© Raül Blesa Arcarons
Relats:9. Tot poder constituït ve de Déu
10. El pantalon germànic
11. Bàrcino, ciutat maleïda i capital dels visigots
9. Tot poder constituït ve de Déu
Un vaixell acaba d'atracar en el port de Tàrraco. Enarbora l'ensenya de l'emperador Flavius Theodosius el Gran. El cavaller Caio Balb desembarcà del vaixell imperial i es dirigí al Palau del Governador.
L'encàrrec era prou important com per no perdre temps. Neguitós i preocupat ni tals sols observava la munió de ciutadans acompanyats dels seus esclaus de camí cap al mercat o envers els santuaris de la ciutat. Un cop en presència del governador, lliurà un document que portava el segell personal de l'emperador.
Amb tota solemnitat i protocol obligat, el primer secretari del governador llegí:
Com va ser possible el segrest? Què ho va facilitar? En primer lloc, l'ús intensiu de l'espasa i la repressió política, la gran especialitat de Roma, a més d'hàbil i qualificada en tota mena de coaccions. En segon lloc, la manipulació i la falsedat documental que adaptà el missatge del cristianisme als interessos de l'emperador i de l'imperi.
Un bon exemple de manipulació el tenim en un discurs atribuït a Saule de Tars, més conegut com a Sant Pau; un discurs que pot sintetitzar-se amb la frase: “tot poder constituït ve de Déu”. Resultat, si el poder de l'emperador ve de Déu, l'emperador és la suprema i indiscutible autoritat a la Terra.
En Saule de Tars -Sant Pau-, conegut també com l'apòstol dels gentils, es dirigeix al paradís, porta segles acollit en els llimbs a l'espera d'entrar en el cel. Ha demanat audiència a Sant Agustí i a Marc Tul·li Ciceró, vol que intercedeixin a prop del Gran Jutge amb la finalitat que se li permeti abandonar els llimbs i entrar a la glòria. En arribà, els dos mediadors ja l'estaven esperant.
Ciceró i Sant Agustí escoltaven Saule amb paciència i amb tot el respecte del món. Després d'uns moments de silenci, Sant Agustí prengué la paraula i dirigint-se a Saule li digué:
- Saule, hi ha més elements que alteren l'equilibri emocional de moltes ànimes. En opinió de germans nostres del paradís, els teus consells de resignació dirigits als esclaus són cruels, encara més quan els hi exigeixes fidelitat als amos. D'altra banda, també creiem poc afortunades les teves consideracions sobre els deures de la dona envers el seu espòs.
En escoltar les paraules de Saule, Ciceró i Sant Agustí no sabien què contestar. En Saule, afectat i quasi implorant s'adreçà als mediadors i els hi digué:
- Si us plau, intercediu per mi. La meva ànima està desconsolada i plena de tristor allà en els llimbs. Tingueu en compte el que us he dit sobre les paraules censurades i altres falsedats sobre la meva persona realitzades per les autoritats polítiques i militars romanes.
Un vaixell acaba d'atracar en el port de Tàrraco. Enarbora l'ensenya de l'emperador Flavius Theodosius el Gran. El cavaller Caio Balb desembarcà del vaixell imperial i es dirigí al Palau del Governador.
L'encàrrec era prou important com per no perdre temps. Neguitós i preocupat ni tals sols observava la munió de ciutadans acompanyats dels seus esclaus de camí cap al mercat o envers els santuaris de la ciutat. Un cop en presència del governador, lliurà un document que portava el segell personal de l'emperador.
Amb tota solemnitat i protocol obligat, el primer secretari del governador llegí:
“Jo, Flavius Theodosis, dit el Gran, com autoritat jeràrquica suprema de l'Imperi, únic “Imperator Cèsar August”, exercint, en primer lloc, per gràcia Divina, el poder civil que em permet controlar i posar al meu servei el poder religiós, inclús en qüestions disciplinàries i teològiques; en segon lloc, exercint com a “Pontifex maximus”, sóc la màxima autoritat per interpretar les lleis:
PROCLAMO LA UNITAT RELIGIOSA DE L'IMPERI ROMÀ
sota l'autoritat dels bisbes cristians, així com ORDENO el tancament de tots els temples no cristians, i ATORGO al cristianisme el títol d'única religió oficial.
Signat: Flavius Theodosius el Gran, Imperator Cèsar August”
El governador de Tàrraco restà bocabadat, el seu primer secretari, esmaperdut i tots els assistents a l'acte, garratibats. El desconcert fou total. Amb molta urgència, el governador convocà una reunió conjunta del Senat Local i del Senat Provincial de la Tarraconense.
Mentre els senadors eren avisats i feien camí, a la ciutat i rodalies la novetat s'estenia i era objecte de tota mena de comentaris alimentats per rumors del tot alarmistes sobre el futur dels ciutadans.
Pràcticament ningú entenia res. Els cristians no gaudien precisament de simpatia entre les autoritats civils i militars romanes, eren considerats una minoria que practicava una religió oriental molt allunyada de les tradicions romanes, tant pel que fa a la vida familiar, com a la tradició política, religiosa i cultural.
Mentre els senadors eren avisats i feien camí, a la ciutat i rodalies la novetat s'estenia i era objecte de tota mena de comentaris alimentats per rumors del tot alarmistes sobre el futur dels ciutadans.
Pràcticament ningú entenia res. Els cristians no gaudien precisament de simpatia entre les autoritats civils i militars romanes, eren considerats una minoria que practicava una religió oriental molt allunyada de les tradicions romanes, tant pel que fa a la vida familiar, com a la tradició política, religiosa i cultural.
Al quart dia de l'arribada del vaixell, tingué lloc l'assemblea de senadors locals i provincials. Un cop van escoltar el missatge de l'emperador, nerviosos i esverats demanaren aclariments i explicacions al missatger, el cavaller Caio Balb.
El cavaller els hi digué “Notables senadors d'aquesta estimada ciutat i província, la voluntat de l'emperador és prou evident: un emperador i una única religió sota la seva autoritat suprema. És a dir, tot el poder profà i tot el poder religiós en una sola mà, articulant un nou ordre on l'autoritat civil i l'eclesial conformen una realitat superior. En altres paraules, l'emperador és el rei i el sacerdot suprem”.
El cavaller els hi digué “Notables senadors d'aquesta estimada ciutat i província, la voluntat de l'emperador és prou evident: un emperador i una única religió sota la seva autoritat suprema. És a dir, tot el poder profà i tot el poder religiós en una sola mà, articulant un nou ordre on l'autoritat civil i l'eclesial conformen una realitat superior. En altres paraules, l'emperador és el rei i el sacerdot suprem”.
Fins aquí el primer aclariment del cavaller. Òbviament, els senadors protestaren; argumentaven que la tradició romana tolerava qualsevol creença i manifestació religiosa, i repetien una vegada sí i una altra també, que la llibertat de creença i pràctica religiosa era un dret de la ciutadania romana.
El cavaller Caio Balb tractava de tranquil·litzar els notables allà reunits i els hi deia: “Estic segur, il·lustres i nobles senyors, que l'emperador no perjudicarà en res els vostres interessos; tot el contrari, inclús aviat observareu com és de generós el nostre emperador a l'hora de repartir els beneficis de la nova situació.”
El cavaller Caio Balb tractava de tranquil·litzar els notables allà reunits i els hi deia: “Estic segur, il·lustres i nobles senyors, que l'emperador no perjudicarà en res els vostres interessos; tot el contrari, inclús aviat observareu com és de generós el nostre emperador a l'hora de repartir els beneficis de la nova situació.”
Aquí finalitzà la segona intervenció del missatger Caio, la qual va aconseguir tranquil·litzar els ànims alterats dels presents. “Generosos beneficis!!! Quins? Quins beneficis?” Repetien una i una altra vegada la noblesa reunida.
“Senadors, jo, Caio Balb, tinc l'honor de dir-vos que l'emperador m'ha encarregat que li porti un llistat elaborat per vosaltres de possibles candidats a bisbes de l'església cristiana, així com per ocupar altres càrrecs religiosos dins de la que ja podem anomenar la nostra església, i de ningú més, a partir d'aquests instants.”
L'èmfasi que posà el nostra missatger en algunes frases prou significatives, va permetre als reunits llençar estels, abraçar i petonejar al cavaller Caio Balb, i anar tots contents a celebrar l'acudit i l'enginy de l'emperador. Aquella mateixa nit, tots farien plans sobre les rendes que proporcionarien els càrrecs.
“Senadors, jo, Caio Balb, tinc l'honor de dir-vos que l'emperador m'ha encarregat que li porti un llistat elaborat per vosaltres de possibles candidats a bisbes de l'església cristiana, així com per ocupar altres càrrecs religiosos dins de la que ja podem anomenar la nostra església, i de ningú més, a partir d'aquests instants.”
L'èmfasi que posà el nostra missatger en algunes frases prou significatives, va permetre als reunits llençar estels, abraçar i petonejar al cavaller Caio Balb, i anar tots contents a celebrar l'acudit i l'enginy de l'emperador. Aquella mateixa nit, tots farien plans sobre les rendes que proporcionarien els càrrecs.
Experts en conquerir i ocupar territoris, ara, els romans segrestaven l'església cristiana per posar-la al servei de l'emperador i l'aristocràcia de Roma. Ensinistrats en apropiar-se del cos i del fruit del treball dels altres, ara, els romans intentaven apoderar-se de les ànimes i del sentiment religiós. En poc temps, els patricis romans s'instal·laren en els càrrecs de bisbes i d'altres on es prenien les decisions.
Com va ser possible el segrest? Què ho va facilitar? En primer lloc, l'ús intensiu de l'espasa i la repressió política, la gran especialitat de Roma, a més d'hàbil i qualificada en tota mena de coaccions. En segon lloc, la manipulació i la falsedat documental que adaptà el missatge del cristianisme als interessos de l'emperador i de l'imperi.
Un bon exemple de manipulació el tenim en un discurs atribuït a Saule de Tars, més conegut com a Sant Pau; un discurs que pot sintetitzar-se amb la frase: “tot poder constituït ve de Déu”. Resultat, si el poder de l'emperador ve de Déu, l'emperador és la suprema i indiscutible autoritat a la Terra.
Si viatgem nou segles més tard a les portes del cel i assistim a una reunió de Sant Agustí, Marc Tul·li Ciceró i Sant Pau, de ben segur que ens ajudarà a copsar del tot les dimensions del drama.
En el paradís hi havia un conflicte, les ànimes indignades del més enllà demanaven explicacions des de feia temps, i manifestaven la seva indignació per tot el que estava succeint a la Terra.
En el paradís hi havia un conflicte, les ànimes indignades del més enllà demanaven explicacions des de feia temps, i manifestaven la seva indignació per tot el que estava succeint a la Terra.
En Saule de Tars -Sant Pau-, conegut també com l'apòstol dels gentils, es dirigeix al paradís, porta segles acollit en els llimbs a l'espera d'entrar en el cel. Ha demanat audiència a Sant Agustí i a Marc Tul·li Ciceró, vol que intercedeixin a prop del Gran Jutge amb la finalitat que se li permeti abandonar els llimbs i entrar a la glòria. En arribà, els dos mediadors ja l'estaven esperant.
- Benvingut, Saule de Tars! Confiem que hagis tingut un camí agradable.
- El camí envers el Cel sempre és generós en bondats si al final se li obren les portes al caminant -va contestar Saule.
- Intentarem ajudar-te, Saule, però ho tenim difícil -digué en Ciceró i continuà parlant- Aquí no ets gaire popular, més aviat estan molt enfadats amb tu. La teva afirmació adjudicant el beneplàcit de Déu a tota autoritat civil, ens ha portat a situacions catastròfiques allà a la Terra. Les teves paraules s'utilitzen per a fer tota mena de bestieses i justificar les perversitats de reis i altres autoritats civils, inclús els tirans s'emparen en les teves sentències per fer el mal i avergonyir-nos a tots nosaltres.
- Però si tu, Marc Tul·li Ciceró, estàs en el paradís malgrat haver defensat un poder civil fort -replicà Saule.
- Això és cert, Saule, en el senat vaig defensar una República de Roma sota una autoritat civil forta, però sempre amb competències limitades, i en el marc d'una Constitució amb equilibri de poders i controls suficients per evitar l'abús de l'autoritat. Jo parlava d'un poder central assumit per un home fort i virtuós, defensor de les llibertats i els drets que la República reconeix a tots els ciutadans romans. Mai vaig donar un xec en blanc a reis, teòcrates, autòcrates o tirans. Hauries d'haver matisat la teva afirmació, Saule.
Els arguments de Ciceró eren prou forts com per abandonar, però en Saule continuà insistint.
- Amics Ciceró i Sant Agustí, ho vaig fer, vaig matisar i limitar la meva afirmació amb les mateixes paraules de Jesucrist Nostre Senyor, “donem al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, però algú va censurar qualsevol expressió o frase que separés l'església i l'estat, o allunyés el poder civil del poder religiós, o diferenciés la Ciutat de Déu i la ciutat dels homes. Tal i com tu, Sant Agustí, ho vas fer. A més a més, mai vaig dir que l'autoritat civil assumia la representació de Déu a la Terra. D'altra banda, no oblideu la persecució, tortura i mort violenta de molts cristians, això m'obligava a ser prudent i moderar el meu discurs.
Ciceró i Sant Agustí escoltaven Saule amb paciència i amb tot el respecte del món. Després d'uns moments de silenci, Sant Agustí prengué la paraula i dirigint-se a Saule li digué:
- Saule, hi ha més elements que alteren l'equilibri emocional de moltes ànimes. En opinió de germans nostres del paradís, els teus consells de resignació dirigits als esclaus són cruels, encara més quan els hi exigeixes fidelitat als amos. D'altra banda, també creiem poc afortunades les teves consideracions sobre els deures de la dona envers el seu espòs.
En escoltar això, en Saule obrí del tot els ulls, alçà el cos i amb un to ferm digué:
- No ho veieu, oi? No enteneu el què ha passat? Les autoritats romanes van manipular i re-interpretar la meva afirmació de que tota autoritat ve de Déu, i ho van fer amb la intenció d'encaixar la nostra església en el si dels poders polítics constituïts i supeditar-la als seus capricis i interessos econòmics. D'altra banda, ara que parlem de l'esclau i de la dona, també van censurar matisacions i han acomodat l'església als homes lliures per a que aquests continuïn gaudint dels seus privilegis en el si de la família i dels negocis. Amb tant encaix i acomodació, amb tants ajustaments per apoderar-se del cristianisme, han convertit la nostra església en un apèndix més del seu injust ordre social. Van dedicar els seus esforços en estructurar una organització al seu exclusiu servei i no al servei dels fidels. Quan fallava l'argument, utilitzaven la violència. Hi ha molts temples cristians, però els creients viuen atrapats pels llops. En qualsevol cas, nosaltres no en som els responsables. Són ells els que han utilitzat la força de l'espasa i la falsedat.
En escoltar les paraules de Saule, Ciceró i Sant Agustí no sabien què contestar. En Saule, afectat i quasi implorant s'adreçà als mediadors i els hi digué:
- Si us plau, intercediu per mi. La meva ànima està desconsolada i plena de tristor allà en els llimbs. Tingueu en compte el que us he dit sobre les paraules censurades i altres falsedats sobre la meva persona realitzades per les autoritats polítiques i militars romanes.
- Saule, sabem que han manipulat alguna de les teves epístoles. Procurarem defensar la teva sol·licitud i esperem que aviat puguis gaudir del Cel. Nosaltres estem convençuts de la teva innocència. Vivim, però, uns moments difícils i ho tenim molt malament mentre l'església de Roma estigui en mans de la noblesa i sota l'autoritat de reis i aristòcrates cobdiciosos i cruels.
La reunió finalitzà en aquest punt. Ignorem quin ha estat el futur de l'ànima de Saule de Tars ... Si bé estem segurs que, l'excel·lent oratòria de Ciceró i el prestigi de Sant Agustí, van poder convèncer al Gran Jutge que l'ànima de l'apòstol Pau posseïa mèrits suficients per entrar en el paradís.
10. El pantalon germànic
A les acaballes del segle IV d.C., l'Imperi Romà d'Occident vivia en el luxe de la cort i la noblesa, en la pobresa o misèria del poble i en el marc de la inestabilitat política i d'una certa feblesa militar.
Contractar mercenaris per solucionar conflictes socials o contractar sicaris per eliminar opositors polítics era tan freqüent com conspirar per a usurpar la direcció de la totalitat o parts de l'imperi. No cal dir que el llarg camí envers el formiguer totalitari començava a manifestar-se obertament i sense avergonyir a les autoritats romanes, unes autoritats amb pocs o gens d'escrúpols a l'hora de trair el seu propi estat.
La fi de l'Imperi d'Occident va ser un suïcidi de la classe dirigent, provocat per les seves bestieses i cobdiciosos comportaments, no tant una conseqüència d'unes tribus germàniques invasores dedicades a consumir un pastís abandonat a la porta de casa.
Contractar mercenaris o sicaris té un elevat risc. Ser ric i feble no funciona i, més tard o més d'hora, el sicari pagat per assassinar el rival polític té la temptació de cobrar dues vegades. D'altra banda, pagar a una tribu germànica per reprimir una insurrecció d'esclaus o per avortar una revolta de petits propietaris o artesans arruïnats per un fisc abusiu, tampoc funciona. La tribu mercenària, un cop ha fet la feina bruta, no se'n va, s'instal·la en el territori i tens un problema encara més gran, tan gran que al final ho acabes perden tot.
L'aristocràcia de l'Imperi d'Occident ho va perdre tot, o quasi tot, puix en molts casos els notables van negociar amb els invasors i van salvar una part de les seves possessions. En qualsevol cas, van situar-se a un marge, més o menys clar, del poder polític. Nombrosos pobles germànics, alguns d'ells antics aliats de Roma, utilitzats com a tropes auxiliars o com a mercenaris carnissers, van entrar en el territori inicialment controlat per Roma, van saquejar i obtenir un bon botí de guerra, van matar i violar a dojo, i liquidaren l'Imperi d'Occident.
Solament la noblesa romana va plorar i lamentar els fets. El poble n'estava fart dels romans i solament protestaren aquells que van ser víctimes i van patir en la seva pròpia carn els efectes perversos de la invasió. Tanmateix, no va millorar la situació, inclús la va empitjorar i molt.
Els nouvinguts, alguns ja feia temps que passejaven per casa, no eren precisament massa intel·ligents; com sol succeir, molt hàbils amb l'espasa, però uns pèssims administradors públics i com a polítics van demostrar ser uns veritables inútils. Donaven la impressió que solament sabien robar i, per tant, no eren gaire diferents de la noblesa romana.
Els descendents dels ibers els continuarem anomenant ibers, sense afegir-hi el gentilici “romans”, doncs, de ben segur que no els hi hagués fet cap gràcia portar una identitat impròpia i totalment desprestigiada com ho era, per aquells temps, la romana.
Creiem que tampoc és correcte adjudicar-els-hi el nom d'hispano-romans, puix respon a una voluntat política, la dels descendents dels mateixos romans, d'amagar les identitats ibèrica i cèltica i injectar artificialment la seva. Aclarit això, podem continuar.
Els ibers observaren amb sorpresa l'arribada d'uns guerrers que no portaven faldilletes sinó pantalons. El pantalon germànic era una peça de roba generalment desconeguda a casa nostra fins la vinguda dels pobles germànics. Els nostres ibers, estaven habituats a veure togues, túniques, faldilles i sandàlies com a vestimenta habitual dels nobles i classes mitjanes. Les classes populars portaven draps lligats al cos.
El pantalon o calça germànica va ser tota una novetat i tindria poca importància si no fos perquè va ser una de les poques coses positives, potser l'única, que ens han deixat com a herència cultural els pobles germànics al llarg dels seus tres segles d'estada a la Península Ibèrica. El seu pas per casa nostra va suposar el més gran dels absurds polítics. Tornem, però, al pantalon germànic, per fer una miqueta de justícia a la civilització de fireta dels visigots.
El pantalon o calça germànica era realment una peça de roba molt pràctica, puix facilitava el moviment del cos, tant el cos dels guerrers com dels treballadors del camp o de la ciutat. Gràcies a uns pantalons perfectament ajustables al cos, no calia lligar uns draps del tot incòmodes i inestables per protegir les parts altes de les cames i les parts baixes del tronc humà. D'altra banda, possibilitava la respiració de les parts íntimes i airejava la pell, de tal manera que els habitatges no feien tanta fragància i l'ambient era molt més saludable i agradable. El pantalon germànic va significar tot un avenç.
Tenim entre nosaltres un testimoni de l'època, en Nebridi el jove, que molt amablement ha accedit a fer-nos cinc cèntims d'aquells moments d'incerteses i de nous reptes per a la supervivència dels ibers:
“Bé, ja sabeu el meu nom: Nebridi el jove, fill de Nebridi l'adult i nét de Nebridi el vell. El meu avi s'instal·là a Ègara, després de fugir d'Iluro, per culpa d'una denúncia per robatori, una falsa acusació feta per un romà que d'aquesta manera tractava de no pagar els serveis de l'avi.
L'avi era un ferrer que fabricava eines i estris de cosir i l'àvia confeccionava roba per vestir i pel parament de la llar. El robatori no va existir mai, però ells eren ibers i el romà era romà i notable del municipi. Els magistrats municipals no tenien més remei que donar-li la raó al romà, malgrat que era prou coneguda aquesta perversa maniobra per evitar pagar deutes.
Com us deia, l'avi s'instal·là a Ègara i va obrir un taller de paraire i teixidor de llana. Aquest era un altre ofici, molt diferent del que exercia a Iluro, calia despistar als funcionaris de la injustícia romana que buscava un ferrer d'Iluro i no un paraire de Bàrcino.
Amb els anys, però, i quan la injustícia romana l'havia oblidat, els avis ensenyaren al meu pare i oncles a fabricar eines de cosir i a les meves tietes a confeccionar roba de vestir i de la llar. A més, el meu pare va ampliar els negocis familiars i va obrir un molí de draps: peces de llana de fàcil venda en els mercats mediterranis.
Resultat, gràcies a la capacitat emprenedora dels meus avis i pares, quan els visigots van decidir ubicar-se definitivament a la ibèrica i a la cèltica peninsular, un servidor era un respectable i ben considerat menestral d'Ègara. Això sí, amb pocs diners i cap fortuna puix les nostres activitats menestrals eren poc valorades i, a més a més, nosaltres formàvem una família extensa de 26 membres de totes les edats.
El patrimoni era familiar, tant els tallers, com el molí, com els coneixements aplicats a les nostres activitats professionals. No dèiem mai 'jo sóc això' o 'tinc allò', sinó 'nosaltres som això' o 'tenim allò'.
Ègara era un antic poblat ibèric que els romans van batejar com a “Municipium Flavium Egara”, poblat situat en un replà de la confluència dels torrents de Vallparadís i de Montner, envoltat d'horts, conreus de cereals, vinyes i oliveres; així com de boscs d'alzines, pi blanc i pinyer i roures; tot sota la vigilància del déu de la muntanya dels ibers que vivia en un imaginari palau en el cim del massís de Llorenç de Munt o de la serra de l'Obac.
El municipi d'Ègara era prou important pels romans, inclús hi van nomenar un bisbe cristià, malgrat que la població iber continuava amb les tradicionals creences religioses dels nostres avantpassats.
A l'arribada dels visigots, en el poblat solament hi havia mig centenar de fogars d'ibers laietans. Els romans havien fugit amb tot el que tenien de valor, solament un petit grup de legionaris llicenciats i casats amb xicotes ibers, havien decidit no fugir per no abandonar les seves famílies.
En qualsevol cas, aquest grup de romans tampoc tenien res de valor, com tots els ibers solament disposaven de coneixements per conrear la terra o per l'exercici d'algun dels oficis de menestral, o per realitzar altres tasques poc qualificades.
Tenim doncs, pagesos, menestrals, llenyataires, pastors i caçadors; més alguns eclesiàstics cristians que tenen poca feina des que van marxar els romans.
Quan la columna de guerrers visigots amb les seves famílies arribà al poblat, dues coses ens causà una gran sorpresa. En primer lloc, van acampar a prop de la riera de les Arenes, tan famosa com perillosa quan hi ha una forta riuada. Algú els tenia que advertir del perill, ho va fer el mateix bisbe Nundinari, quan el cap visigot anà a visitar al superior de la diòcesi d'Ègara.
La segona sorpresa va ser la gran quantitat de pantalons germànics que teníem davant dels nostres ulls.
La columna guerrera la formaven visigots del clan d'en Wanda, el seu cap informà al bisbe que tenia ordres d'un duc, no li recordo el nom, d'ocupar tot el territori des d'Ègara fins a Minorissa i controlar algunes valls del Llobregat i del Cardener, situades en el territori dels lacetans.
També li va comunicar que tenia ordres de respectar les vides i les petites propietats, a canvi d'una vuitena part de les collites i dels caps de bestiar, així com la utilització a preu reduït dels serveis dels menestrals. Les grans propietats passaven a mans dels germànics.
Una dotzena de guerrers amb les seves famílies s'instal·laren a les cases abandonades pels romans i la resta va continuar el viatge a la recerca del Llobregat i de les poblacions riu amunt, envers la lacetània.
Més enllà del poblat, i a mig camí del bosc més proper, hi havia una vil·la romana amb un gran pati interior, els seus propietaris feia temps que havien fugit a territori cèltic, on posseïen un latifundi. Una família visigoda ocupà la finca i, en poques jornades, part del pati es transformà en un taller per teixir llana, precisament la mateixa llana que altres famílies visigodes utilitzaven per confeccionar els pantalons germànics.
El meu pare deia que els pantalons tenien futur, donades les seves avantatges com a peces de roba per vestir, eren més funcionals, pràctics i nets que els draps lligats al cos.
El cap de la família de teixidors nouvinguts -hauríem de dir teixidores- era un vell guerrer que es passava la jornada de lamentació en lamentació perquè la seva dona no li havia donat cap fill baró, a casa seva tot eren dones. Això sí, dones molt enfeinades en teixir llana i tenir cura del vell guerrer.
El meu pare va començar a relacionar-se amb ell, i de tant en tant el convidava a casa nostra a beure cervesa i a provar els plats cuinats de la mare. Junts caçaven senglars, a més de parlar de política i de negocis, mentre les dones recollien bolets i herbes per cuinar o tractar malalties.
Durant la tercera primavera de l'estada dels visigots a Ègara, el meu pare li proposà al vell guerrer convertir-se en socis. Es tractava d'obrir un taller de confecció de pantalons i vendre'ls en els mercats de les ciutats laietanes. Els pantalons serien confeccionats per les dones amb la llana teixida per elles mateixes.
El pacte mercantil incloïa una aliança de famílies garantida pel meu matrimoni amb una de les filles del guerrer visigot. L'única opció que en van donar va ser que jo podria escollir-ne una de les tres. Em vaig decidir per la més grassa i forta, per allò de que semblava la més saludable.
I, ara, en aquests moments que finalitzo el meu relat, estic en el pati de la vil·la, veient les dones teixint la llana i confeccionant pantalons, pensant en el primer fill o filla que ben aviat tindrà la meva muller, mentre el vell guerrer dorm en un racó del pati.
El meu pare continua ampliant el negoci, i ha pactat un acord amb el bisbe: ens convertirem en cristians a canvi de vestir a tots els eclesiàstics de la diòcesi d'Ègara.”
Moltes gràcies per la teva història, estimat Nebridi el jove. Si el lector va algun cop a Terrassa, nom actual d'Ègara, li recomano que vagi a visitar les esglésies de Santa Maria, de Sant Pere i de Sant Miquel, entrar-hi, seure en un banc i tancar els ulls. Si feu un esforç per a visualitzar l'època dels ibers i dels visigots, de ben segur que un encantador iber us explicarà una història personal del seu temps.
11. Bàrcino, ciutat maleïda i capital dels visigots
Els visigots van utilitzar Bàrcino com a capital del seu inestable territori durant unes quantes dècades. Tot un seguit de successos molt desagradables i recurrents, concretament l'assassinat de reis, va provocar que Bàrcino fos considerada una ciutat maleïda.
El rei Ataülf hi morí a l'agost del 415 d.C., segons sembla volia pactar amb els romans i alguns dels seus companys van decidir que això era de tan mal gust que acabaren amb la vida del monarca. El seu successor, Sigeric, va ser traspassat a l'altre món a cops de destral pocs dies més tard.
En Vàlia, va ser elegit rei el setembre del mateix any 415. A la tardor marxà cap el sud amb la intenció de saltar al nord d'Àfrica, però com els visigots no sabien res de marineria ni tampoc sabien construir pasteres, van girar cua i tornaren a casa nostra.
Tot això va fer pensar als ibers que quelcom d'estrany passava a Bàrcino, més quan un altre rei visigot, Amalric, també hi morí assassinat l'any 531 i un altre monarca, Tendis, fou trossejat a cops d'espasa a mitjans del 548. El seu successor, Teudiscle, traslladà la capital a Sevilla, i morí colpejat i apunyalat el 549.
Casualitat? Mala sort? Malastruga? Calamitats d'un esperit maligne? Els ibers de Bàrcino estaven ben preocupats. Tantes desgràcies relacionades amb la seva ciutat no els hi convenia, calia esbrinar la raó de tot i evitar uns rumors que feien perillar el futur de tots els habitants de la ciutat. A una vil·la propera, hi havia un famós mag a qui els notables municipals li encarregaren obrir una investigació.
L'home tenia fama de saber de tot i havia solucionat no pocs problemes i conflictes entre ibers i visigots. El mag va acceptar el repte i es va comprometre a esforçar-se per descobrir l'enigma. Va partir de vàries hipòtesis, la primera consistia en la possible existència d'un bruixot que hagués encantat la ciutat.
Una segona sospita implicava a una família tradicionalment formada per sicaris o assassins en sèrie i dedicats a fer la guitza pels barris de la ciutat. I una última hipòtesi centrava la investigació sobre un grup de conspiradors que cercava la inestabilitat política del país per facilitar els seus obscurs negocis.
Aportar llum al misteri no era gens fàcil. El mag va contractar mitja dotzena de detectius per iniciar la investigació d'acord a les hipòtesis citades. Utilitzava moltes fórmules màgiques per diagnosticar els orígens del mal que patia la ciutat, però com sol passar, sense gaire èxit.
L'home hi va posar tot el seu coneixement sobre la taula, l'encàrrec s'ho valia; amb una miqueta de sort passaria a la història com el primer investigador que utilitzava la metodologia del treball de camp per esbrinar uns fenòmens recurrents que afectaven a una gran ciutat.
El resultat de la seva recerca, després de deu anys de recollir informació, va ser decebedor: ni va descobrir cap bruixot, ni va poder provar res contra la família de sicaris i els possibles conspiradors tenien massa influències i padrins per treure'n aigua clara sobre les seves activitats polítiques.
La resposta va venir 200 anys més tard, després d'una pila de més assassinats entre els reis visigots en altres ciutats i corones usurpades a dojo, a més dels interminables conflictes a mort entre els nobles visigots.
Un descendent del nostre mag, famós pels seus estudis en humanitats, va trobar la solució a l'enigma, el mal radicava en la pròpia cobdícia de l'aristocràcia visigoda, una cobdícia motivada pel desig de beneficiar-se personalment i en exclusiva de l'enorme patrimoni públic que van deixar els romans, és a dir, terres, esclaus, població sotmesa aparentment lliure però lligada als latifundis de l'estat, altres fonts de recursos de tot tipus, drets sobre recaptacions fiscals, espolis, confiscacions, multes, requises o botí espoliat.... Tota una fortuna per embutxacar-se.
Amb el pas dels anys s'entenia tot, d'una propietat pública al servei dels ciutadans de la República de Roma, d'un patrimoni públic administrat per l'emperador i propietat de tots els ciutadans, a poc a poc es va anar configurant una nova situació en paral·lel a la construcció del formiguer totalitari:
L'estat, els recursos públics i els comunitaris s'estan privatitzant i posant al servei del monarca, la cort i la seva clientela política. Un saqueig que provocà greus enfrontaments entre l'aristocràcia visigoda, de la mateixa manera que va succeir entre l'aristocràcia romana.
Anem a contemplar dos petits exemples.
- Què fas, camperol?
- No ho veieu, estic pescant truites per sopar.
- Teniu permís del senyor?
- Quin permís!? El meu pare i el meu avi venien aquí a pescar sense cap permís.
- Doncs, us cal un permís, que se us donarà a canvi de pagar o fer un servei.
- No penso pas fer-ho, aquest riu és comunitari, no ha estat mai propietat de ningú.
- Ho era de comunitari, ara està administrat pel cap del nostre clan, com tot el que veieu i podeu contemplar.
- I com ha succeït tot això!? Abans no era així.
- El Duc li ha cedit al meu cap l'ús de fruït i el control d'aquest territori i dels seus habitants.
- Si així fos, un servidor i la meva família marxaríem a un altre indret, sóc un home lliure, jo.
- Sereu un home lliure, però vós i la vostra família segurament esteu adscrits a aquestes terres i no podeu anar enlloc sense el permís del senyor.
- Vaja! I què puc fer per assabentar-me i aconseguir el permís, si realment fa falta?
- Molt fàcil, pagueu el preu si teniu diners, i si no en teniu de diners, podeu deixar la muller i els fills al servei del meu cap. En qualsevol cas, tot depèn de la seva voluntat.
- Hi ha alguna cosa que no depengui d'ell?
- No ho sé, cal preguntar-li a ell mateix, puix no hi ha norma escrita. En qualsevol cas, tindreu molta sort si us facilita alguna autorització.
Fi del primer exemple. A continuació, anem a una oficina pública de registre, seguiment i control de la contractació a la província de la Tarraconense. Un funcionari, molt amable i educat, rep la visita d'un camperol:
- Vós direu, camperol!
- Sóc segador i em dic Amaleric, com cada any per aquestes dates, vinc a sol·licitar un contracte de treball per a la temporada de sega.
- Em sap greu, però enguany aquesta oficina no formalitza la contractació de segadors.
- I qui ho fa?
- El duc Rodri, puix el rei li ha lliurat la gestió dels latifundis propietat de l'estat en aquesta província.
- Jo sóc un humil segador i no hi entenc gaire, però diuen que el rei és el cap de l'estat i el duc un funcionari al servei de l'estat, amb tot això em permeto afirmar que continua sent una gestió pública. Potser el duc ho ha arrendat?
- No! No ha estat el típic i sovintejat procediment administratiu d'arrendament d'un recurs públic, és més aviat una cessió dels fruïts que proporciona l'explotació de les terres.
- Doncs, un servidor continua pensant que és una gestió pública que requereix una contractació pública.
- Sí, però no!! El duc ha obtingut aquesta cessió temporal com a persona privada, no com a funcionari de l'estat. La cessió és per a premiar la seva fidelitat al rei i com a membre destacat de la seva clientela política i cap de diversos clans visigots.
- Continuo sense entendre-ho. En qualsevol cas, un servidor necessita treballar, tinc una família que mantenir. A on vaig a sol·licitar la feina de segador?
- Sobre el terreny, en el mateix latifundi de l'estat on voleu treballar. Presenteu-vos a l'encarregat nomenat pel duc, si desitgeu aconseguir un contracte verbal i de caràcter privat.
- Moltes gràcies per la vostra informació, senyor funcionari. Suposo que aquesta contractació tindrà validesa i estarà emparada per la legislació vigent?
- Sí, però no!! El duc és un home de confiança del rei, però no hi ha normativa legal a aplicar en aquests casos. Nosaltres, com a funcionaris, continuem administrant sota la legislació de Roma, malgrat que va ser destruïda pels bàrbars i ja no tenim emperador a occident. D'altra banda, nosaltres diem que som funcionaris d'un estat que, en realitat, no existeix. De fet, els notables d'origen romà confien que ben aviat l'emperador romà d'orient restableixi l'ordre i expulsi els pobles germànics. Resulta, però, que els visigots s'estan repartint el pastís i hi ha un enrenou per llogar-hi cadires.
- Mare de Déu, Senyor!! Quina creu! Senyor funcionari, em podríeu facilitar un certificat conforme he treballat per vosaltres com a segador durant els darrers 12 anys. Aquest document el podria utilitzar com a referències i carta de presentació davant el nou contractista.
- Em sap greu, és impossible. No tenim tipificat cap model de certificació d'aquesta naturalesa.
- No ho entenc!
- Sí, home! No hi ha cap normativa o procediment administratiu que parli d'un document com el que sol·liciteu. Però, si ho desitgeu, puc lliurar-vos un certificat com a ciutadà i segador que consteu en el cens d'aquesta província.
- Vatua l'olla! Val, d'acord! Doneu-me, si us plau, aquest document.
- Em sap greu, però és l'hora de plegar. Hauríeu de tornar demà. Bona tarda!
Per acabar, cal afegir que el nostre segador va ser contractat per segar el blat i altres cereals, tant ell com tots els camperols ibers van continuar molt enfeinats. El rei visigot, l'aristocràcia, els caps dels clans i els guerrers germànics, a cop d'espasa, aconseguiren alimentar-se gràcies al treball dels ibers i dels celtes.
A les acaballes del segle IV d.C., l'Imperi Romà d'Occident vivia en el luxe de la cort i la noblesa, en la pobresa o misèria del poble i en el marc de la inestabilitat política i d'una certa feblesa militar.
Contractar mercenaris per solucionar conflictes socials o contractar sicaris per eliminar opositors polítics era tan freqüent com conspirar per a usurpar la direcció de la totalitat o parts de l'imperi. No cal dir que el llarg camí envers el formiguer totalitari començava a manifestar-se obertament i sense avergonyir a les autoritats romanes, unes autoritats amb pocs o gens d'escrúpols a l'hora de trair el seu propi estat.
La fi de l'Imperi d'Occident va ser un suïcidi de la classe dirigent, provocat per les seves bestieses i cobdiciosos comportaments, no tant una conseqüència d'unes tribus germàniques invasores dedicades a consumir un pastís abandonat a la porta de casa.
Contractar mercenaris o sicaris té un elevat risc. Ser ric i feble no funciona i, més tard o més d'hora, el sicari pagat per assassinar el rival polític té la temptació de cobrar dues vegades. D'altra banda, pagar a una tribu germànica per reprimir una insurrecció d'esclaus o per avortar una revolta de petits propietaris o artesans arruïnats per un fisc abusiu, tampoc funciona. La tribu mercenària, un cop ha fet la feina bruta, no se'n va, s'instal·la en el territori i tens un problema encara més gran, tan gran que al final ho acabes perden tot.
L'aristocràcia de l'Imperi d'Occident ho va perdre tot, o quasi tot, puix en molts casos els notables van negociar amb els invasors i van salvar una part de les seves possessions. En qualsevol cas, van situar-se a un marge, més o menys clar, del poder polític. Nombrosos pobles germànics, alguns d'ells antics aliats de Roma, utilitzats com a tropes auxiliars o com a mercenaris carnissers, van entrar en el territori inicialment controlat per Roma, van saquejar i obtenir un bon botí de guerra, van matar i violar a dojo, i liquidaren l'Imperi d'Occident.
Solament la noblesa romana va plorar i lamentar els fets. El poble n'estava fart dels romans i solament protestaren aquells que van ser víctimes i van patir en la seva pròpia carn els efectes perversos de la invasió. Tanmateix, no va millorar la situació, inclús la va empitjorar i molt.
Els nouvinguts, alguns ja feia temps que passejaven per casa, no eren precisament massa intel·ligents; com sol succeir, molt hàbils amb l'espasa, però uns pèssims administradors públics i com a polítics van demostrar ser uns veritables inútils. Donaven la impressió que solament sabien robar i, per tant, no eren gaire diferents de la noblesa romana.
Els descendents dels ibers els continuarem anomenant ibers, sense afegir-hi el gentilici “romans”, doncs, de ben segur que no els hi hagués fet cap gràcia portar una identitat impròpia i totalment desprestigiada com ho era, per aquells temps, la romana.
Creiem que tampoc és correcte adjudicar-els-hi el nom d'hispano-romans, puix respon a una voluntat política, la dels descendents dels mateixos romans, d'amagar les identitats ibèrica i cèltica i injectar artificialment la seva. Aclarit això, podem continuar.
Els ibers observaren amb sorpresa l'arribada d'uns guerrers que no portaven faldilletes sinó pantalons. El pantalon germànic era una peça de roba generalment desconeguda a casa nostra fins la vinguda dels pobles germànics. Els nostres ibers, estaven habituats a veure togues, túniques, faldilles i sandàlies com a vestimenta habitual dels nobles i classes mitjanes. Les classes populars portaven draps lligats al cos.
El pantalon o calça germànica va ser tota una novetat i tindria poca importància si no fos perquè va ser una de les poques coses positives, potser l'única, que ens han deixat com a herència cultural els pobles germànics al llarg dels seus tres segles d'estada a la Península Ibèrica. El seu pas per casa nostra va suposar el més gran dels absurds polítics. Tornem, però, al pantalon germànic, per fer una miqueta de justícia a la civilització de fireta dels visigots.
El pantalon o calça germànica era realment una peça de roba molt pràctica, puix facilitava el moviment del cos, tant el cos dels guerrers com dels treballadors del camp o de la ciutat. Gràcies a uns pantalons perfectament ajustables al cos, no calia lligar uns draps del tot incòmodes i inestables per protegir les parts altes de les cames i les parts baixes del tronc humà. D'altra banda, possibilitava la respiració de les parts íntimes i airejava la pell, de tal manera que els habitatges no feien tanta fragància i l'ambient era molt més saludable i agradable. El pantalon germànic va significar tot un avenç.
Tenim entre nosaltres un testimoni de l'època, en Nebridi el jove, que molt amablement ha accedit a fer-nos cinc cèntims d'aquells moments d'incerteses i de nous reptes per a la supervivència dels ibers:
“Bé, ja sabeu el meu nom: Nebridi el jove, fill de Nebridi l'adult i nét de Nebridi el vell. El meu avi s'instal·là a Ègara, després de fugir d'Iluro, per culpa d'una denúncia per robatori, una falsa acusació feta per un romà que d'aquesta manera tractava de no pagar els serveis de l'avi.
L'avi era un ferrer que fabricava eines i estris de cosir i l'àvia confeccionava roba per vestir i pel parament de la llar. El robatori no va existir mai, però ells eren ibers i el romà era romà i notable del municipi. Els magistrats municipals no tenien més remei que donar-li la raó al romà, malgrat que era prou coneguda aquesta perversa maniobra per evitar pagar deutes.
Com us deia, l'avi s'instal·là a Ègara i va obrir un taller de paraire i teixidor de llana. Aquest era un altre ofici, molt diferent del que exercia a Iluro, calia despistar als funcionaris de la injustícia romana que buscava un ferrer d'Iluro i no un paraire de Bàrcino.
Amb els anys, però, i quan la injustícia romana l'havia oblidat, els avis ensenyaren al meu pare i oncles a fabricar eines de cosir i a les meves tietes a confeccionar roba de vestir i de la llar. A més, el meu pare va ampliar els negocis familiars i va obrir un molí de draps: peces de llana de fàcil venda en els mercats mediterranis.
Resultat, gràcies a la capacitat emprenedora dels meus avis i pares, quan els visigots van decidir ubicar-se definitivament a la ibèrica i a la cèltica peninsular, un servidor era un respectable i ben considerat menestral d'Ègara. Això sí, amb pocs diners i cap fortuna puix les nostres activitats menestrals eren poc valorades i, a més a més, nosaltres formàvem una família extensa de 26 membres de totes les edats.
El patrimoni era familiar, tant els tallers, com el molí, com els coneixements aplicats a les nostres activitats professionals. No dèiem mai 'jo sóc això' o 'tinc allò', sinó 'nosaltres som això' o 'tenim allò'.
Ègara era un antic poblat ibèric que els romans van batejar com a “Municipium Flavium Egara”, poblat situat en un replà de la confluència dels torrents de Vallparadís i de Montner, envoltat d'horts, conreus de cereals, vinyes i oliveres; així com de boscs d'alzines, pi blanc i pinyer i roures; tot sota la vigilància del déu de la muntanya dels ibers que vivia en un imaginari palau en el cim del massís de Llorenç de Munt o de la serra de l'Obac.
El municipi d'Ègara era prou important pels romans, inclús hi van nomenar un bisbe cristià, malgrat que la població iber continuava amb les tradicionals creences religioses dels nostres avantpassats.
A l'arribada dels visigots, en el poblat solament hi havia mig centenar de fogars d'ibers laietans. Els romans havien fugit amb tot el que tenien de valor, solament un petit grup de legionaris llicenciats i casats amb xicotes ibers, havien decidit no fugir per no abandonar les seves famílies.
En qualsevol cas, aquest grup de romans tampoc tenien res de valor, com tots els ibers solament disposaven de coneixements per conrear la terra o per l'exercici d'algun dels oficis de menestral, o per realitzar altres tasques poc qualificades.
Tenim doncs, pagesos, menestrals, llenyataires, pastors i caçadors; més alguns eclesiàstics cristians que tenen poca feina des que van marxar els romans.
Quan la columna de guerrers visigots amb les seves famílies arribà al poblat, dues coses ens causà una gran sorpresa. En primer lloc, van acampar a prop de la riera de les Arenes, tan famosa com perillosa quan hi ha una forta riuada. Algú els tenia que advertir del perill, ho va fer el mateix bisbe Nundinari, quan el cap visigot anà a visitar al superior de la diòcesi d'Ègara.
La segona sorpresa va ser la gran quantitat de pantalons germànics que teníem davant dels nostres ulls.
La columna guerrera la formaven visigots del clan d'en Wanda, el seu cap informà al bisbe que tenia ordres d'un duc, no li recordo el nom, d'ocupar tot el territori des d'Ègara fins a Minorissa i controlar algunes valls del Llobregat i del Cardener, situades en el territori dels lacetans.
També li va comunicar que tenia ordres de respectar les vides i les petites propietats, a canvi d'una vuitena part de les collites i dels caps de bestiar, així com la utilització a preu reduït dels serveis dels menestrals. Les grans propietats passaven a mans dels germànics.
Una dotzena de guerrers amb les seves famílies s'instal·laren a les cases abandonades pels romans i la resta va continuar el viatge a la recerca del Llobregat i de les poblacions riu amunt, envers la lacetània.
Més enllà del poblat, i a mig camí del bosc més proper, hi havia una vil·la romana amb un gran pati interior, els seus propietaris feia temps que havien fugit a territori cèltic, on posseïen un latifundi. Una família visigoda ocupà la finca i, en poques jornades, part del pati es transformà en un taller per teixir llana, precisament la mateixa llana que altres famílies visigodes utilitzaven per confeccionar els pantalons germànics.
El meu pare deia que els pantalons tenien futur, donades les seves avantatges com a peces de roba per vestir, eren més funcionals, pràctics i nets que els draps lligats al cos.
El cap de la família de teixidors nouvinguts -hauríem de dir teixidores- era un vell guerrer que es passava la jornada de lamentació en lamentació perquè la seva dona no li havia donat cap fill baró, a casa seva tot eren dones. Això sí, dones molt enfeinades en teixir llana i tenir cura del vell guerrer.
El meu pare va començar a relacionar-se amb ell, i de tant en tant el convidava a casa nostra a beure cervesa i a provar els plats cuinats de la mare. Junts caçaven senglars, a més de parlar de política i de negocis, mentre les dones recollien bolets i herbes per cuinar o tractar malalties.
Durant la tercera primavera de l'estada dels visigots a Ègara, el meu pare li proposà al vell guerrer convertir-se en socis. Es tractava d'obrir un taller de confecció de pantalons i vendre'ls en els mercats de les ciutats laietanes. Els pantalons serien confeccionats per les dones amb la llana teixida per elles mateixes.
El pacte mercantil incloïa una aliança de famílies garantida pel meu matrimoni amb una de les filles del guerrer visigot. L'única opció que en van donar va ser que jo podria escollir-ne una de les tres. Em vaig decidir per la més grassa i forta, per allò de que semblava la més saludable.
I, ara, en aquests moments que finalitzo el meu relat, estic en el pati de la vil·la, veient les dones teixint la llana i confeccionant pantalons, pensant en el primer fill o filla que ben aviat tindrà la meva muller, mentre el vell guerrer dorm en un racó del pati.
El meu pare continua ampliant el negoci, i ha pactat un acord amb el bisbe: ens convertirem en cristians a canvi de vestir a tots els eclesiàstics de la diòcesi d'Ègara.”
Moltes gràcies per la teva història, estimat Nebridi el jove. Si el lector va algun cop a Terrassa, nom actual d'Ègara, li recomano que vagi a visitar les esglésies de Santa Maria, de Sant Pere i de Sant Miquel, entrar-hi, seure en un banc i tancar els ulls. Si feu un esforç per a visualitzar l'època dels ibers i dels visigots, de ben segur que un encantador iber us explicarà una història personal del seu temps.
11. Bàrcino, ciutat maleïda i capital dels visigots
Amb
l'arribada de les tribus germàniques s'accentuà l'enderrocament de l'estat romà i assistim a una redistribució de la propietat
pública i privada, amb un fort creixement del patrimoni privat de
l'aristocràcia visigoda a costa de les propietats i els ingressos de l'estat.
La ibèrica i la cèltica semblaven una finca compartida entre noblesa germànica i restes importants de notables romans. El patrimoni i els recursos públics, així com els recursos comunitaris, eren un botí que alimentà la cobdícia i provocà tots els conflictes i totes les desgràcies al llarg de tres segles.
La ibèrica i la cèltica semblaven una finca compartida entre noblesa germànica i restes importants de notables romans. El patrimoni i els recursos públics, així com els recursos comunitaris, eren un botí que alimentà la cobdícia i provocà tots els conflictes i totes les desgràcies al llarg de tres segles.
Els visigots van utilitzar Bàrcino com a capital del seu inestable territori durant unes quantes dècades. Tot un seguit de successos molt desagradables i recurrents, concretament l'assassinat de reis, va provocar que Bàrcino fos considerada una ciutat maleïda.
El rei Ataülf hi morí a l'agost del 415 d.C., segons sembla volia pactar amb els romans i alguns dels seus companys van decidir que això era de tan mal gust que acabaren amb la vida del monarca. El seu successor, Sigeric, va ser traspassat a l'altre món a cops de destral pocs dies més tard.
En Vàlia, va ser elegit rei el setembre del mateix any 415. A la tardor marxà cap el sud amb la intenció de saltar al nord d'Àfrica, però com els visigots no sabien res de marineria ni tampoc sabien construir pasteres, van girar cua i tornaren a casa nostra.
Tot això va fer pensar als ibers que quelcom d'estrany passava a Bàrcino, més quan un altre rei visigot, Amalric, també hi morí assassinat l'any 531 i un altre monarca, Tendis, fou trossejat a cops d'espasa a mitjans del 548. El seu successor, Teudiscle, traslladà la capital a Sevilla, i morí colpejat i apunyalat el 549.
Casualitat? Mala sort? Malastruga? Calamitats d'un esperit maligne? Els ibers de Bàrcino estaven ben preocupats. Tantes desgràcies relacionades amb la seva ciutat no els hi convenia, calia esbrinar la raó de tot i evitar uns rumors que feien perillar el futur de tots els habitants de la ciutat. A una vil·la propera, hi havia un famós mag a qui els notables municipals li encarregaren obrir una investigació.
L'home tenia fama de saber de tot i havia solucionat no pocs problemes i conflictes entre ibers i visigots. El mag va acceptar el repte i es va comprometre a esforçar-se per descobrir l'enigma. Va partir de vàries hipòtesis, la primera consistia en la possible existència d'un bruixot que hagués encantat la ciutat.
Una segona sospita implicava a una família tradicionalment formada per sicaris o assassins en sèrie i dedicats a fer la guitza pels barris de la ciutat. I una última hipòtesi centrava la investigació sobre un grup de conspiradors que cercava la inestabilitat política del país per facilitar els seus obscurs negocis.
Aportar llum al misteri no era gens fàcil. El mag va contractar mitja dotzena de detectius per iniciar la investigació d'acord a les hipòtesis citades. Utilitzava moltes fórmules màgiques per diagnosticar els orígens del mal que patia la ciutat, però com sol passar, sense gaire èxit.
L'home hi va posar tot el seu coneixement sobre la taula, l'encàrrec s'ho valia; amb una miqueta de sort passaria a la història com el primer investigador que utilitzava la metodologia del treball de camp per esbrinar uns fenòmens recurrents que afectaven a una gran ciutat.
El resultat de la seva recerca, després de deu anys de recollir informació, va ser decebedor: ni va descobrir cap bruixot, ni va poder provar res contra la família de sicaris i els possibles conspiradors tenien massa influències i padrins per treure'n aigua clara sobre les seves activitats polítiques.
La resposta va venir 200 anys més tard, després d'una pila de més assassinats entre els reis visigots en altres ciutats i corones usurpades a dojo, a més dels interminables conflictes a mort entre els nobles visigots.
Un descendent del nostre mag, famós pels seus estudis en humanitats, va trobar la solució a l'enigma, el mal radicava en la pròpia cobdícia de l'aristocràcia visigoda, una cobdícia motivada pel desig de beneficiar-se personalment i en exclusiva de l'enorme patrimoni públic que van deixar els romans, és a dir, terres, esclaus, població sotmesa aparentment lliure però lligada als latifundis de l'estat, altres fonts de recursos de tot tipus, drets sobre recaptacions fiscals, espolis, confiscacions, multes, requises o botí espoliat.... Tota una fortuna per embutxacar-se.
Amb el pas dels anys s'entenia tot, d'una propietat pública al servei dels ciutadans de la República de Roma, d'un patrimoni públic administrat per l'emperador i propietat de tots els ciutadans, a poc a poc es va anar configurant una nova situació en paral·lel a la construcció del formiguer totalitari:
L'estat, els recursos públics i els comunitaris s'estan privatitzant i posant al servei del monarca, la cort i la seva clientela política. Un saqueig que provocà greus enfrontaments entre l'aristocràcia visigoda, de la mateixa manera que va succeir entre l'aristocràcia romana.
Anem a contemplar dos petits exemples.
Som
a la vora d'un riu, un pescador intenta aconseguir unes quantes
truites per sopar, se li apropa un gamarús armat:
- No ho veieu, estic pescant truites per sopar.
- Teniu permís del senyor?
- Quin permís!? El meu pare i el meu avi venien aquí a pescar sense cap permís.
- Doncs, us cal un permís, que se us donarà a canvi de pagar o fer un servei.
- No penso pas fer-ho, aquest riu és comunitari, no ha estat mai propietat de ningú.
- Ho era de comunitari, ara està administrat pel cap del nostre clan, com tot el que veieu i podeu contemplar.
- I com ha succeït tot això!? Abans no era així.
- El Duc li ha cedit al meu cap l'ús de fruït i el control d'aquest territori i dels seus habitants.
- Si així fos, un servidor i la meva família marxaríem a un altre indret, sóc un home lliure, jo.
- Sereu un home lliure, però vós i la vostra família segurament esteu adscrits a aquestes terres i no podeu anar enlloc sense el permís del senyor.
- Vaja! I què puc fer per assabentar-me i aconseguir el permís, si realment fa falta?
- Molt fàcil, pagueu el preu si teniu diners, i si no en teniu de diners, podeu deixar la muller i els fills al servei del meu cap. En qualsevol cas, tot depèn de la seva voluntat.
- Hi ha alguna cosa que no depengui d'ell?
- No ho sé, cal preguntar-li a ell mateix, puix no hi ha norma escrita. En qualsevol cas, tindreu molta sort si us facilita alguna autorització.
Fi del primer exemple. A continuació, anem a una oficina pública de registre, seguiment i control de la contractació a la província de la Tarraconense. Un funcionari, molt amable i educat, rep la visita d'un camperol:
- Vós direu, camperol!
- Sóc segador i em dic Amaleric, com cada any per aquestes dates, vinc a sol·licitar un contracte de treball per a la temporada de sega.
- Em sap greu, però enguany aquesta oficina no formalitza la contractació de segadors.
- I qui ho fa?
- El duc Rodri, puix el rei li ha lliurat la gestió dels latifundis propietat de l'estat en aquesta província.
- Jo sóc un humil segador i no hi entenc gaire, però diuen que el rei és el cap de l'estat i el duc un funcionari al servei de l'estat, amb tot això em permeto afirmar que continua sent una gestió pública. Potser el duc ho ha arrendat?
- No! No ha estat el típic i sovintejat procediment administratiu d'arrendament d'un recurs públic, és més aviat una cessió dels fruïts que proporciona l'explotació de les terres.
- Doncs, un servidor continua pensant que és una gestió pública que requereix una contractació pública.
- Sí, però no!! El duc ha obtingut aquesta cessió temporal com a persona privada, no com a funcionari de l'estat. La cessió és per a premiar la seva fidelitat al rei i com a membre destacat de la seva clientela política i cap de diversos clans visigots.
- Continuo sense entendre-ho. En qualsevol cas, un servidor necessita treballar, tinc una família que mantenir. A on vaig a sol·licitar la feina de segador?
- Sobre el terreny, en el mateix latifundi de l'estat on voleu treballar. Presenteu-vos a l'encarregat nomenat pel duc, si desitgeu aconseguir un contracte verbal i de caràcter privat.
- Moltes gràcies per la vostra informació, senyor funcionari. Suposo que aquesta contractació tindrà validesa i estarà emparada per la legislació vigent?
- Sí, però no!! El duc és un home de confiança del rei, però no hi ha normativa legal a aplicar en aquests casos. Nosaltres, com a funcionaris, continuem administrant sota la legislació de Roma, malgrat que va ser destruïda pels bàrbars i ja no tenim emperador a occident. D'altra banda, nosaltres diem que som funcionaris d'un estat que, en realitat, no existeix. De fet, els notables d'origen romà confien que ben aviat l'emperador romà d'orient restableixi l'ordre i expulsi els pobles germànics. Resulta, però, que els visigots s'estan repartint el pastís i hi ha un enrenou per llogar-hi cadires.
- Mare de Déu, Senyor!! Quina creu! Senyor funcionari, em podríeu facilitar un certificat conforme he treballat per vosaltres com a segador durant els darrers 12 anys. Aquest document el podria utilitzar com a referències i carta de presentació davant el nou contractista.
- Em sap greu, és impossible. No tenim tipificat cap model de certificació d'aquesta naturalesa.
- No ho entenc!
- Sí, home! No hi ha cap normativa o procediment administratiu que parli d'un document com el que sol·liciteu. Però, si ho desitgeu, puc lliurar-vos un certificat com a ciutadà i segador que consteu en el cens d'aquesta província.
- Vatua l'olla! Val, d'acord! Doneu-me, si us plau, aquest document.
- Em sap greu, però és l'hora de plegar. Hauríeu de tornar demà. Bona tarda!
Per acabar, cal afegir que el nostre segador va ser contractat per segar el blat i altres cereals, tant ell com tots els camperols ibers van continuar molt enfeinats. El rei visigot, l'aristocràcia, els caps dels clans i els guerrers germànics, a cop d'espasa, aconseguiren alimentar-se gràcies al treball dels ibers i dels celtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Hola! Pots deixar el teu comentari. Moltes gràcies, Raül Blesa.