Pàgina 5 "La cobdícia i l'engany" (2)

© Raül Blesa Arcarons

Relats:
12. La llosa de la teocràcia civil

13. El tribunal de la història

14. Barbaritats que fan història

12. La llosa de la teocràcia civil

I els llops s'infiltraren en el prat dels creients, usurparen els càrrecs i la direcció espiritual, manipularen llibres sagrats i falsificaren documents, s'inventaren històries, i confeccionaren un discurs religiós fet a mida per a justificar les perversitats dels llops. Imposaren un ordre social, polític i econòmic sota un règim totalitari que anomenem teocràcia civil i que se li pot afegir l'etiqueta de societat formiguer o formiguer totalitari.

En un relat anterior he anotat la frase “església segrestada”, és a dir, segrestada per l'autoritat civil; ara, en el segle VI, ja podem afegir església ocupada amb males arts i utilitzada per a esclavitzar el poble. 

Els homes llops afirmen que representen a Déu, diuen que són la mà de Déu i sempre, insisteixen, disposen d'una autorització de Déu, o de gaudir del seu vist-i-plau en tot allò que fan.

En qualsevol cas, amb el pas del temps, els ciutadans s'havien convertit en súbdits sotmesos a tota mena d'abusos. La raó que argumentaven els homes llops era que els creients tenien que pagar pel pecat original i per altres pecats. 

És a dir, la miserable condició social i humana dels súbdits tenia el seu origen en ells mateixos, en els seus propis vicis i en les suposades ofenses a Déu que havien comès. Passar gana i calamitats amb resignació, acceptar sense protestar la seva degradada i humiliant existència, era el càstig que els hi permetia obtenir el perdó del déu dels homes llops. Aquests darrers, a més de cara-gruixuts o penques, cruels!

L'emperador Justinià de l'imperi Romà d'Orient va instaurà la teocràcia civil, es presentava com l'apòstol de Jesucrist número 13 i el representant de Déu a la Terra. Els reis visigots no van arribar a tant, però alguns dells afirmaven que eren reis per la gràcia de Déu, i com a tals, en el segle VII, van ser ungits pels bisbes amb els olis sagrats, d'acord al ritual tradicional practicat en els regnes d'Orient.

Anar en contra del rei implicava anar en contra de Déu i, sota l'amenaça de l'espasa, imposaren el seu injust ordre social. Amb relació a la Península Ibèrica, el règim en part teocràtic dels visigots no va poder frenar la cobdícia de la noblesa i els notables continuaven conspirant, assassinant i usurpant la corona.

Cal dir que l'església va tolerar però no va acceptar l'habitual pràctica política d'usurpar el poder mitjançant la violència. És a dir, als usurpadors se'ls hi negava el reconeixement del seu cop d'estat. Un fet que demostra que dins de la mateixa noblesa i de l'església, hi havia pinzellades de sentit comú i de sentit d'estat.

Compartir l'ambició i l'afany desmesurat de poder, va ser quelcom freqüent en el clan familiar i la camarilla cortesana de l'emperador o del monarca. Observeu la conversa entre una mare i un fill, exemple d'estimació maternal en el si de la família de l'emperador:

- Mare, jo també vull ser el representant de Déu a la Terra, com l'oncle.

- Fill meu, el teu cosí Alexei és l'hereu de la corona imperial, i per tant ...

- Però mare, si l'Alexei cau del cavall i es trenca el coll ...

- En aquest cas, seria el segon fill de l'oncle, el teu cosí Constantí ...

- El cosí Constantí sempre està guerrejant contra els enemics de l'imperi, i més tard o més d'hora morirà com un heroi en el camp de batalla.

- És possible, fill meu. Potser tens raó. Mes en el cas de la mort dels teus cosins i únics fills de l'emperador, el teu pare seria el successor a la corona imperial.

- El pare és un vell, mare!

- Tot el vell que tu vulguis; si més no, gaudeix d'una excel·lent salut i hauries d'esperar-te uns quants anys ...

- Això importa poc, mare, i no tindria cap inconvenient en ajornar la meva coronació fins a que el pare perdés la salut ... No pots imaginar-te la il·lusió que em fa representar a Déu!!

- Ja parlaré amb el teu pare i estudiarem les teves possibilitats.

- Ui, molt bé, mare! Ja sé que ho tinc difícil. I què podria fer, jo?

- Tu no facis res. Deixa'm-ho tot a mi. Ja saps que t'estimo molt, fill meu.

L'amor d'una mare cobdiciosa fa meravelles.

13. El tribunal de la història

- En el dia d'avui, el Tribunal de la Història s'ha reunit en aquesta sala per jutjar els crims comesos pels visigots contra els pobles de les nacions ibers i celtes. Aquesta presidència concedeix la paraula al ministeri fiscal per donar a conèixer les seves prèvies. La fiscalia té la paraula.


- Amb el permís de la sala, aquesta fiscalia provarà que la tribu germànica dels visigots, aquí presents, va cometre els següents delictes:


1.- Humiliar i desposseir o explotar a camperols i a tota mena d'homes lliures i honrats

2.- Justificar l'esclavatge i la deshumanització utilitzant el nom de Déu

3.- Torturar i mutilar esclaus fugitius que solament cercaven la llibertat per evitar els abusos dels seus amos a que estaven sotmesos contínuament

4.- Reprimir i coaccionar la població que simpatitzava amb els esclaus fugitius

5.- Engegar una cacera de jueus per confiscar els seus bens, robar els seus fills i esclavitzar famílies senceres

6.- Repressió ferotge contra els cristians que manifestaven sentiments de caritat cristiana en favor dels jueus

7.- Exercir el poder civil amb l'únic objectiu de beneficiar a la noblesa i menysprear la resta de la població

8.- Desestabilitzar i terroritzar el país amb lluites fratricides entre faccions de l'aristocràcia, a més de conspiracions i usurpacions de la corona. Assassinats i execucions massives de caps vençuts i els seus clans. 

Confiscacions, multes, rescats, requises i espolis realitzats des de l'exercici de l'autoritat amb la finalitat d'augmentar el patrimoni personal del cap aristòcrata vencedor i el seu clan

9.- Inestabilitat política i manca de seguretat jurídica. Confusió entre la propietat pública i la propietat privada dels poderosos

10.- Negació de recursos per a la supervivència de la població de la ibèrica i la cèltica, menyspreant el desenvolupament del seu treball  

11.- Fomentar el pànic i obviar la pesta i la fam que patia el poble

- Aquesta fiscalia aportarà la documentació i el testimoniatge suficient, per a que aquest distingit Tribunal de la Història pugui jutjar i condemnar, sense dubtes raonables, els aquí acusats, la tribu germànica dels visigots

- Com a president i en el nom del Tribunal dono les gràcies a la fiscalia pública. Ara, la defensa té la paraula per a exposar les seves prèvies.

- Amb el permís del Tribunal. Aquesta defensa proposa un judici sense documents ni testimonis, en el nom dels meus defensats sol·licito a aquest il·lustre Tribunal la Prova de Déu: 


Els visigots estan disposats a enfrontar-se a altres guerrers en el camp de batalla i demostrar la seva innocència derrotant l'altre exèrcit. Si els visigots són els derrotats, acceptaran la sentència de culpabilitat i seran els responsables de tots els delictes citats per la fiscalia.


- Aquesta presidència i la resta dels membres de la mesa considerem que aquest Tribunal de la Història no li pot negar a ningú la Prova de Déu, per tant, s'accepta la proposta de la defensa. El desenllaç de la batalla decidirà la sentència judicial.


El resultat de la batalla és prou conegut, un cap visigot que, segons diuen, havia usurpat la corona, va ser derrotat per un petit exèrcit musulmà que comptà amb la col·laboració del clan visigot que havia estat víctima de l'usurpador i la seva tropa de cobdiciosos.

Cal afegir que un personatge conegut com Isidor de Sevilla, de ben segur amb l'ajuda d'altres notables, havia intentat, anys enrere, conscienciar l'aristocràcia i els clans visigots de la necessitat de moderar el seu comportament primitiu i iniciar una pràctica política amb sentit d'estat. Tant l'Isidor de Sevilla, com d'altres molts que desconeixem, no van poder convèncer a una part significativa de la noblesa, la qual cosa va precipitar el desastre.

D'altra banda, es va perdre l'oportunitat de construir un estat. Durant els tres segles de presència i domini visigot, la Península Ibèrica va ser una finca de la seva propietat, i el poble era una possessió més, com qualsevol altre recurs. 

14. Barbaritats que fan història

Hi ha veritables genis del pensament, persones de bé o de mal, que tenen idees que valen o totes les flors de la primavera o tota la porqueria del món. A un personatge de l'alta edat mitjana, abans de finalitzar el primer mil·lenni, se li va ocórrer explotar la teoria de la predestinació i, en base a un destí decidit en el món dels esperits, el nostre intel·lectual va proposar un nou ordre social.

Aquest personatge dissenyador de la nova societat, mereix l'etiqueta del “més caragirat” de la història de la humanitat. L'home va dividir la societat en tres ordres: uns que treballaven, altres pregaven i un tercer grup dedicat a fer de guerrer per protegir els dos primers grups.

Els treballadors eren els “laboratores”, la gran majoria camperols al servei d'un noble senyor. Curiosament, malgrat ser els que produïen tot allò que era consumible o era utilitzable, passaven gana i vivien en la pobresa.

Els “bellatores” eren els nobles cavallers i guerrers que amb les seves armes defensaven camperols, dones, nens i ancians, dels atacs d'altres guerrers, també nobles cavallers. La noblesa tenia l'ofici de fer de bomber i de piròman al mateix temps. 

S'ho tenien molt ben muntat, eren uns excel·lents “venedors” de guarda i custòdia, i a qui rebutjava la seva protecció, se li engaltava un bon mastegot. D'aquesta manera gaudien del monopoli dels serveis de seguretat, uns serveis que consumien tots els excedents de producció i més ...

Tanca el triangle social el grup dels “oratores”, una organització dominada per jerarquies eclesiàstiques d'origen familiar noble i controlada per la mateixa aristocràcia. 

A la base de l'organització dels “oratores” hi havia una munió de sacerdots i membres d'ordres religioses que, en general, eren gent de bona fe i molts treballaven en projectes prou productius i socialment útils.

“Laboratores, bellatores i oratores” són els tres ordres que configuren el nucli dur de la societat estamental de l'antic règim; un ordre social fet a mida de la noblesa, on els camperols eren la ventafocs de tot el sistema, puix els altres dos ordres gaudien de privilegis a dojo, mentre els treballadors no tenien cap dret, ni tan sols el dret a la vida.

A més de patir la seva miserable condició social, els camperols ho tenien molt pelut per sortir del forat on eren. L'únic ordre que els hi oferia una certa mobilitat social i millorar la seva condició humana, era l'ordre dels que pregaven. 

Dins del món eclesiàstic hi havia possibilitats d'obtenir un cert ascens social, sempre i quan no perdem de vista que els càrrecs importants estaven solament a l'abast de la noblesa. Podem trobar exemples de bisbes d'origen humil, però són flors que no fan primavera.

D'altra banda, entre les jerarquies eclesiàstiques de l'església segrestada i les seves bases, hi havia un món d'entrebancs controlat i vigilat per les espases de la noblesa, unes espases que guardaven amb molta cura el seu principal tresor: l'església. 

Durant segles l'església va ser la dipositària del coneixement i, per tant, la mare de qualsevol projecte d'interès econòmic, polític i social que beneficiés a reis, prínceps i nobles. Segles més tard, l'impacte d'una burgesia rica i culte va capgirar la situació.

Tanmateix, el nostre barrut intel·lectual, fidel servidor de la cobdícia dels poderosos, no podia imaginar-se que en el cel, uns pocs segles més tard, esclataria un conflicte entre els àngels. 

Som en el Departament d'Adjudicació d'Ànimes a Nounats dirigit per l'Arcàngel Sant Gabriel. Un bon embolic està afectant el rendiment laboral dels àngels al seu càrrec:

Tant a les oficines del Departament, com en el magatzem d'ànimes o a la secció logística, hi ha àngels enfrontats. S'han format dos partits polítics: els intervencionistes i els evolucionistes. 

Els dos grups desitgen un canvi a la Terra, un canvi que liquidi als homes llop i instauri un règim de justícia en el si dels pobles. La divisió consisteix en que els intervencionistes volen precipitar el canvi enviant ànimes qualificades per dinamitzar la revolta. 

Els evolucionistes creuen que és millor confiar en el moviment natural dels esdeveniments, afirmen que més tard o més d'hora els pobles s'adonaran que els hi estan prenent el pel i iniciaran moviments d'oposició i revolta o revolució.

L'Arcàngel Sant Gabriel obrí un debat públic, els dos partits presentaren els seus arguments i el cap del Departament va decidir optar per la posició dels evolucionistes. L'Arcàngel ho va fer amb tota la bona fe, ignorant que d'aquesta manera tancava el conflicte en fals. 

Uns segles més tard en el despatx de Sant Gabriel:

- Arcàngel Gabriel! Sant Gabriel! Hi ha alguna cosa que no funciona.

- Quina, àngel Ivan?

- De cop i volta apareixen revoltes de camperols, insurreccions no previstes en els meus càlculs de probabilitats de revolucions socials a la Terra.

- Bufa, Ivan! Tu ets el cap de la secció de comptabilitat i anàlisi factorial. En els càlculs realitzats, ¿has tingut en compta tots els factors o variables possibles, oi?

- Arcàngel! Sóc el número u de la meva promoció, l'anàlisi multifactorial ha estat aplicat a la perfecció. A més, resulta que hi ha nobles que per caritat cristiana donen suport als camperols.

- Ho veus, Ivan!? Aquest element no estava previst a l'informe de previsió de conflictes a la Terra.

- Sant Gabriel! Hi ha més coses estranyes i, en qualsevol cas, inesperades. Han aparegut uns intel·lectuals humanistes i unes heretgies abans d'hora. Fins d'aquí a un segle i mig no tenien que fer acte de presència.

- Uix, això és greu! I què creus que hauríem de fer, Ivan?

- Arcàngel! Aquí hi ha algú que s'ha passat pel forro les teves ordres i està enviant ànimes més avançades i més sobre evolucionades del que estava previst.

- Què vols dir amb això?! Insinues que no controlo el meu personal?

- A la vista dels fets, és prou evident, Sant Gabriel. Hauries d'ordenar una investigació al cap de la secció de control de la disciplina en el treball.

- Així ho faré, Ivan. Però si no descobreixen cap conducta desviada entre el personal de la meva organització, ja pots demanar un trasllat a la secció de fils i betes del Departament de Sastreria.

L'Arcàngel Sant Gabriel encarregà una investigació a l'àngel Agnès, cap de la secció de control de la disciplina en el treball; una investigació per esbrinar possibles actes voluntaris contraris a les instruccions i normes de comportament. 

Passa molt de temps i, un bon dia, un gruixut expedient apareix sobre la taula de l'Arcàngel amb tota la informació recollida pels àngels agents de control. Un cop l'Arcàngel s'ho ha llegit, sol·licita la presència immediata en el seu despatx de l'àngel Agnès, cap de control.

- Agnès! L'àngel Ivan tenia raó, tenim a un grup d'indisciplinats a les seccions de magatzem de les ànimes i de logística, han adjudicat i enviat ànimes més avançades del que estava previst. El resultat és que estan precipitant el canvi.

- Sant Gabriel! He pensat que podríem solucionar el problema traslladant el grup d'àngels indisciplinats a fer guàrdies a la porta del cel, òbviament amb tota la prudència possible per a no provocar un conflicte laboral.

- No!! Són massa àngels implicats en aquest assumpte. No seria possible mantenir en secret l'operació disciplinària. A més, correm el risc de que de nou esclati el conflicte entre els àngels intervencionistes i els evolucionistes.

D'altra banda, és prou evident que, això que està succeint a la Terra, té la simpatia de molts dels nostres col·legues d'altres departaments, alguns estan encantats amb aquests pioners de l'humanisme cristià i amb tanta heretgia.

- Renoi! Com es compliquen les coses. Jo puc fer alguna cosa, Gabriel?

- Sí!! Aquí tens l'expedient, ja el pots cremar juntament amb altres papers d'aquest cas que puguis tenir en els arxius. Aquesta investigació no s'ha fet mai. No ha existit. Tu i els teus àngels detectius ja us en podeu oblidar del tot.

- Òndia, Gabriel, què fort! I en Ivan? Què fareu amb l'Ivan? Aquest voldrà alguna satisfacció.

- Ja la tindrà, la satisfacció. L'enviaré al purgatori, a comptar les entrades i sortides d'ànimes recuperables. A classificar, registrar i elaborar sèries estadístiques, amb informes trimestrals, que ens ajudin a millorar la gestió de les ànimes provisionalment aparcades en el purgatori. Estic segur que li agradarà molt la feina, més quan li digui que implica un ascens dins de l'escalafó dels àngels qualificats.