Pàgina 10 "Corrupció i absolutisme depredador" (1)

© Raül Blesa Arcarons

Relats:
25. Els harpagornis
28. Morir a Flandes
29. Carles II d'Àustria, l'embruixat

25. Els harpagornis

L'harpagorni és una espècie d'animal rapinyaire, no extinta, que ha obert un interessant debat científic sobre els seus orígens. La biologia evolutiva, desenvolupada per biòlegs evolucionistes, consideren que cal situar el seus inicis en l'espai geogràfic de Nova Zelanda, allà per l'època dels dinosaures. 

Però, succeeix que, davant la dificultat de demostrar el salt al continent asiàtic i posteriorment a Europa, aquests experts no poden explicar ni la deriva genètica, ni la mutació cel·lular que ha afectat l'harpagorni.

En qualsevol cas, tot sembla indicar que hi ha hagut una deformació física i psicològica des dels primers harpagornis. De tal manera que, des d'una constitució corporal de dinosaures, passà a mamífer depredador i, posteriorment, va adoptar un format humà, però amb evidents mancances que afecten la seva sociabilitat i humanització. 

S'ignora quins agents mutants han anat produint els canvis, per la qual cosa assistim a algunes polèmiques que no vénen al cas, puix allò que realment ens importa és l'anàlisi de les característiques de la subespècie anomenada harpagorni políticus i burocràticus.

Aquesta subespècie de la deriva harpagorniana, habita a l'ombra del poder polític i econòmic, és el rapinyaire més gran pel que fa a volum corporal i el més depredador amb relació a les conseqüències destructores de les seves activitats. Es reprodueix fàcilment en el marc de les necessitats humanes, de la por, de la ignorància, de la impunitat, de la cobdícia, i de tot un seguit d'impulsos primitius que fomenta i explota.

La seva dieta alimentària consta de diversos plats, destaquen el tràfic d'influències, la compra-venda de títols i càrrecs públics, suborns, extorsions, obres públiques que no fan falta, factures falses o inflades, nepotisme, creació i participació en monopolis econòmics, manipulacions per canviar el preu de les coses, operacions i bombolles immobiliàries, saqueig de cabals públics i privats, entre d'altres corrupteles com re-interpretar i manipular l'esperit la llei i ignorar súbdits i ciutadans mitjançant l'abús de poder.

Atenció!! És al·lèrgic a la transparència en els assumptes polítics i econòmics. Aquí és a on se li posa el dit a la llaga. La transparència anul·la la impunitat de que acostumen a gaudir gràcies a càrrecs, amistats i diners.

Els seus excrements ho empastifen tot i produeixen un ambient tòxic i socialment irrespirable, atès que la seva cobdícia no té límits, mai en té prou, és insaciable tan en l'apropiació de diner com en l'acumulació de poder. L'harpagorni políticus i burocràticus ha estat classificat com a depredador a combatre i a extingir; l'humanisme, la consciència social i la justícia humana consideren que el futur de la humanitat depèn de l'èxit en aquest combat. 

La democràcia, en el marc que articula el liberalisme polític i econòmic, és el millor instrument que tenim per exterminar a aquest corrupte rapinyaire. Gràcies a historiadors molt valents, coneixem la vida i obres perverses d'alguns d'aquests harpagornis políticus i burocràticus que van fer el seu niu a la cort de la Casa Àustria:

- En primer lloc tenim en Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y Borja, primer duc de Lerma, V marqués de Dénia, I marqués de Cea, Sumiller de Corps, “Caballerizo Mayor”. Primer ministre i valid de Felip III de la Casa Àustria (el valid era l'home de confiança d'un rei o d'un senyor, prenia totes les decisions mentre el rei o el senyor estaven de vacances permanents). El primer duc de Lerma va ser l'home més poderós del Regnat de Felip III.

Va fer-se immensament ric a costa de saber utilitzar el tràfic d'influències, la venda de càrrecs públics i altres activitats corruptes. Va aconseguir traslladar la capital de Madrid a Valladolid, efectuant una magistral operació immobiliària uns mesos abans del trasllat, comprant propietats i invertint en el seu propi benefici. Especulava amb la compra i venda de propietats del rei. Va rodejar-se d'una camarilla de gent corrupta de la seva confiança i va distribuir els llocs més importants de la cort entre familiars i amics.

Controlava el propi rei i va prendre les decisions polítiques entre 1599 i 1618. Va ser l'autor oficial de l'expulsió dels moriscs. Degut a la seva cobdícia insaciable, va fer-se molts enemics entre l'aristocràcia que restava fora del repartiment del botí. Aquests van conspirar i una investigació sobre les finances públiques va ser l'inici del fi de tot l'entramat de corrupció i d'irregularitats protagonitzat pel duc de Lerma i la seva colla de lladres.

El duc va lliurar-se de la mort gràcies a que el Papa de Roma li va concedir el “capelo cardenalicio” l'any 1618. El poble de Madrid cantava: “Para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España, se viste de colorado”. Cal dir que els tribunals laics no podien jutjar a un eclesiàstic. Per finalitzar, hi ha versions que afirmen que el duc va ser víctima d'una conspiració de diversos personatges com el propi fill del duc, el confessor del rei i el comte-duc d'Olivares; el primer i el tercer d'aquests personatges també van ser uns coneguts llops ambiciosos.

- En segon lloc i per finalitzar, una perla de la corrupció administrativa, Don Pedro Franqueza i Esteve, comte de Villalonga, membre de l'alta burocràcia de l'estat i col·laborador del duc de Lerma, Secretari dels Consells d'Aragó, de Castella, d'Inquisició i d'Estat, així com de les Juntes de la Hisenda Pública. Utilitzà els càrrecs per el seu enriquiment personal i familiar.

Va comprar a preus reduïts nombroses propietats procedents d'embargaments i manipulant els preus en subhastes públiques; de la mateixa mala manera va adquirir terres en règim senyorial i cases a diverses ciutats, sempre per un valor molt inferior al real en l'ús de l'abús del càrrec i de la situació de feblesa dels embargats. 

Acceptà suborns relacionats en la venda d'oficis en l'Administració i títols nobiliaris; també suborns per adjudicar càrrecs eclesiàstics i militars o rendes públiques vitalícies. A més, va fer diners amb la contractació a particulars d'arrendaments de les rendes reials. Una altra font d'ingressos d'aquest campió de la corrupció va ser la venda de protecció a jueus portuguesos que volien evitar la persecució de la Inquisició.

El van enxampar falsejant els comptes públics, tapant el forat del dèficit i del deute de l'estat. Dèficit i deute havien anat en augment, en lloc de minorar. Va presentar comptes manipulats al rei i intentà posar-se medalles de bon administrador de cabals públics. 

En el judici contra aquest mestre de corruptes van presentar-se 474 càrrecs per suborns, fraus i falsificacions. Una part de la documentació va ser robada del despatx del president de la hisenda pública. Va ser condemnat al pagament d'una multa de 1.400.000 ducats (una gran fortuna de l'època), va perdre els seus drets, inhabilitat i condemnat a presó perpètua. La seva família va ser desterrada.

Acabem de fer una petita i sucosa descripció de dos exemplars d'harpagorni políticus i burocràticus. Actuaven convençuts de que gaudien d'impunitat, però van subestimar l'ambició i la capacitat conspiradora d'aristòcrates que volien participar en el repartiment del pastís; com que aquests darrers podien accedir a la cort i xiular a les orelles del rei, van aconseguir desplaçar a aquells dos personatges citats i posar-s'hi ells en el seu lloc, a fer l'agost! Al cap i la fi, la finca pertany a tota l'oligarquia, no solament a uns pocs membres d'aquest distingit cos social.

28. Morir a Flandes

“Estimada mare, després de 6 anys lluitant a Flandes contra els heretges, he tornat a Castella sa i estalvi. He tingut molta sort, he vist morir a molts soldats, alguns veïns nostres. Sóc l'únic del poble que torna viu i sense cap ferida greu o mutilació en el cos.

D'acord amb els teus desitjos, vaig intentar recollir les restes del pare, però a Flandes moltes fosses són comunes. Sovint, després de la batalla, no hi ha temps ni espai per fer enterraments soldat per soldat i tots són sepultats junts a la mateixa tomba, una gran rasa oberta a mig del camp. Un mossèn fa una missa per les ànimes de tots els morts allà enterrats. Sempre hi ha moltes baixes i, per tant, m'ha estat impossible esbrinar quines eren les despulles del pare.

Per caritat cristiana vaig recollir unes restes humanes i m'agrada pensar que són les del pare. Les he portat per depositar-les a la nostra terra, en el fossar del nostre poble. Però quan he intentat fer-ho, no he rebut l'autorització. El mossèn del poble diu que a les fosses comunes de Flandes s'hi enterraven soldats dels dos exèrcits enfrontats i, per tant, també els heretges morts en la batalla hi eren sepultats juntament amb els nostres difunts.

El mossèn afirma que les restes poden ser d'un soldat enemic del rei i fill de Satanàs. Per la qual cosa és impossible dipositar-les a terres cristianes. No ha servit de res dir-li que els heretges també es consideren cristians. Tampoc l'ha convençut el que diuen els Evangelis de que tots som fills de Déu. L'única alternativa que em dóna el mossèn és utilitzar el tros de terra, a fora del cementiri cristià, on hi ha enterrades les dones de mal viure, els sodomites, els assassins i gent de poc fiar. He decidit no fer-ho, ni em sembla cristià ni em sembla just.

Tampoc les he pogut soterrar en els nostres camps, en una fossa al costat d'algun dels nostres arbres, puix les nostres terres estan embargades per manca de pagament dels imposts. Ja no hi ha res nostre, ni la casa, ni els camps, ni el bestiar. Ara tot és propietat de la hisenda del rei.

Mare, t'estimo molt. Diposito aquesta carta a la teva tomba, al costat mateix de les teves restes. Estic segur que Déu Nostre Senyor te la farà arribar. He decidit desertar i anar-me a les Índies en un vaixell portuguès. Mare, no traeixo al rei. És el rei el que ens ha traït a nosaltres, ens ha traït i ha arruïnat les nostres vides.

Quan sigui a d'alta mar, lliuraré les restes del pare a l'oceà, doncs sembla que és l'únic lloc de la terra on la perversitat de l'home no hi ha imposat lleis injustes. En el fons del mar, no s'hi té en compta l'origen, la religió o el color de la pell de les persones. Mare, allà, realment, tots són fills de Déu.

El teu fill que t'estima molt, Juan.”

Durant tres segles de l'Edat Moderna (segles XVI a XVIII), les cases reials europees convertiren el nostre continent en un gran escorxador. Els reis van obrir carnisseries humanes al llarg i ample d'Europa, també a les colònies d'arreu dels seus imperis, amb la finalitat de conservar i/o ampliar el seu patrimoni familiar. Un patrimoni acumulat també per aliances matrimonials i constituït per nacions, regions i ciutats, població i tota mena de recursos de caràcter material, tots ells adequadament sotmesos o espoliats. Amb relació a la nostra història, destacaren tres famílies: els Habsburg, els Borbons i els Tudor.

Les famílies reials autoritàries o absolutistes comptaren amb la col·laboració necessària de les oligarquies del regne, principalment l'aristocràcia, els banquers, els fabricants d'armes i els comerciants a l'engròs de productes de primera necessitat. Tots ells s'enriquien del negoci de la guerra. Organitzaven les empreses militars en palaus luxosament decorats i en jardins florits o àpats generosos. En aquests ambients de palau o de la cort, es repartien càrrecs i concessions monopolístiques, a més de pactar el repartiment del botí. El poble, mentrestant, a la misèria i sobrevivint com podia; molts emigraren a les Índies o a altres colònies per fugir d'un món dominat per la cobdícia i excessivament controlat pels agents del rei.

Com a conseqüència de les seves guerres, aquells monarques

-escamparen la mort violenta, la fam i tota mena de desgràcies per Europa, les Índies i altres possessions colonials,

-dilapidaren els recursos de la hisenda pública del seu país i diversos cops portaren l'estat a la fallida,

-arruïnaren a la població urbana i als petits propietaris de terres, que foren víctimes d'una elevada pressió fiscal i d'embargaments per a finançar els exèrcits del rei,

-donaren suport a l'injust règim senyorial que explotava camperols i treballadors del món rural,

-autoritzaven i participaven en negocis que gaudien de la situació de monopoli, la qual cosa implicava un fre pel desenvolupament de l'activitat econòmica,

-proclamaven ser reis per la gràcia de Déu i no tenien cap vergonya en utilitzar el nom de Déu per justificar-se,

-crearen una xarxa burocràtica per controlar el regne, reprimir l'oposició, reclutar soldats i obtenir recursos econòmics, i

-escrivien la història com els hi convenia, per la qual cosa cal desconfiar dels texts elaborats per lletrats a sou de les oligarquies o del rei.

La guerra de Flandes finalitzà amb la victòria dels holandesos. A la fi, després de més de 60 anys, aconseguiren desempallegar-se dels monarques de la Casa Àustria. Com en un conte de fades, els holandesos, ja lliures, van prosperar i gaudir de benestar. En aquest cas, la fada tenia un nom: Llibertat!!!

29. Carles II d'Àustria, l'embruixat

En Carles II era rei de Castella, rei d'Aragó, rei de València, comte de Barcelona, més altres títols sobre territoris patrimoni de la Casa Àustria. Va patir vàries desgràcies personals. En primer lloc, era un home malaltís i estava afectat per una discapacitat mental. 

En segon lloc, durant el seu regnat va haver d'enfrontar-se a l'agressivitat de l'imperi francès, dirigit per una de les cases reials europees més cobdicioses de la història: La Casa França. 

I, en tercer lloc, li va tocar ballar amb una aristocràcia decadent i sense moralitat que, instal·lada a la cort de Madrid, va optar per aprofitar-se de la discapacitat del monarca per arrambar i embutxacar-se tot el que podia i més.

D'altra banda, aquesta aristocràcia, per amagar les seves malifetes i la seva incompetència política, va organitzar una comèdia a l'entorn d'un suposat encantament del rei. No van enganyar a ningú, puix tant a Madrid com en altres llocs del regne, era prou conegut el diagnòstic dels metges sobre la mala salut física i mental de Carles II. Entre d'altres intents, li van aplicar uns exorcismes que no van obtenir cap resultat.

“Avís a tots els súbdits de la Casa Àustria

Estimats súbdits, aquest Consell General del Regne té el deure de demanar la vostra col·laboració en la recerca, caça i captura d'un bruixot que ha encantat el nostre rei Carles II. Estem convençuts que un enemic del regne, utilitzant les arts del malèfic, i amb l'endimoniada intenció de fer mal al nostre poble, ha convertit el nostre rei en una malaltissa víctima per encanteri. Així doncs,

- considerant que s'han exterminat o expulsat els jueus, els moriscs, els heretges, els sodomites i altra gent de mal viure, tots ells fills del maligne, no hi ha cap dubte que la malaltia del nostre estimat Monarca és cosa d'un bruixot,


- considerant que tots els súbdits de sa Majestat són catòlics temorosos de Déu i fidels al nostre rei per la gràcia de Déu, i

- considerant que la recerca, caça i captura del bruixot és cosa de tots.

Demanem al poble que col·labori amb els serveis d'ordre per a detenir, jutjar i executar a aquest missatger de l'anticrist. A tal finalitat, observeu els vostres veïns i ens comuniqueu si actuen com un bruixot, és a dir, si fan coses al revés.

Els bruixots dormen de dia i treballen de nit, donen l'esquena en lloc de la cara, caminen enrere, mengen deixalles d'animals podrits o malalts, quan diuen sí és que no, quan neguen afirmen, seuen d'esquena a la taula i dormen sota el llit, enamoren a les dones casades, llegeixen de baix a dalt, escriuen amb les lletres capgirades, parlen molt i malament del rei i de les autoritats, etcètera. Fixeu-vos bé i denuncieu els veïns que facin coses al revés de com les fem tots nosaltres.

Qui tingui coneixement de gent que faci algun o alguns d'aquests comportaments desviats, que ho comuniqui immediatament a un regidor municipal responsable de seguretat, o a un funcionari del rei. El súbdit col·laborador serà premiat amb un dia d'estada a Palau Reial i tindrà l'honor de poder veure com el nostre rei menja.

Signat: El secretari del rei"

Els membres de la casa del rei, ni van trobar l'autor de l'encanteri, ni tampoc la pròpia vergonya que feia anys que havien perdut. El rei morí sense descendència i tres imperis europeus van repartir-se el botí després d'una llarga guerra: l'imperi francès, l'anglès i l'austríac.

Els Borbons de la Casa França van aconseguir la part del lleó, sotmeteren Castella i reduïren a la submissió els regnes de la Corona d'Aragó i d'altres, iniciant-se el típic procés de l'absolutisme integral creat pel rei de l'imperi francés Lluís XIV, cap visible i superior de la Casa França. 

És a dir, segons l'absolutisme, l'estat és el rei, i el monarca exerceix l'autoritat legislativa, l'executiva i la judicial dels regnes. Els tres poders en una sola mà, i ho fa mitjançant el control centralitzat de la política i de l'administració pública; i amb l'ús de la repressió, inclosa la persecució cultural amb l'empobriment de l'imaginari col·lectiu.

D'altra banda, i com a resultat del conflicte, homes de la cort de Lluís XV de França van controlar, en part, l'economia del nostre país, impedint l'establiment i desenvolupament d'empreses que feien la competència a la indústria francesa, o obtingueren concessions comercials en règim de monopoli, perjudicant el nostre comerç.

 A més a més, l'or i la plata de les Índies es passejaven per Castella amb destí al tresor del rei de França. El monarca Felip V va centralitzar tots els ingressos fiscals, la qual cosa li va permetre continuar organitzant altres guerres fins deixar el país ben escurat.

Dècades més tard, a França, els Borbons van acabar com el rosari de l'aurora. El poble francès, cansat de tanta misèria i despotisme, va fer una revolució política i social que significà la fi de l'antic règim senyorial i la inauguració del sistema polític liberal. S'imposaren els drets dels ciutadans, la representativitat política en un parlament amb poder legislatiu, la divisió de poders, la llibertat i la igualtat davant la llei i un llarg etcètera de llibertats. 

© Raül Blesa Arcarons