Pàgina 8 "Violència i autoritarisme" (1)

© Raül Blesa Arcarons

Relats:
18. Una bona educació
20. L'oportunitat perduda: La revolta de les Comunitats de Castella

18. Una bona educació

Un pare desesperat visita el seu amic i company d'armes, li demana ajuda amb la finalitat de corregir al seu desvergonyit i forassenyat fill:

- Estimat Lluís, m'hauries de donar un cop de mà. El meu fill Pierre ha caigut en el parany de la vida nocturna i anem de disgust en disgust, sempre de brega i begut, es comporta com un brètol i mal educat amb tothom. S'ha convertit en un insensat del tot incorregible, malgrat els meus esforços i els de la seva mare per aconseguir d'ell una actitud i un comportament d'acord a la noblesa dels nostres avantpassats. El nostre honor i la nostra dignitat estan en joc.

- Em sap molt greu d'escoltar el teu neguit, company Felip. Si ho desitges puc buscar-li un lloc a la cort d'algun comte i intentar proporcionar-li un bon correctiu sota la disciplina de palau.

- No! Seria del tot insuficient donat que darrerament es dedica a provocar i desafiar a nobles senyors, i utilitza l'engany i l'agressió per lesionar la dignitat dels nostres veïns.

- Aleshores, Felip, què creus que podria fer per ajudar-te?

- El Sant Pare, Innocenci III, predica una nova croada contra els musulmans que amenacen Terra Santa. Tinc entès que l'exèrcit croat vol desembarcar a Egipte i anar cap a Jerusalem. El comte “·Teobaldo de Champaña” és el cap de l'expedició militar, ¿podries recomanar el meu fill com a cavaller d'aquest noble senyor?

- No tinc cap inconvenient en fer-ho, amic i company Felip. D'aquí a tres dies passo a recollir en Pierre. Procura que vagi ben armat, que porti un bon cavall de batalla amb tots els estris protectors, una mula de càrrega, provisions i quelcom de diners. Però, digueu-me amic meu, ¿què creus que pot aprendre en aquesta perillosa aventura?

- Apreciat Lluís, els croats són guerrers disposats a defensar la fe i lluitar contra els enemics de Crist Nostre Senyor, amb aquesta honorable companyia el meu fill rebrà una bona educació sobre els evangelis i sobre el comportament d'un noble cavaller que entra en combat per la cristiandat. Aprendrà disciplina, companyonia, bones costums, sentit de la dignitat, esperit de sacrifici, així com totes les bondats d'un soldat al servei de la creu.

- Tens raó, Felip, la croada és una gran oportunitat que té el teu fill per corregir-se i tornar al bon camí. És la millor educació que podries haver pensat per en Pierre.

Al cap de tres dies, el distingit Lluís recull en Pierre i tots dos es dirigeixen a la cort del comte “Teovaldo de Champaña”. Són rebuts amb els braços oberts i el comte garanteix a l'amic Lluís que tindrà cura de l'educació d'en Pierre: “Ja els hi pots dir als pares que tornarà fet un home mereixedor de tots els honors de la cavalleria franca i dels soldats de la Santa Creu”.

Passa el temps, camí amunt i camí avall, i al cap d'uns dos anys en Pierre torna a la llar familiar, amb el cavall un xic més prim, les armes ben netes i polides, i tres mules molt enfeinades, vist que carreguen un munt de coses. Feliç i content, abraça i petoneja els pares, i comença a descarregar les mules. Amb entusiasme i alegria mostra i lliura regals i records del viatge: objectes decoratius d'or i plata, petits mobles de noble fusta decorats amb pedres precioses, un tros de marbre d'un temple, joies i dues bosses plenes de monedes d'or. El pare, un xic cansat de tanta fanfarronada d'objectes de luxe i respostes poc clares sobre el viatge a Terra Santa i la croada, inicia un interrogatori a fons:

- Pierre, vols contestar!? Vols deixar de fer-te el sord!? ¿Es pot saber si realment us vau enfrontar i vèncer els musulmans?

- Pare, els únics musulmans que he vist feien d'esclaus de nobles cristians.

- No entenc res, fill meu! ¿L'exèrcit croat no desembarcà a Egipte i marxà cap a Jerusalem?

- No, pare. Des de Venècia vam anar a la ciutat cristiana de Zara, per conquerir-la i lliurar-la als venecians, i de Zara partírem cap a la cristiana Constantinoble, ciutat que vam haver de saquejar perquè no ens volien pagar els nostres serveis en favor d'un emperador usurpador del poder imperial.

- Si us plau, ¿vols fer el favor d'aclarir-me tot això, Pierre?

- I tant, pare! Els croats no teníem suficients diners per pagar les naus venecianes que ens havien de traslladar a Egipte, però la flota de Venècia estava disposada a ajornar el cobrament sempre que abans els ajudéssim a conquerir Zara. Aquesta ciutat està en el territori de Croàcia i pertanyia al cristià regne d'Hongria. El Sant Pare, Innocenci III, ens va excomunicar a tots per haver-nos desviat de la missió i per les bestieses que vam fer a Zara. Posteriorment, els croats vam ser perdonats, però els nostres aliats venecians continuen excomunicats.

- ¿I com és que vau anar cap a Constantinoble en lloc de partir cap a Egipte?

- Resulta que uns conspiradors bizantins ens van oferir diners, provisions i tropes si estàvem disposats a col·laborar amb un candidat a emperador que desitjava usurpar la corona imperial. L'oferta va ser acceptada, ho vam fer, però a l'hora de passar la nostra factura no vam rebre res. Ni diners, ni provisions, ni tropa. No complien les seves promeses. Els croats van encolerir i saquejaren Constantinoble per cobrar el deute pendent.

- ¿I tu, fill meu, vas participar en el pillatge i saqueig de la ciutat!!?

- No, pare! Jo anava amb el grup de tropes auxiliars, mai vaig exercir la violència contra ningú, ni vaig matar, ni vaig robar, ni vaig confiscar les riqueses dels temples, palaus i llars familiars dels cristians de Constantinoble.

- I aquest botí que ens has portat?

- Pare, no el podia rebutjar, deien que era la meva part. M'haurien matat si hagués renunciat a convertir-me en el seu còmplice.

L'afligit pare no se'l creia, però no volia augmentar la pena de la desconsolada mare que ho escoltava tot amb llàgrimes als ulls. El bon pare i marit intervé de nou fent veure que acceptava les explicacions del fill i li diu:

- Pierre, torna a carregar les mules i ara mateix anirem a visitar unes quantes parròquies. Farem donació de tots aquests objectes i sol·licitarem misses per demanar el perdó de Déu.

- Renoi, pare! De què ens ha de perdonar, Déu?

- A tu t'ha de perdonar l'haver col·laborat amb una colla de descontrolats malfactors i a mi per haver-te enviat a aprendre lliçons de maldat humana. L'esperada i desitjada bona educació, ha resultat ser la pitjor, i jo també he d'assumir la meva responsabilitat.

Les croades eren expedicions militars contra els musulmans, també contra els pagans o els jueus, o contra cristians ortodoxes grecs o russos, càtars i grups d'heretges partidaris del cristianisme original, i també van predicar-se croades contra els enemics polítics dels papes de Roma. 

Estaven motivades per la cobdícia de la noblesa feudal, el control del comerç i la intenció del papat de sotmetre els monarques i les esglésies de l'Europa oriental. Per a assolir aquests objectius, no van dubtar en utilitzar la violència, així com explotar la ignorància del poble o els instints més primitius de l'home.

Molts croats eren homes de bona fe, convençuts que podien salvar la seva ànima i guanyar-se el cel utilitzant l'espasa contra els musulmans, els pagans o els heretges. Ningú els hi havia dit que ni Jesucrist ni els primers cristians mai van predicar la violència.

Hi ha arguments a dojo a l'hora de justificar tot allò que humanament és injustificable: Un més que dubtós somni revelador, una suposada voluntat divina, un destí prescrit no se sap ben bé a on, salvar ànimes falsament acusades de pecadores, o evangelitzar per la força a nacions senceres. La fantasia dels qui afirmen posseir la veritat és infinita. Òbviament, tot monopoli de la veritat sempre és exercit i protegit amb l'espasa.

Hom diu que durant l'Edat Mitja les creences religioses tenien una forta influència, de tal manera que, en la vida quotidiana dels súbdits, la religió hi era molt present; però, ull viu!, en part aquest sentiment religiós es manifestava al marge de l'església de Roma. 

L'església segrestada subministrava la ideologia a l'aristocràcia, d'acord als interessos de la noblesa, i també proporcionava un excel·lent control social i forces vitamines en hores baixes. Quan el poder entrava en crisi i el control social sobre la població començava a fer figa, els opositors a l'ordre establert donaven garrotades tan a la noblesa com en el seu braç ideològic, l'església. Religió i política formaven un tot difícil de separar, massa complex i dificultós com per a permetre una anàlisi acceptable sobre a on s'acabava el sentiment religiós i començava la política.

La fantasia al servei del poder no tenia límits, mes una cosa és dir bestieses i atribuir-se somnis reveladors o voluntats divines, i una altra és pensar que la gent, els fidels o els súbdits, s'ho creien de debò tot allò de la violència per salvar les ànimes dels pecadors. Les nombroses guerres o conflictes civils entre cristians, i quan no la pura i dura repressió contra el poble creient, expliquen l'escassa capacitat per convèncer que tenia l'església de Roma.

Tantes vegades van utilitzar l'espasa que hi ha motius per dubtar de la influència de l'església segrestada sobre el poble, principalment en èpoques que les pestes i la fam van posar en evidència la incapacitat del sistema per a protegir els súbdits o els creients.

D'altra banda, el resultat final del conflicte entre les dues espases, la de l'església i la dels prínceps, va demostrar que mentre l'espasa de l'església era de cartró, la dels prínceps i senyors feudals era forjada de metall dur; dur i molt resistent en front dels repetits intents dels papes de controlar les ambicions de la noblesa civil o per aturar les pretensions de la noblesa eclesiàstica.

No hi ha dubte que el sentiment religiós estava significativament present en el dia a dia de la gent d'aquelles èpoques, però una cosa era el sentiment personal de cadascú i una altra la manipulació que es feia d'aquest sentiment des del poder. Si la manipulació hagués realment funcionat, l'espasa o el garrot no s'hagués utilitzat tant. En qualsevol cas, hi ha motius per malfiar-se, i molt, de l'autoritat moral de l'església o de les esglésies de l'època.

No ho podem demostrar, però el ferment de l'humanisme i de la lliure interpretació dels evangelis, així com la creença en la independència del pensament individual, ja formava part de l'imaginari col·lectiu dels primers segles del segon mil·lenni. 

Amb altres paraules, era prou evident el rebuig al formiguer totalitari i el seu pensament únic. Ja, aleshores, la societat era plural i suficientment complexa com per articular diverses formes de vida social i aportar noves vies per la salvació de les ànimes, o per recuperar camins abandonats.

20. L'oportunitat perduda: La revolta de les Comunitats de Castella

Durant l'època medieval i els primers temps de l'Edat Moderna, la ciutat de Toledo destacà en molts aspectes de caràcter polític, econòmic, cultural i religiós. A moltes enciclopèdies podeu descobrir l'important paper d'aquesta ciutat i l'empenta emprenedora dels seus habitants. 

En aquestes línies solament comentaré l'aspecte políticament combatiu dels seus ciutadans. I dic ciutadans perquè la gent de Toledo no ha estat mai súbdits de ningú, si més no, des del meu parer.

Durant la dominació musulmana, la població mossàrab de Toledo protagonitzà insurreccions i el Califat de Còrdova mai va aconseguir controlar del tot la ciutat: els seus veïns anaven per lliure i ignoraven el califa. 

El regne taifa de Toledo brillà com el que més i, sota la dominació cristiana, el rei de Castella Alfons VI va haver d'acceptar un pacte molt favorable a la població mossàrab, jueva i musulmana de la ciutat; si bé, posteriorment, no respectà els acords. 

Malgrat les dificultats per conservar drets i constitucions, sempre tingué present que la llibertat és el principal motor i instrument per garantir el progrés i el benestar. En els anys 1520-1522, destacà per la seva resistència i capacitat de lluita contra l'autòcrata il·luminat Carles d'Habsburg de la Casa Àustria.

Amb relació a aquesta darrera i citada pàgina de la història, tot va començar en el regnat dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran. Aquests monarques van desenvolupar una política d'aliances amb nacions i regnes d'Europa mitjançant el concert de matrimonis dels seus fills, i casen a una de les seves filles, Joana, amb un membre de la Casa Àustria, l'Habsburg Felip el Bell. 

D'aquesta manera, els Reis Catòlics, volien protegir els seus regnes de la recurrent i violenta voracitat de la noblesa franca instal·lada en el regne de França. Els nobles francs portaven segles incorporant sota el seu domini territoris i nacions, sempre utilitzant la violència i sovint amb la col·laboració de l'església segrestada de Roma, el seu principal i tradicional aliat.

El fill de Joana i Felip el Bell, Carles, s'auto proclamà rei de Castella l'any 1517, desembarcà acompanyat d'una nombrosa cort d'estrangers i comencen a repartir-se el botí, malgrat que oficialment Joana era la reina de Castella. Ignoren lleis, costums i constitucions, inclús, la llengua castellana, puix utilitzen el flamenc o el francès. Intenten recollir tots els diners que poden per pagar la disbauxa cortesana, atendre els requeriments de creditors d'arreu d'Europa, o per la compra del títol d'emperador per a Carles. 

A més a més, reparteixen càrrecs de Castella entre els membres del clan estranger i la seva clientela política, substituint castellans per flamencs. Un cop més, el país és tractat com un pastís a repartir entre una reduïda oligarquia i, en aquest cas, es converteix en actiu patrimonial d'una casa reial del centre d'Europa, la Casa Àustria dels Habsburg.

El poble castellà va revoltar-se i la ciutat de Toledo va liderar la insurrecció contra Carles. Anem a escoltar un discurs de Maria Pacheco, també coneguda com la Lleona de Castella, davant d'una assemblea de ciutadans de Toledo convocats per prendre decisions en contra del poder flamenc:

“Conciutadans de Toledo! Compatriotes castellans! Des que el fill de la nostra reina Joana s'ha auto proclamat rei, s'estan trepitjant els nostres drets i constitucions, ens volen prendre els nostres diners i ens aparten dels càrrecs públics. A Toledo han nomenat Arquebisbe a un jove de 20 anys que no sap un borrall ni de castellà ni de misses. 

A més, no donen explicacions a les Corts de Castella de tot el que fan, ni demanen permís de res. Ho justifiquen dient que ells són l'autoritat, com si l'autoritat no hagués de respectar les nostres lleis, costums i drets adquirits al llarg de segles; com si l'autoritat no hagués d'escoltar la nostra voluntat i respectar la nostra llibertat.

El fill de la nostra reina Joana ha estat elegit emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, aquesta elecció implica una important despesa a pagar per nosaltres, ja que el càrrec s'ha comprat amb diners que haurà d'abonar Castella al banquer que els hi ha prestat a Carles. 

D'altra banda, la política imperial de la Casa Àustria no coincideix amb la nostra política nacional castellana. Si cedim a les seves pretensions polítiques, ens convertirem en un apèndix dels interessos territorials dels Habsburg i no tindrem política nacional pròpia, serem un estat subaltern, una regió més del patrimoni de la Casa Àustria.

Les comunitats de Castella estan disposades a defensar els interessos del regne, per aquest motiu us demano la vostra aprovació als següents principis d'actuació política a discutir, defensar i aprovar a la propera reunió dels representants de les comunitats:

• Denunciar la manera com Carles ha obtingut el títol d'emperador, és a dir, mitjançant el suborn dels electors.
• Anular qualsevol servei econòmic en favor de Carles per pagar les seves despeses per viatjar i recollir el títol d'emperador.
• Rebutjar qualsevol altre servei econòmic i aplicar el nostre sistema de recaptació fiscal, tot rebutjant el regim impositiu que intenta imposar-nos en Carles.
• Reservar els càrrecs públics i els beneficis eclesiàstics per a nosaltres els castellans, cap càrrec o benefici en favor de la seva immensa comitiva o camarilla de flamencs.
• Evitar la sortida dels diners del regne de Castella, els nostres diners són per pagar les nostres despeses, no les seves.
• Quan surti del país, en Carles ha de nomenar a un castellà per dirigir el regne durant la seva absència.”

La proposta dels caps revoltats a Toledo va ser acceptada. Altres ciutats si van sumar i la revolució contra Carles anava en augment. Diverses ciutats castellanes reclamaven la llibertat de que gaudien les ciutats-repúbliques d'Itàlia, volien ser ciutats lliures i no un objecte del patrimoni del rei. 

Els castellans ho tenien molt clar, la política imperial perjudicaria la política nacional castellana, els interessos de l'imperi no coincidien amb els interessos del regne. El marc polític que articulava les possessions europees de la Casa Àustria, reduiria el Regne de Castella a una total dependència de l'imperi. La història de dos segles els hi acabaria donant la raó.

D'altra banda, en alguns sectors dels insurrectes es manifestava obertament un rebuig a l'ordre social basat en el règim senyorial heretat del passat i accentuat per les monarquies feudals, on els reis eren febles davant d'una noblesa excessivament agressiva. En alguns indrets, els camperols es revoltaren contra llurs senyors. També hi va haver agitacions socials contra el règim senyorial en els regnes de València i Mallorca.

Si la revolució dels comuners hagués triomfat, s'hauria posat fre al desenvolupament d'una forma d'estat coneguda com l'absolutisme monàrquic, i hauria començat a obrir-se les portes a les llibertats reconegudes a les constitucions liberals. 

A més, el règim senyorial hagués rebut un bon cop, suficient per anar diluint-se progressivament com va succeir després de la Revolució Francesa que, entre altres moltes coses, va suposar la fi de l'antic règim. Però la revolta de les comunitats de Castella va fracassar i els seus caps militars foren executats. Maria Pacheco morí a l'exili.

Si la revolta de les comunitats castellanes hagués reeixit, el Regne de Castella hagués fet un salt històric en avançar-se uns segles a les posteriors revoltes liberals i socials europees. De fet, a l'inici del segle XVI, Castella era una de les nacions més desenvolupades d'Europa, gràcies, en gran part, a la política dels Reis Catòlics, pel fre que van imposar a la cobdícia de l'aristocràcia.

Hi ha qui es pregunta si la Guerra de les Comunitats de Castella va ser una revolta fiscal, o una revolució urbana-liberal, o inclús també una revolució social. A més, s'observen aspectes com una demanda de participació de les ciutats lliures a unes corts decisives i un fre al despotisme dels monarques centre-europeus. 

De ben segur va ser una confirmació dels drets col·lectius o nacionals contra la cobdícia de la família Habsburg i la seva comitiva acostumada a dilapidar diner públic. Amb relació a aquest darrer aspecte, cal afegir que les corts dels monarques i aristòcrates centre-europeus destacaven pel luxe i una despesa sense límits, en mig de la misèria dels seus súbdits.

En definitiva, la revolta de les Comunitats de Castella va ser una gran oportunitat perduda, una revolució moderna avortada pels de sempre: cases reials autoritàries i posteriorment absolutistes, típiques de l'Edat Moderna, amb el suport necessari de l'aristocràcia, l'alta burgesia i els banquers.

És a dir, per aquells que sempre havien viscut del negoci de la guerra. Al cap i a la fi, la guerra era el seu instrument de dominació i d'enriquiment permanent, per això els conflictes militars formaven part de la vida quotidiana dels pobles d'Europa.

Han passat uns 28 anys des de la desfeta i derrota de les Comunitats de Castella, és el dia 25 d'abril de 1547, som a Mühlberg, població situada a la riba dreta de l'Elba, l'exèrcit de l'emperador Karl del Sacre Imperi Romà Germànic acaba de derrotar als prínceps protestants alemanys. El seu banquer oficial, en Anton Fugger, visita a l'emperador per felicitar-lo. 

(Traducció de l'alemany i del francès, tots dos parlen alemany, però l'emperador Carles, quan està enfadat o neguitós, utilitza el francès o el flamenc, que són les llengües de la seva infància, el francès també és la llengua del Consell de Borgonya, l'òrgan polític que gestiona els assumptes de l'Imperi)

- Majestat, us felicito per la vostra gran victòria. Els enemics del Sacre Imperi han rebut un bon càstig.

- Tens raó, Fugger, ha estat tot un èxit. La meva cavalleria hongaresa els hi ha donat una bona lliçó militar.

- Emperador Karl! Suposo que després d'aquesta victòria tot és més fàcil.

- Amic Fugger, ja saps que la meva missió històrica, i la dels Habsburg, és protegir l'imperi i el catolicisme, la meva corona m'obliga a conservar el llegat de la monarquia i l'església universals.

- Per aquesta raó, la meva família sempre us ha donat suport, majestat. Vam aconseguir els diners per subornar els electors imperials i sempre us hem prestat l'or necessari per finançar les guerres contra els nostres enemics.

- És cert! Heu estat el nostre banquer oficial i per això sempre hem procurat beneficiar-vos. Heu tingut el control del coure, la plata i el mercuri a Europa, i a més d'aquests monopolis, us hem concedit altres de comercials amb les Índies. També us heu cobrat els vostres serveis amb la recaptació de les rendes de les ordres militars castellanes. Els Fugger podeu estar ben contents amb la meva possessió del Regne de Castella: disposeu de l'or i la plata que ve de les Índies, del mercuri d'Almadén, els monopolis comercials, les rendes ...

- No continueu, Majestat, no ho neguem. Gràcies als territoris del vostre patrimoni, els Fugger som la família més rica d'Europa. Tampoc mai oblidarem que ens heu concedit títols de noblesa i que som membres de l'aristocràcia latifundista.

- Doncs amic meu, hauríeu d'agrair-me tot això amb un nou crèdit per pagar la despesa de la contrareforma. Ja sabeu que hem de continuar lluitant contra els turcs, contra França i contra la reforma protestant. Tinc quatre objectius: desfer el poder turc, reconstituir la unitat religiosa i exterminar l'heretgia, aturar l'amenaça de França sobre el meu patrimoni territorial i recuperar la llar de la nostra família i casa pairal, el Ducat de Borgonya, encara en mans de França.

- Majestat, els nostres diners estan al servei d'aquesta missió que Déu ha carregat sobre les vostres espatlles, però ens heu d'oferir contrapartides importants donat el vostre fort endeutament.

- No us preocupeu per això, continuaré vetllant perquè tingueu el control sobre els ingressos que proporcionen l'explotació de les meves propietats territorials.

Deu anys més tard, quan en Carles es jubila i deixa el poder en mans del seu fill Felip, la hisenda pública fa fallida, els Fugger perden molts diners, França continuarà annexionant-se territoris dels Habsburg, la reforma protestant tindrà una salut de ferro i un futur d'èxits, i els turcs enfortint el seu imperi Mediterrani. A més, amb el anys, apareixeran més creus sobre la Casa Àustria: l'Anglaterra d'Enric VIII i la seva filla Isabel, i la guerra de Flandes amb la independència dels holandesos.

© Raül Blesa Arcarons