícia social mitjançant la seva dedicació, esforç i empenta definitiva al projecte de la Organització de les Nacions Unides i els Drets Humans.

© Raül Blesa Arcarons