Pàgina 3 bis: "El miracle del cristianisme"

© Raül Blesa Arcarons



1. Introducció
2. El judaisme i la societat pagana
3. La paraula clau del cristianisme: "estimar"
4. Les normes de convivència
5. Penedir-se, perdonar i no judicar
6. Prohibida la venjança i prohibit odiar els enemics
7. Els últims seran els primers

8. L'Esperit Sant
9. Comiat



1. Introducció

Podríem definir el cristianisme com un moviment espiritual o com una religió o una comunitat de seguidors de Crist. També el podríem classificar com església, poder o institució. En qualsevol cas, el cristianisme és un miracle donat el canvi revolucionari que va provocar en el passat. 

Jesús de Natzaret va fer molts miracles que van beneficiar a no pocs dels seus contemporanis, però el seu gran miracle ha estat l'aparició del pensament cristià i la seva incidència en la manera de ser i viure en el marc de les societats humanes. 

Les lliçons, la vida exemplar i el traspàs (la mort i la resurrecció) de Jesús van permetre dissenyar las bases del cristianisme. El Nou Testament és el document, pràcticament l'únic, que ens permet estudiar a fons l'origen, l'abast i el per què del miracle del cristianisme.

2. El judaisme i la societat pagana

A l'època de Jesús, tant el judaisme com el paganisme de l'antiga Grècia i Roma dominaven l'espai social i humà de Palestina, i articulaven comunitats, societats i estats socialment injustos. El conceptes "igualtat social", "dignitat humana" i "sensibilitat social" eren desconeguts, i no dedicaven massa atenció a vídues, orfes, malalts, discapacitats, pobres i altres grups que, com els esclaus, estrangers o rodamons, eren menyspreats, inclús sovint considerats impurs i intocables. 

En definitiva, eren societats frívoles i cruels, amb poc respecte per la dignitat i la vida humana. A més, tant els generals macedonis hereus de les conquestes d'Alexandre el Gran com l'imperi romà, van crear poders polítics centralitzats i dedicats a exercir el dret de conquesta amb l'obtenció del botí de guerra, a més d'aplicar un sistema fiscal per a finançar l'exèrcit i enriquir a oligarquies cobdicioses i corruptes.

En vida de Jesús, Palestina era una colònia de l'imperi romà que pagava els seus tributs a Roma, a més patia la pressió de la cultura hel·lènica i la filosofia estoica. L'estoïcisme convertia els ciutadans en individus i posteriorment en súbdits al servei d'un poder universal, rebutjava les comunitats específiques i diferenciades. 

Totes les lleis eren aplicades al conjunt sotmès al poder central, no hi ha lloc per a lleis particulars. Tots els súbdits formen un únic ramat. El diner públic servia per a la consolidació i ampliació de l'univers sota la direcció de l'emperador.

Les autoritats romanes van considerar que el pensament de Jesús de Natzaret era una amenaça per l'imperi i el van condemnar a mort sota l'acusació de sedició. Les autoritats eclesiàstiques del Temple de Jerusalem també van sentir-se amenaçades per Jesús i van fer costat als colonitzadors romans. 

Al llarg de més de dos segles els cristians van ser perseguits, jutjats i condemnats a mort; tant el seu pensament com la seva manera de viure molestava a l'ordre establert. Les autoritats civils i les autoritats religioses dedicaven els seus recursos a netejar la societat romana d'elements que, com els cristians, eren considerats perillosos per la supervivència i seguretat de Roma.

3. La paraula clau del cristianisme: "estimar"

Jesús predicava l'amor al proïsme, entès com l'estimació i lliurament desinteressat envers els altres, manifestant tendresa i compassió per a tothom, així com respecte i capacitat de perdonar. És a dir, cal entendre l'amor o l'estimació no com una emoció sinó com una actitud que articula virtuts que condicionen el nostre pensament i impliquen un comportament afectuós i bondadós. 

Els llibres de la Bíblia en són plens d'aquesta necessitat d'estimar com element clau per a construir les societats humanes i oferir esperança en un futur millor. A continuació veurem uns pocs exemples en el Nou Testament.

- L'evangelista Joan dirigint-se a la comunitat cristiana:

"Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor." Text de la 1ª carta de Joan, capítol 4: versets 7 i 8.

- Jesús de Natzaret alliçona els seus deixebles i els hi diu:

"Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus". Text de l'Evangeli de Joan, capítol 13: versets 34 i 35.

Si desitgeu llegir un discurs més llarg sobre la importància d'estimar, podeu llegir a l'apòstol Pau quan s'adreça als cristians de la ciutat grega de Corint i insisteix en la necessitat d'estimar al proïsme en la seva 1ª carta de Corintis, cap.13, versets 1 a 13. Fent una síntesi del discurs de Pau, podem dir allò de: "qui no estima, ni és ningú ni és res". A la Bíblia podeu consultar aquests versets. Teniu la Bíblia a Internet, o en compreu una si no en teniu cap, s'editen a preu de cost i és molt baix. 

Aquests missatges i d'altres que veurem més endavant, van entrar en conflicte amb l'ordre establert, eren com paraules d'un altre món. L'imperi romà, com d'altres imperis, disposaven de tres institucions per implementar el seu poder: l'exèrcit, el senat i l'emperador. L'emperador donava les ordres i l'exèrcit les executava mitjançant la violència, és a dir, practicaven la raó de la força. 

El botí de guerra i l'esclavatge eren les dues principals fonts d'enriquiment de les oligarquies instal·lades en el senat, a més d'altres com la corrupció. Per això, la cobdícia, l'engany, la conspiració, la traïció i l'assassinat formaven part del tarannà de la vida quotidiana en el marc del món de l'alta societat romana.

En el senat i a la cort de l'emperador hi havia una constant competició per fer-se amb la part del lleó dels cabdals públics o dels beneficis d'una guerra o de la colonització d'un nou territori incorporat, en part, al patrimoni públic de Roma i, també en part, a l'aristocràcia i noblesa romana. 

No cal dir, ni insistir massa, sobre la tolerància i acceptació de l'esclavatge, la situació d'esclau era contemplada com quelcom natural i consideraven que les víctimes de l'esclavatge era cosa del destí personal. Tres quarts del mateix pot dir-se amb relació a les injustícies socials, ni les mesures d'assistència pública als pobres ni la igualtat social van formar part dels programes polítics, les abundants situacions d'injustícia social eren cosa de la poca o nul·la sort dels súbdits afectats.

Davant d'aquesta situació, els cristians formaven comunitats de bens compartits, d'ajuda mútua i amb força sensibilitat social; oferien una convivència que era l'admiració de molts pagans. Òbviament, però, per als beneficiaris d'un món basat en la violència i la injustícia, la crueltat i la frivolitat social, era inadmissible la manera de viure dels cristians. Els seguidors de Crist posaven en perill el poder i els guanys dels senyors de la guerra i dels corruptes.

4. Les normes de convivència

Quan el poble jueu va sortir d'Egipte, Déu els hi va donar els Deu Manaments com a Llei bàsica de convivència social. Posteriorment, Déu a través de Moisès va desplegar un conjunt de normes relatives a aspectes religiosos, morals, família, esclavatge, conflictes, danys, deures de justícia, etcètera - ho podeu llegir en el llibre Èxode de la Bíblia -. 

Malgrat l'abundància de normativa, molt aviat va esdevenir insuficient, doncs la societat jueva va fer-se més i més complexa i els reptes per a desenvolupar la nació i l'estat d'Israel eren cada cop més difícils de superar amb èxit.

La terra promesa per Déu estava ocupada per nacions amb ciutats murallades i exèrcit. Els jueus van necessitar 40 anys per formar els seus guerrers i aprendre a fabricar i utilitzar armes i estris de combat, puix, els que van escapolir-se d'Egipte eren treballadors de la construcció i pagesos. Les guerres amb les nacions palestines van ser tan llargues i dures com insostenibles, i al final van tenir que aprendre a conviure amb pobles i nacions idòlatres. 

La realitat va imposar-se, la guerra permanent era socialment insuportable. Una part considerable del territori repartit entre les dotze tribus del poble jueu oferia un panorama social multicultural. A més a més, molts personatges jueus van casar-se amb dones estrangeres i sovint per raons polítiques i diplomàtiques, és a dir, per raons d'estat, tot cercant la pau.

D'altra banda, al llarg de pocs segles abans de l'època de Jesús de Natzaret, la colonització cultural grega i el colonialisme polític i econòmic de Roma trossejaven i diluïen les nacions sotmeses. Per últim, l'exèrcit romà era massa fort, i un possible messies polític i militar dels jueus ho tenia quasi tot en contra si volia intentar alliberar el poble d'Israel i tornar a la grandesa del rei David o del rei Salomó. 

Quan Jesús va començar a predicar tenia molt clar que calia omplir buits i carències de la societat jueva i de les societats gentils, carències de la seva època, així com futures necessitats. Calien noves normes de convivència complementàries dels Deu Manaments i de les lleis de Moisès. 

La vida de Jesús, citada en els Evangelis del Nou Testament, n'és ple de lliçons relatives a principis ètics i morals per a construir societats justes que gaudissin de la felicitat. Entre aquestes noves normes de convivència destaquen les derivades del Sermó de la Muntanya i conegudes com les benaurances.

Fent un resum de les benaurances, Jesús els hi va dir: "Feliços els pobres en l'esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam i set de ser justs, feliços els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau, feliços els perseguits pel fet de ser justs, d'ells és el Regne del cel"

Podeu trobar tot el text a l'Evangeli de Mateu, cap. 5, versets 1 a 12 i també, però quelcom diferent, a l'evangeli de Lluc, cap. 6, versets 20 a 23.

El missatge de Jesús és clar, cal ser humil, just, compassiu, pacífic, net de cor, i ser conscient de la nostra pobresa d'esperit i buscar a Déu amb l'objectiu per conèixer-lo i confiar en ell, d'aquesta manera omplim i desenvolupem la nostra espiritualitat. 

A Francesc d'Assís se li atribueix una pregària que especifica molt bé quin hauria de ser el caràcter d'un veritable cristià, implica tot un compromís envers la comunitat humana:

"Oh Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau.

Que on hi hagi odi, voldria jo posar estimació.

On hi hagi ofensa, posar-hi el perdó.

On hi hagi discòrdia, posar-hi la veritat.

On hi hagi dubte, voldria jo posar la fe.

On hi hagi desesperació, posar la llum.

On hi hagi tristesa, posar-hi la joia.

Oh Senyor, Déu meu, feu que jo vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat;

comprendre, més que no pas ser comprès;

estimar, més que no pas ser estimat ...."

Potser no és una pregària de Francesc d'Assís, en qualsevol cas, però, en el seu dia va ser un bon resum per vestir el caràcter cristià, i articular unes noves relacions socials per a dissenyar i crear un altre món amb condicions de vida realment humanes.

5. Penedir-se, perdonar i no judicar

Quan ens a sap greu haver fet o deixat de fer alguna cosa, ens estem penedint. D'altra banda, el concepte de "perdonar" implica una renúncia a imposar un càstig a una falta; i el "perdó" té, entre altres significats, la remissió o condonació que Déu fa de les culpes. Però el perdó és tant un do ofert per Déu com una obligació per a un cristià. A més a més, cal evitar judicar als altres. 

L'evangelista Mateu, cap. 6, verset 14-15, i l'evangelista Lluc en el cap. 6, versets 37-38 i 41-42, recollint les paraules de Jesús ens diuen: "si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no ho feu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres" (veieu Mateu 6:14-15).  "Si no voleu ser judicats, no judiqueu. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats... (veieu Lluc 6: 37-38, 41-42).

En Jesús enviava els seus deixebles a predicar la bona nova del perdó de Déu previ el penediment dels pecats i la demanda de perdó adreçada al Senyor. Aquesta predicació explica, en part, l'èxit del cristianisme. De fet, si la "compassió", entesa com a fe en l'ésser humà, forma part del caràcter de la personalitat cristiana, el "perdó" seria el resultat esperat de la pràctica de la compassió. 

De la mateixa manera, el perdó és també conseqüència de l'estimació cristiana. En qualsevol cas, el perdó és una promesa de Déu i un do que ens allibera, és la clau de l'esperança per a sentir-nos lliures del cadenat de la culpa, els errors o les faltes.

Hi ha pecats, però, que no poden ser perdonats, són aquells que ni ha penediment sincer ni demanda de perdó a Déu en nom de Nostre Senyor Jesucrist. A més, és important que el penedit se senti trist per la falta comesa. En Jesús s'apropava als pecadors, els acceptava i acollia, i els alliberava de culpes, Ell sempre oferia el perdó, a més de no judicar al proïsme. 

D'aquesta manera, perdonar i no jutjar és també una forma d'estimar, i es converteix en un pont d'amor entre les persones, en el marc d'una actitud de compassió generalitzada entre els membres de las noves comunitats creades pels cristians. 

Òbviament, aquest enfocament de comportament social facilitava reconciliacions a tots els nivells de la societat, reduint el risc del conflicte i alimentant la pau, la qual cosa no tenia ni el més mínim interès per a unes minories instal·lades en els poders i que vivien de la guerra i el pillatge, de la corrupció i la conspiració.

6. Prohibida la venjança i prohibit odiar els enemics

És evident que el cristianisme va fer bandera de la no violència i això el va convertir en un pensament molt popular que recollia adhesions i simpaties entre tots els estaments de la societat romana. I també per això va ser durament perseguit i castigat al llarg de dos segles. 

Predicar contra la venjança i divulgar la conveniència d'estimar els enemics, són dos elements més en línia amb el discurs que estem desenvolupant. Els evangelistes Mateu i Lluc recullen les paraules de Jesús i ens diuen allò de: "ni ull per ull ni dent per dent; no us hi torneu, contra el qui us fa mal; si algú us pega en una galta, poseu-li l'altra ..." Text a Mateu 5: 38 a 42 i també a Lluc 6, 29-30.

D'altra banda, també podem llegir: "Estimeu els vostres enemics, pregueu per ells i per aquells que us persegueixin. Així sereu fills del vostre Senyor i Déu Nostre, que fa sortir el sol sobre tothom, tant els bons com els dolents, i fa ploure sobre els justs i els injusts..." Text a Mateu 5: 43-48 i també a Lluc 6: 27-28, 32-36.

Aquestes afirmacions devien de fer esclatar d'ira a la supèrbies autoritats de l'imperi romà, doncs la seva dura repressió contra els cristians no provocava ni respostes violentes ni defensa armada, sinó actituds i comportaments exemplars, totalment pacífics, que feien augmentar encara més les simpaties populars en favor dels seguidors de Crist, inclús l'admiració entre la classe benestant romana per la fortalesa interior dels màrtirs. 

De fet, aquesta resistència pacífica va obligar a reflexionar a tots els súbdits de Roma sobre la conveniència o no de mantenir les pràctiques socials i comportament personals inherents al paganisme; en altres paraules, la vida quotidiana començava a esdevenir molesta i desagradable, i totalment incòmoda per a molts pagans; i els dirigents polítics eren considerats com a poc o gens eficients per a gestionar els afers públics.

7. Els últims seran els primers

Les societats esclavistes de l'Edat Antiga destacaven per la seva rigidesa a l'hora d'estructurar-se social, política i econòmicament. La rigidesa afectava, principalment, a la mobilitat entre classes socials, pràcticament nul·la; també afectava a l'ordre jeràrquic, per la seva asfixiant verticalitat i control centralitzat del poder en mans de les elits; i rigidesa en la distribució de la riquesa, solament una minoria es beneficiava dels excedents resultat del treball de tots.

En altres paraules, les classes socials baixes o castes inferiors no disposaven de vies personals d'accés per a millorar les seves condicions d'existència, puix estaven sotmeses i humiliades per les classes mitges i altes; sense mobilitat social ascendent estaven condemnades a perpetuar-se en la seva miserable existència.

A més, existia un fort patriarcat que situava els infants i les dones en una total indefensió en front d'un sovintejat abús de poder que deixava en un no res la seva dignitat. Infants i dones eren els últims de la fila, juntament amb els esclaus, els pobres, els invàlids, els malalts, els estrangers i altres grups marginats.

La societat esclavista era violenta, elitista, racista i xenòfoba -ho podem comprovar a l'Antic Testament-, a més d'explotar, sovint de forma cruel, a les classes socials baixes. Doncs bé, un altre dels encants del cristianisme va ser l'esforç de Jesús de Natzaret per provocar un canvi en el sistema de valoració dels grups humans que formaven les classes socials o castes.

En Jesús va començar a capgirar el sistema social del món antic i va proporcionar arguments per a que, al llarg de la història de la humanitat, fos possible una societat més horitzontal -igualitària- i millorar així les condicions de vida de tothom, no solament de les classes benestants.

En un text de l'Evangeli de Mateu, capítol 18, versets 1 a 5, Jesús reivindica la dignitat humana dels infants i els situa entre els primers per entrar en el Regne de Déu. Per enlairar-se i abastar el paradís, cal fer-se petit com un nen per a poder créixer de nou i madurar en Crist Nostre Senyor:

"Els deixebles preguntaren a Jesús:

--Qui és el més important en el Regne de Déu?

Jesús cridà un infant, el posà davant de tots i els hi digué:

--Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu en el  Regne de Déu. Així, d'aquesta manera, el qui es faci petit com un infant és el més important en el Regne. I qui aculli un infant en nom meu, m'acull a mi." (Mt 18:1-5)

En el text de l'Evangeli de Lluc, cap. 13, versets 23-30, Jesús alliçona a la gent que l'escolta i afirma que els darrers, els rebutjats per la societat, entraran en el Regne de Déu:

"De camí cap a Jerusalem, algú li preguntà a Jesús:

--Mestre, ¿són pocs els qui se salven?

I Jesús contestà:

--Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar i no podran. ......

I vindrà gent d'arreu, i s'asseuran a la taula en el Regne. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers." (Llc 13:23-30)

En el text de l'Evangeli de Marc, cap. 10, versets 35 a 45, Jesús diu que qui vulgui ser important haurà de fer-se el servidor dels altres, cal servir per fer mèrits i no, per tant, servir-se dels altres, podem llegir: "... els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i senyors de tot i de tothom, ... Però entre vosaltres, qui vulgui ser important, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer que es faci l'últim de tots; de la mateixa manera, el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom." (Mc 10:35-45)

Servint a les persones servim a Déu. A més, no hi ha treball indigne, algú ha de fer les coses petites i insignificants, i el qui les faci mereix tot el respecte i valoració social per la feina feta. El mateix Jesús va donar un bon exemple. En el text de l'Evangeli de Joan, cap. 13:1-17, podem llegir com Jesús dóna una lliçó d'humilitat rentant els peus dels seus deixebles. 

Si us preneu la molèstia de llegir tot el text, tingueu en compte que les frases "el seu amo" i "el qui l'envia" fan referència a Déu, "el criat" i "l'enviat" és Jesús. És a dir, ningú mereix ser tractat com Déu ni més que Déu, per tant, cap humà mereix el tractament diví que reben els reis i altres posseïdors de riqueses, prestigi i poder polític.   

D'altra banda, quan Jesús servia als seus deixebles, renunciava als seus privilegis com a Mestre i Senyor, d'aquesta manera ennoblia les tasques considerades socialment inferiors i, per tant, valorava i reconeixia el mèrit d'aquells que les realitzaven.

Podem trobar altres exemples de la necessitat de fer el bé i servir als altres, enaltint a aquells que realitzen tasques de poca volada. Aquesta idea de que els més importants han de servir als menys afortunats, sempre ha gaudit de les simpaties de les classes populars al llarg de la història. Òbviament, les oligarquies no han tingut mai cap interès de practicar aquesta idea, més aviat acostumen a servir-se dels altres.

8. L'Esperit Sant: Un altre incentiu del cristianisme.

Segons el Nou Testament i la tradició cristiana, l'Esperit Sant n'és ple d'atributs positius que ens proporcionen goig i admiració per Déu, a més de pau interna, entre d'altres aspectes. Per exemple, la seva invocació omple el cor d'un fort sentiment d'estimació i caritat en favor del nostre entorn humà. Ens ofereix consol i saviesa per a fer front a les nostres dificultats o moments de tristor. Saneja el nostre cor d'odis i enveges.  En definitiva, l'Esperit Sant ens mostra la generositat a l'hora de repartir els dons per a poder seguir i practicar la vida de Jesús i així entrar en el Regne de Déu.

L'apòstol Pau en la seva carta als Gàlates ens informa sobre el llistat dels fruïts de l'Esperit, i anota: l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benvolença, la bondat, la fidelitat, la dolcesa i el domini d'un mateix.  Ho podeu consultar a Gàlates cap. 5, versets 22-23.

La paciència també implica tolerància i generositat; la benvolença és sinònim d'afabilitat i benignitat (fer el bé); la fidelitat indica fe; la dolcesa cal situar-la en el marc de la senzillesa i el pacifisme; i el domini d'un mateix implica continència i templança. Tot un paquet de dons que de ben segur alguns els posseïm per la gràcia de Déu, i complementaris dels que posseeixen altres membres de la comunitat cristiana. Per això, entre tots ho podem fer tot.

El mateix apòstol Pau, i a la seva carta als romans, va incloure i repetir en diversos llocs les bondats de l'Esperit Sant com a portador i transmissor de l'amor de Déu; com l'esperança de ser justificats i salvats; també com a consolador i fortalesa davant les nostres febleses; a més de com a guia de la nostra consciència; i com a portador de la justícia, la pau i el goig. Veieu Romans 5:1-5; 8:26-27; 9:1; i 14:17.

Veieu també 1ª carta de Pere 1:12, l'Esperit Sant com a portador de la gràcia del cel; i 2ª carta de Pere 1:21, l'Esperit Sant com a guia que inspira als humans que parlen en nom de Déu.

En qualsevol cas, a l'Esperit Sant se'l coneix, principalment, per l'anunciació del naixement de Jesús quan l'àngel del Senyor parlava a Maria o a Josep per a comunicar-els-hi la concepció d'un fill per obra de l'Esperit Sant. Veieu l'evangeli de Mateu 1,18-21. 

Jesús de Natzaret, poc abans del seu arrest i judici, va acomiadar-se dels seus deixebles i els hi va fer la promesa de l'Esperit Sant. Jesús els hi va garantir que el Pare Celestial l'enviaria amb la intenció de recordar-els-hi tot allò que Ell explicava en els seus sermons i lliçons, i els hi faria entendre. Veieu l'Evangeli de Joan, 14:26. La promesa va materialitzar-se durant la Pentecosta, com ho veurem de seguida. 

En el llibre de la Bíblia "Fets dels apòstols" tenim allò que, segurament, té més interès pels cristians amb relació a l'Esperit Sant, concretament la missió que Jesús ressuscitat encarregà als seus deixebles: comunicar i divulgar arreu la Bona Nova (Fets 1:8). 

La promesa citada de Jesús va fer-se realitat durant la diada de Pentecosta: "es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada se sentí una remor que omplí tota la casa on es trobaven. Van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un dels deixebles. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües" (Fets 2:1-4). 

Els deixebles reberen l'Esperit Sant, i anunciaven la Bona Nova, predicaven la necessitat de batejar-se en el nom de Jesucrist i demanar el perdó pels pecats, d'aquesta manera els creients es convertien, rebien els dons de l'Esperit Sant, eren perdonats i rescatats de la mort per entrar en el Regne (Fets 2:38-39).

Però la missió encarregada pel Fill de Déu no era gens fàcil, malgrat que els deixebles gaudien de l'ajuda de l'Esperit Sant. En Jesús els havia advertit: "estigueu alerta, us portaran als tribunals i us assotaran, i compareixereu davant els governadors i els reis, cal que la bona nova de l'evangeli sigui anunciada a tots els pobles. No us preocupeu del que haureu de dir, digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant." Text de l'Evangeli de Marc, cap. 9, versets 9-11. 

I per finalitzar, l'apòstol Pau ens parla de la seva experiència com a col·laborador de Déu a la 2ª carta adreçada als cristians de Corintis, cap. 6, versets del 1 al 10. Una excel·lent síntesi amb les satisfaccions i les dificultats al llarg de tot el camí fet, i els dons rebuts de l'Esperit Sant. No us perdeu aquest discurs, és el millor resum d'una vida dedicada a Déu. 

9. Comiat

La gràcia, l'amor i la comunió amb Déu són les tres principals bondats del cristianisme. Allò que va significar tot un descobriment, reptes i motivadors de l'emprenedoria espiritual. Creure en la bondat i l'amor de Déu és posseir la capacitat de fer el bé.

En definitiva, gràcies al cristianisme va augmentar la sensibilitat social de la població en general i, a poc a poc, van produir-se canvis amb relació a dignificar l'ésser humà i a millorar les condicions de vida de les classes populars, a més d'organitzar una assistència social i sanitària acollidora i eficient sota la direcció i el control de l'església cristiana.

D'altra banda, va modificar-se a fons l'atenció a l'espiritualitat, facilitant el desenvolupament de la fortalesa de l'esperit. La recerca d'un Déu personal amb comunió permanent amb Ell, un Déu totalment a l'abast de l'ésser humà, amistós i de fàcil accés, va possibilitar el creixement del seu nombre de creients i a fer-se una realitat en amplis sectors de les comunitats del Mediterrani.
© Raül Blesa Arcarons