© Raül Blesa Arcarons
Relats:16. La frontera
17. La dieta de Blanca de Nàpols
16. La frontera
En els primers segles del segon mil·lenni, i a tot Europa, va posar-se de moda la repoblació i colonització de la frontera. Les tècniques agrícoles no eren gaire productives i la pressió demogràfica condicionava la política, calien nous territoris per solucionar greus problemes interns. A Catalunya la frontera estava situada en els rius Llobregat i Cardener. Les ofertes no van fer-se esperar:
“Estimats súbdits!!!
Gran oportunitat a la frontera del Llobregat!!
Les baronesses de Sant Cugat, Excel·lentíssimes senyores Alèxia i Carla, com a promotores dels nous assentaments, amb el suport del comte de Barcelona, us ofereixen:
- Casa i terres de conreu, cedides en propietat al segon any de la seva explotació.
- Estris de treball i llavors pel primer any a crèdit, a retornar a la comoditat del colonitzador dins dels següents cinc anys.
- Bosc i riu comunitaris, llibertat sense límits de cacera i pesca.
- Situació jurídica: els colonitzadors resten sotmesos al vassallatge directe del senyor comte, amb la intermediació de les baronesses, i, en el seu cas, reconeixement del títol d'homes lliures, tant als colonitzadors com als seus descendents.
- Tots els drets reconeguts sobre terres, cases i recursos comunitaris, poden deixar-se en herència als fills.
La seguretat va a càrrec del comte de Barcelona, que desplegarà tropes i cavallers a disposició dels nouvinguts. En construcció torres de defensa i castell de pedra massissa i fossar, per garantir la protecció en cas d'atac musulmà. A més, indemnitzacions de les pèrdues materials en cas de ràtzia o incursió enemiga. Serveis religiosos a totes les festes del Senyor.
A canvi solament demanem una dècima part de les collites, del bestiar, de la llana, dels draps i d'altres productes elaborats per menestrals, productes objecte de venda en els mercats. Sense altres càrregues ni servituds.
Els candidats poden adreçar-se a la baronia de Sant Cugat.
Pagès, menestral!
Participa en la colonització de noves terres!
Signat: El comte de Barcelona i les Excel·lentíssimes Senyores Alèxia i Carla, baronesses de Sant Cugat, promotores.”
La colonització i la repoblació de les terres de frontera va ser obra de gent emprenedora, el resultat va ser tot un èxit i sense gaires problemes fins arribar a les valls de l'Ebre, molt poblades per musulmans que van presentar una forta resistència. A poc a poc, es va anar construint l'anomenada Catalunya Nova, és a dir, la situada al sud del Llobregat i del Cardener.
Vingueren colonitzadors de molts indrets d'Europa i va implicar una organització molt acurada i executada amb tota mena de procediments prou estudiats i experimentats com per aconseguir resultats òptims. No tots els projectes van reeixir, però la major part arribaren a bon port. En aquells temps, però, no tot eren flors i violes, algunes perles mereixen un comentari.
En el Regne de Castella i Lleó, un rei per nom Alfons VI, famós pel seu enfrontament amb el Cid, pren la ciutat de Toledo l'any 1085 i, embogit per la victòria militar, comet la fanfarronada d'auto-nomenar-se “Imperator totius Hispaniae”, amb la qual cosa menyspreava la resta de regnes de la Península Ibèrica i anunciava un futur de conflictes i guerres permanents entre regnes cristians. Hi ha qui no té remei!
Aquesta no va ser l'única perla política d'aquest rei, també va incomplir part de les promeses fetes als habitants de Toledo, tant els de religió musulmana com els cristians mossàrabs. Alfons VI va inaugurar el que més tard seria una tradició política al llarg del segon mil·lenni: tot s'hi val, inclús incomplir les promeses i acords signats, amb la finalitat de manar a casa dels altres.
A la Catalunya Vella, és a dir, la situada al nord del Llobregat i del Cardener, també anaven mal dades, puix els antics funcionaris dels comtes, concretament els vescomtes i els vicaris, s'apropiaren del territori i de tots els recursos que administraven en nom del comte i se'ls van embutxacar, convertint en benefici privat allò que abans era públic o de l'estat, és a dir, d'agents del govern passaren a ser amos i senyors de la terra, mitjançant la violència, la usurpació i la traïció.
A aquest fet se l'ha conceptuat com a feudalització, és a dir, l'estat s'esmicola en petits territoris dirigits per uns nobles que assumeixen funcions i capacitats o atribucions d'estat. El rei o el comte perdia competències polítiques, executives i legislatives. Cau l'autoritat reial o comtal, i els senyors feudals fan les lleis, jutgen i recapten els impostos, imposen el seu ordre social, garanteixen la seguretat i organitzen el seu exèrcit particular.
Els pagesos van perdre drets i foren sotmesos a un senyor feudal que tenia la facultat d'abusar del seu poder, maltractar, desposseir i, inclús, empresonar. Entre les pràctiques d'abús de poder, destaquen els següents “mals usos”:
- La remença, servitud que implicava que el pagès, la seva muller i fills no poden abandonar el lloc de treball si no paguen una redempció o remença, sovint totalment fora de les disponibilitats econòmiques de les famílies de camperols.
- Les confiscacions, en primer lloc, d'una part dels béns en el cas de que el pagès morís sense haver fet testament i, en segon lloc, en el cas d'adulteri de la muller, confiscació de la meitat dels béns si hi havia consentiment del marit o la totalitat si la dona no disposava del consentiment de l'home.
- L'apropiació d'una part dels béns en el cas de la mort d'un pagès sense descendència.
- Una indemnització a favor del senyor en el cas d'un incendi en els conreus o altres béns del camperol.
- L'obligació d'utilitzar el molí, el forn i la farga del senyor, o de comprar-li les eines o reparar-les en el seu taller, entre altres servituds que afectaven a la vida quotidiana del pagès i que implicaven hores de feina sense cobrar. El senyor gaudia d'una situació de monopoli que perjudicava i molt l'activitat productiva i remunerada dels pagesos.
Davant d'aquests fets tan injustos, no provocà cap sorpresa que molts pagesos toquessin el dos i busquessin refugi a les ciutats o a terres sota el control directe del comte, o que anessin cap a la frontera a la recerca de llibertat i oportunitats.
No hi ha dades sobre els emprenedors o colonitzadors que fugien de l'abús de poder exercit pels senyors feudals, però posaria la mà al foc que eren la majoria. El risc era molt elevat, doncs els musulmans mataven o esclavitzaven els cristians, però viure sota l'espasa del senyor feudal tampoc era cap ganga, de fet eren camperols sense futur i no tothom està disposat a viure de genolls, a més de tenir que demanar perdó per existir i treballar com un esclau pel senyor feudal.
No hi ha dades sobre els emprenedors o colonitzadors que fugien de l'abús de poder exercit pels senyors feudals, però posaria la mà al foc que eren la majoria. El risc era molt elevat, doncs els musulmans mataven o esclavitzaven els cristians, però viure sota l'espasa del senyor feudal tampoc era cap ganga, de fet eren camperols sense futur i no tothom està disposat a viure de genolls, a més de tenir que demanar perdó per existir i treballar com un esclau pel senyor feudal.
Tornem a la baronia de Sant Cugat del Vallès i escoltem una conversa entre les dues germanes i Excel·lentíssimes senyores baronesses Alèxia i Carla; per si no ho sabeu el nom d'Alèxia és d'origen grec i significa “la protectora” i el nom de Carla és d'origen germànic i significa “la que és forta”:
- Carla! ... Carla! ... On ets? ... Sempre igual, quan la busques no la trobes i quan no la necessito la tinc a les meves espatlles posant el nas a tot el que faig ... Carla!
- Alèxia, què passa? Què hi ha foc? Què hi ha musulmans a les portes de casa?
- El comte de Barcelona ens ha enviat un missatger amb el text del comunicat oficial sobre els nous assentaments de població a la frontera. L'home m'ha dit que el text s'exposarà a totes les portes de les esglésies i dels portals de les muralles de les ciutats del comtats de Catalunya.
- Doncs ho tenim clar, Alèxia. En aquest país la gent no sap llegir, solament els eclesiàstics, una dotzena de nobles de la cort del comte i nosaltres dues coneixem el significat de les lletres. Haurem de confiar que els mossens divulguin el text utilitzant les seves dots d'oratòria.
- Llegeix, Carla, llegeix! Aquí diu que nosaltres som “promotores”, és a dir, que ocupem el primer lloc en dignitat. Suposo que vol dir que som les primeres en disposar dels coneixements necessaris per a promocionar la colonització.
- Vols dir que no ens està fent la pilota, Alèxia?
- No, dona, no siguis tan desconfiada. Nosaltres dues hem tingut la gran sort de rebre molts coneixements dels monjos del Monestir de Sant Cugat, coneixements en matèria de llengües com el llatí i el grec, l'aritmètica, l'oratòria, herbes sanadores, millora de conreus i de bestiar i sobre maquinària de tallers de tota mena. Per això, el comte, sota la pressió dels monjos i del bisbe de Barcelona, ens ha tingut l'amabilitat d'adjudicar-nos el títol de promotores dels nous projectes d'assentaments colonitzadors de la frontera del Llobregat.
- Naturalment, germaneta! La gran majoria de nobles i cavallers solament dominen l'art de la guerra, no saben fer res més. Alèxia, què diu aquí sobre un crèdit? Nosaltres no som banquers.
- Tu tranquil·la, Carla, que d'això del crèdit se'n fa càrrec el tresorer del comte.
- Òndia, Alèxia! Si el tresorer del comte no sap ni sumar ous o gallines amb els dits de la mà. A més, a la caixa del comtat en prou feines hi ha dues dotzenes de rals mal sumats. D'altra banda, t'he de recordar la comanda que li vam fer al comte la primavera passada i que encara està pendent de subministrar.
- Sí, Carla, ja ho tinc present: El cavall i bou sementals, les llavors per millorar la producció de cereals i de l'hort, la nova maquinaria per filar i teixir, el mestre constructor per aixecar el molí de draps ... Em sembla que això era tot.
- Exactament, Alèxia, això és tot el que encara no ha vingut i fa un any. Aquí l'únic que el comte ens envia són mosques elegants i polides que intenten casar-se amb nosaltres i disposar de les nostres rendes per no fer res.
- Ets molt injusta, Carla. La comanda ja deu estar de camí i els cavallers són molt amables i cordials. A més, hauríem d'agrair l'esforç del comte. Al cap i a la fi, ell li va prometre al nostre pare que vetllaria per nosaltres i creu que ens fa un gran favor enviant-nos tants homes per escollir el nostre marit. El comte ignora que tenim altres projectes gràcies a la saviesa dels monjos. Què, Carla, anem per feina? Avui toca parlar del reclutament de colons.
- Sí, d'acord, anem per feina. Ahir parlàvem dels candidats de poca edat que fugen dels maltractaments de senyors feudals mal xinats. He estat pensant que el millor és enviar aquests jovenets als nostres tallers i que aprenguin un ofici, un cop formats els hi busquem lloc en un nou assentament ...
- Totalment d'acord, Carla. I què fem si manquen candidats en alguns oficis i, en canvi, en sobren en altres oficis?
- Doncs, haurem de posar-nos d'acord amb alguns tallers de Barcelona per facilitar la formació de colonitzadors en el domini d'oficis que facin falta, això per un costat. I si tenim un excedent de terrissaires o de qualsevol altre ofici, haurem de reciclar aquests candidats. Sempre se'ls hi pot ensenyar a treballar la terra amb l'ús de totes les millores aplicades a conreus i bestiar.
- Val, d'acord. I què fem amb els candidats que, malgrat tenir ja una certa edat avançada, ni han treballat mai la terra ni han trepitjat mai un taller de menestral.
- Escolta'm bé, Alèxia! Miracles no fem! Potser tenen experiència com a caçadors o com a pastors o com a treballadors del port. Se'ls hi fa una entrevista a fons i ja els hi buscarem un lloc per realitzar tasques auxiliars de suport a la comunitat. Sempre es pot recollir llenya del bosc, netejar l'entorn de rapinyaires o vigilar per foragitar a malfactors. En els nous assentaments hi haurà feina a dojo, inclús pels no qualificats.
- Molt bé, Carla! Ara toca anar a veure el comte de Barcelona i el bisbe per fer-els-hi cinc cèntims sobre tot el nostre pla d'intervenció i, de pas, reclamar la comanda de sementals, llavors, maquinària i mestre constructor, per la millora i el futur d'aquesta terra.
- Carla! ... Carla! ... On ets? ... Sempre igual, quan la busques no la trobes i quan no la necessito la tinc a les meves espatlles posant el nas a tot el que faig ... Carla!
- Alèxia, què passa? Què hi ha foc? Què hi ha musulmans a les portes de casa?
- El comte de Barcelona ens ha enviat un missatger amb el text del comunicat oficial sobre els nous assentaments de població a la frontera. L'home m'ha dit que el text s'exposarà a totes les portes de les esglésies i dels portals de les muralles de les ciutats del comtats de Catalunya.
- Doncs ho tenim clar, Alèxia. En aquest país la gent no sap llegir, solament els eclesiàstics, una dotzena de nobles de la cort del comte i nosaltres dues coneixem el significat de les lletres. Haurem de confiar que els mossens divulguin el text utilitzant les seves dots d'oratòria.
- Llegeix, Carla, llegeix! Aquí diu que nosaltres som “promotores”, és a dir, que ocupem el primer lloc en dignitat. Suposo que vol dir que som les primeres en disposar dels coneixements necessaris per a promocionar la colonització.
- Vols dir que no ens està fent la pilota, Alèxia?
- No, dona, no siguis tan desconfiada. Nosaltres dues hem tingut la gran sort de rebre molts coneixements dels monjos del Monestir de Sant Cugat, coneixements en matèria de llengües com el llatí i el grec, l'aritmètica, l'oratòria, herbes sanadores, millora de conreus i de bestiar i sobre maquinària de tallers de tota mena. Per això, el comte, sota la pressió dels monjos i del bisbe de Barcelona, ens ha tingut l'amabilitat d'adjudicar-nos el títol de promotores dels nous projectes d'assentaments colonitzadors de la frontera del Llobregat.
- Naturalment, germaneta! La gran majoria de nobles i cavallers solament dominen l'art de la guerra, no saben fer res més. Alèxia, què diu aquí sobre un crèdit? Nosaltres no som banquers.
- Tu tranquil·la, Carla, que d'això del crèdit se'n fa càrrec el tresorer del comte.
- Òndia, Alèxia! Si el tresorer del comte no sap ni sumar ous o gallines amb els dits de la mà. A més, a la caixa del comtat en prou feines hi ha dues dotzenes de rals mal sumats. D'altra banda, t'he de recordar la comanda que li vam fer al comte la primavera passada i que encara està pendent de subministrar.
- Sí, Carla, ja ho tinc present: El cavall i bou sementals, les llavors per millorar la producció de cereals i de l'hort, la nova maquinaria per filar i teixir, el mestre constructor per aixecar el molí de draps ... Em sembla que això era tot.
- Exactament, Alèxia, això és tot el que encara no ha vingut i fa un any. Aquí l'únic que el comte ens envia són mosques elegants i polides que intenten casar-se amb nosaltres i disposar de les nostres rendes per no fer res.
- Ets molt injusta, Carla. La comanda ja deu estar de camí i els cavallers són molt amables i cordials. A més, hauríem d'agrair l'esforç del comte. Al cap i a la fi, ell li va prometre al nostre pare que vetllaria per nosaltres i creu que ens fa un gran favor enviant-nos tants homes per escollir el nostre marit. El comte ignora que tenim altres projectes gràcies a la saviesa dels monjos. Què, Carla, anem per feina? Avui toca parlar del reclutament de colons.
- Sí, d'acord, anem per feina. Ahir parlàvem dels candidats de poca edat que fugen dels maltractaments de senyors feudals mal xinats. He estat pensant que el millor és enviar aquests jovenets als nostres tallers i que aprenguin un ofici, un cop formats els hi busquem lloc en un nou assentament ...
- Totalment d'acord, Carla. I què fem si manquen candidats en alguns oficis i, en canvi, en sobren en altres oficis?
- Doncs, haurem de posar-nos d'acord amb alguns tallers de Barcelona per facilitar la formació de colonitzadors en el domini d'oficis que facin falta, això per un costat. I si tenim un excedent de terrissaires o de qualsevol altre ofici, haurem de reciclar aquests candidats. Sempre se'ls hi pot ensenyar a treballar la terra amb l'ús de totes les millores aplicades a conreus i bestiar.
- Val, d'acord. I què fem amb els candidats que, malgrat tenir ja una certa edat avançada, ni han treballat mai la terra ni han trepitjat mai un taller de menestral.
- Escolta'm bé, Alèxia! Miracles no fem! Potser tenen experiència com a caçadors o com a pastors o com a treballadors del port. Se'ls hi fa una entrevista a fons i ja els hi buscarem un lloc per realitzar tasques auxiliars de suport a la comunitat. Sempre es pot recollir llenya del bosc, netejar l'entorn de rapinyaires o vigilar per foragitar a malfactors. En els nous assentaments hi haurà feina a dojo, inclús pels no qualificats.
- Molt bé, Carla! Ara toca anar a veure el comte de Barcelona i el bisbe per fer-els-hi cinc cèntims sobre tot el nostre pla d'intervenció i, de pas, reclamar la comanda de sementals, llavors, maquinària i mestre constructor, per la millora i el futur d'aquesta terra.
17. La dieta de Blanca de Nàpols
Blanca de Nàpols o Blanca d'Anjou va tenir 10 fills, és a dir, un bon grapat de prínceps i princeses, el seu espòs era el rei Jaume II, conegut com el Just. En Jaume II era el rei d'Aragó i comte de Barcelona, rei de València, rei de Mallorca, rei de Nàpols .... El seu pare va ser el rei Pere el Gran i el seu avi en Jaume I el Conqueridor. La munió de descendència que van tenir Blanca i Jaume II, va proporcionar molts anys de tranquil·litat a tot el regne.
En aquell temps, i durant molts segles, s'organitzava un bon maldecap col·lectiu quan un monarca moria sense descendència. Resultava que el territori amb els seus súbdits pertanyien a la casa del rei, i a tota Europa hi havia diverses cases reials que es repartien territoris, recursos i súbdits com aquell que distribueix caramels entre els més guapos a la porta d'una escola. El poble s'ho mirava astorat i preocupat, i sovint alarmat, atès que no tenia ni veu ni vot, inclús, quan pintaven bastos.
A la mort sense descendència del sobirà, es negociava el repartiment de cromos, si aquest no era del gust d'algú o d'alguns candidats a embutxacar-se part o la totalitat del botí, arrencava un bon conflicte. A la fi, se sortia amb la seva el personatge amb l'espasa més ben dotada, el qual feia el seu agost; cal afegir que sovint era un estranger que ni parlava la llengua dels seus nous súbdits.
Europa es va convertir en una finca propietat de diverses cases reials en guerra permanent, aliances i contra aliances, tots participant del negoci de la guerra. Aquest drama va durar fins a les revolucions liberals, amb la fi de l'antic règim i el naixement d'unes nacions que ja no eren propietat de cap rei. Ha estat tota una lliçó de la història: cap nació pot ser propietat d'una persona o d'una família o grup organitzat, i per extensió tampoc cap nació pot ser propietat d'una altra nació.
De manera que, gràcies a Blanca de Nàpols i els seus 10 fills, els súbdits estaven d'enhorabona. Donar a llum a 10 criatures que no morien als pocs dies, era del tot excepcional, un fet miraculós, ja que en aquella època la medicina estava poc desenvolupada, malgrat els esforços de molts monestirs on els monjos estudiaven les bondats sanadores dels productes naturals de la terra.
Tampoc l'estudi de les malalties a les recents creades universitats, fundades per primer cop a la història per aquells temps, no va proporcionar remeis per evitar la mortalitat infantil i de les mares. Moltes mares morien en el part, i això és el que li va passar a la nostra heroïna, na Blanca, però, atenció, en el desè fill.
L'abundància de prínceps i princeses va permetre al rei Jaume II desenvolupar una política matrimonial aplicada a la seva descendència, la qual va estabilitzar i pacificar les relacions internacionals, reduint els conflictes entre les cases reials europees. Tot repartint prínceps i princeses per mig Europa, van signar-se molts lligams familiars entre possibles competidors.
Cal dir que, en morí Blanca, i gràcies a un nou enllaç matrimonial, el mateix rei va participar activament en aquesta real política de pau i comerç sense fronteres. Tot un excel·lent exemple d'activitat diplomàtica, molt allunyada de la habitual pràctica de la guerra entre les cases reials europees.
Cal dir que, en morí Blanca, i gràcies a un nou enllaç matrimonial, el mateix rei va participar activament en aquesta real política de pau i comerç sense fronteres. Tot un excel·lent exemple d'activitat diplomàtica, molt allunyada de la habitual pràctica de la guerra entre les cases reials europees.
Molts nobles, eclesiàstics i súbdits es preguntaven sobre quin podria ser el secret de la fortalesa física de Blanca, el misteri de la seva vitalitat reproductora. Blanca de Nàpols està enterrada en el Monestir de Santes Creus (Alt Camp, Catalunya), i diuen que durant segles va ser objecte de visites de no poques senyores amb dificultats per tenir fills. Suposem que demanaven ajuda a Blanca per gaudir d'un descendent. De fet, ignorem moltes coses de Blanca, la història l'han escrita els homes i per això els protagonistes de la història són els homes.
En qualsevol cas, coneixem la dieta que consumia la nostra reina. Cereals, llegums, vegetals i oli verge, fruita i fruits secs, tot produït en l'entorn. Pernil de les valls pirinenques i una mica de carn els dies que se'n podia consumir i peix la resta dels dies de l'any. Cal aclarir que en una tercera part dels dies de l'any estava prohibit consumir carn. Vi, sense abusar, doncs calia evitar excessos de tota mena.
No perdem de vista el més important: centrar-se en productes de la terra, naturals i de l'entorn, amb oli d'oliva, oli obtingut d'oliveres sanes i allunyades de fems de cavall, vaca o bou. Evitant fregits, sofregits i salses; i poca sal.
No perdem de vista el més important: centrar-se en productes de la terra, naturals i de l'entorn, amb oli d'oliva, oli obtingut d'oliveres sanes i allunyades de fems de cavall, vaca o bou. Evitant fregits, sofregits i salses; i poca sal.
Capítol a part mereix l'ús intensiu d'herbes, arrels, arbusts, fulles i flors de diverses plantes, principalment per cuinar la carn i el peix. Ho ignorem pràcticament tot amb relació a aquest aspecte de la seva dieta, però sembla que la farigola, el fonoll, el julivert, la menta, el porro, el romaní, el llorer, l'orenga, la canyella, les fulles de pastanaga, l'api, el marduix, i altres productes naturals eren utilitzats a l'hora de confeccionar plats.
La reina procurava obtenir vitalitat directament de la mare naturalesa, s'allunyava el més possible de la sofisticació culinària d'herència romana i germànica, així com també evitava l'abús o l'excés en el consum d'aliments massa elaborats. Anem a un petit llistat de plats:
La reina procurava obtenir vitalitat directament de la mare naturalesa, s'allunyava el més possible de la sofisticació culinària d'herència romana i germànica, així com també evitava l'abús o l'excés en el consum d'aliments massa elaborats. Anem a un petit llistat de plats:
- Torrades amb oli verge, all, olives, productes de l'hort i pernil del Pirineu.
- Cereals o llegums amb verdura poc cuinada, feta al vapor, regada amb oli verge, olives i fruits secs.
- Sopa de farigola.
- Escudella de pagès.
- Suquets i sopes de peix.
- Peix bullit a les herbes, acompanyat de verdura, fruits secs, i tot regat amb oli verge.
- Pollastre o ànec fet a les herbes i altres plantes, a foc lent, i sempre acompanyat de bolets i verdura.
- Oca amb peres.
- Perdius farcides o gall dindi farcit amb verdures.
- Bolets amb pernil.
- Conill a la cassola, fet a les herbes i altres plantes.
- Fruita trossejada i regada amb un xic de vi.
- Fruita del temps, millor dels horts de la reina i acabada de collir, concretament pomes i peres.
Per finalitzar, de ben segur que la nostra reina tenia un bon caràcter, feia exercici físic i evitava tota mena d'excessos en les relacions matrimonials i socials. Segurament era una dona intel·ligent i amb molta mà esquerra. Culta i amb empenta. És a dir, una típica dona de la il·lustrada, experimentada i assenyada Mediterrània, una Mediterrània que ben aviat seria la mare de l'humanisme i la il·lustració i pare de les reformes socials i liberals. En Jaume II i na Blanca de Nàpols van ser pioners en el desenvolupament d'una política humanista, el suport de les arts literàries i van subvencionar i protegir a Ramon Llull.
© Raül Blesa Arcarons
© Raül Blesa Arcarons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Hola! Pots deixar el teu comentari. Moltes gràcies, Raül Blesa.