Pàgina 12 "El cinisme il·lustrat"

© Raül Blesa Arcarons

Relats:

32. El segle de les llums. A casa, però, tots a les fosques

33. La frustrada i amargada jubilació del virrei Amat

34. Na Maria Grinyó, el marquès de Remisa i en Narcís Monturiol

32. El segle de les llums. A casa, però, tots a les fosques

El segle XVIII és conegut com el segle de les llums, el segle de la il·lustració o dels il·lustrats. El coneixement empíric i diversos camps de la ciència i la tècnica van posar-se de moda, juntament amb el racionalisme utilitarista i l'interès pel desenvolupament econòmic. Va esclatar un moviment de disconformitat que implicava un rebuig a les revelacions religioses o metafísiques, i contrari a la superstició i al dogmatisme practicat per les esglésies. 

En qualsevol cas, la gran majoria dels il·lustrats mai posaren en dubte les suposades i no provades bondats de la monarquia absoluta ni l'ordre social de l'antic règim, noblesa privilegiada i súbdits explotats continuaven en el mateix lloc. Diuen que algunes cases reials europees practicaven el despotisme il·lustrat, és a dir, l'absolutisme de sempre però amb educació, bones maneres i millorant la façana de l'estat. 

A Espanya, el despotisme il·lustrat d'alguns personatges del govern i la il·lustració solament va servir per a perfeccionar el centralisme i les pràctiques depredadores de l'estat i la seva burocràcia cada cop més eficient com a rapinyaires dels fruits de l'esforç privat. Tant el tradicionalisme conservador com l'immobilisme van aturar qualsevol intent de perjudicar el poder absolut del monarca o reduir les rendes i drets senyorials de l'aristocràcia i la noblesa.

Des d'una perspectiva política, social i cultural, Catalunya vivia a les fosques, i pel que fa als guanys econòmics dels bons temps, se'n van anar a fer orris per culpa d'un seguit de guerres i conflictes comercials en els darrers anys del segle.

Anem a visitar a una família de camperols que viuen en una humil casa de pagès de quatre parets, una porta, dues finestres i un sol espai interior polivalent: cuina, menjador i dormitori en una sola peça. Pocs metres quadrats per a un matrimoni amb tres fills que ha signat un contracte de parceria per a un any sobre unes terres a canvi de lliurar la meitat de la collita. La dona és a fora recollint llenya mentre el marit i els fills són a taula i han començat a dinar. El fill gran surt a corre-cuita i es dirigeix tot esverat cap a la mare:

-Mare, mare, el pare s'ha tornat boig!

- Què passa, què fa?

- No fa res, solament parla de coses estranyes i no entenem ni paraula, tenim por.

La mare i el fill entren a la casa i escolten amb atenció el discurs del pare.

- Fills meus, vosaltres sereu els grans beneficiaris del segle de les llums!! La ciència avança que és una barbaritat! Milloren els transports i la producció! La modernitat i el progrés són a la volta de la cantonada! S'han acabat les crisis de subsistències, la fam i la misèria!!! Oi que serem feliços?

- Estimat marit meu! Vols deixar que els nens es mengin la sopa d'all tranquil·lament. Amb tant fer volar coloms, no paeixen bé el nostre pa de cada dia.

En escoltar les paraules de la mare, el fill gran fa un somriure i amb to sarcàstic s'adreça a la mare.

- Mare, si solament hi ha la sopa d'all, com vols que tinguem problemes a l'hora de pair!? Els únics que tenen problemes a l'hora de la digestió són els de sempre, els que cobren per no treballar: el rei, la cort, els senyors de la terra i de la guerra.

El pare continua amb el seu discurs sense fer gaire cas de les paraules de la dona, les del fill gran i la cara espantada dels fills petits.

- Muller, fills, no teniu fe en el futur de la humanitat! La il·lustració es proposa que les llums de la raó il·luminin el nostre cervell. Ens volen instruir per proporcionar coneixements a l'enteniment i d'aquesta manera superar la ignorància i la superstició que ens oprimeix ...

El fill gran, sobtadament, cansat de tanta retòrica, posa la mà sobre la boca del pare i atura el discurs. 

- Pare, t'has begut l'enteniment! No ens oprimeix la ignorància sinó el senyor feudal i el rei. Aquests paios no solament no ens instrueixen, ens obliguen a ser ignorants, supersticiosos i a rendir culte a fetitxismes com l'origen diví de l'autoritat del rei. Practiquen la idolatria més descarada i volen que nosaltres els hi fem costat. A més a més, ens neguen qualsevol possibilitat d'aprendre i defensar els nostres drets. Per a nosaltres, la seva il·lustració és un frau. Vosaltres, els pares, no sabeu llegir; nosaltres, els fills, tampoc sabem llegir .... i els vostres néts tampoc sabran de lletres i de nombres. L'educació, la instrucció, és per a ells. Els nous coneixements són l'instrument d'una explotació on nosaltres en som les víctimes.

La mare, bocabadada per les paraules del seu fill, hi posa cullerada.

- El nostre fill, estimat marit, no sabrà llegir però és intel·ligent i s'adona de la realitat. A aquesta gent no els interessa que tinguem estudis, ells no creuen en la igualtat, ni els interessa, i saben que el repartiment dels coneixements facilitaria el camí cap a una societat més justa.

Però el pare continua a la seva bola i insisteix en la suposada bona nova. 

- Escolteu-me bé, fills i muller! Gent que heu perdut l'esperança, presteu-me atenció! Hi ha ministres de sa Majestat que volen millorar la societat i fer-la més feliç. Aquests homes del rei practiquen el despotisme il·lustrat, volen acabar amb l'amiguisme i promocionar el talent, superar l'immobilisme i facilitar el progrés.

- Benvolgut marit! És evident que practiquen el despotisme, doncs fan el que creuen més convenient pels seus interessos i ignoren les necessitats del poble. Però, d'il·lustrats solament en tenen el nom. L'objectiu de les seves millores és l'augment dels seus guanys o recaptacions fiscals per engreixar l'estat i disposar de més recursos per finançar les seves guerres, uns conflictes que solament es justifiquen per la seva cobdícia.

El fill gran persevera amb els seus arguments i intenta convèncer al pare de que els il·lustrats no són de fiar. 

- Pare, té raó la mare, no transformen la societat i solament milloren l'aparell de l'estat. Cada cop hi ha més funcionaris que controlen les nostres activitats i la nostra vida. Intenten posar el nas en tot el que fem. Nosaltres hem de lliurar la meitat de la collita per pagar el delme, les primícies, el fogatge, els monopolis del molí, la ferreria i el forn, així com d'altres drets jurisdiccionals, territorials i senyorials en favor dels qui, en el seu torn, han d'abonar arrendaments, censos, cadastres i altres imposts. I tot surt de la nostra feina, nosaltres som la base de tot el sistema. I ens ho agraeixen? Doncs, no! Els hi hem de demanar perdó per existir. El que cal és construir una nova societat, pare!

El pare comença a cedir davant dels raonaments de la dona i el fill gran.

- Muller, fills, sóc molt conscient que som víctimes de l'immobilisme polític i del fracàs econòmic de l'absolutisme, però aviat s'imposarà un nou ordre social, nosaltres deixarem de ser súbdits per convertir-nos en ciutadans i podrem gaudir plenament del fruit del nostre treball. 

- T'ho creus, estimat marit! La societat de l'aristocràcia és la societat del privilegi de la sang, no la societat de la justícia i l'esforç personal. I amb relació a això, aquest país està maleït i tenim guerra i conflictes comercials per anys i panys. Aquí sempre anirem amb una espardenya i la roba apedaçada. Moltes generacions suaran tinta fins que els hi arribi un xic de progrés, millores i coneixements. A més, ho gaudiran temporalment. Més tard o més d'hora tornaran els maldecaps i les desgràcies. En aquest país no hi haurà revolució ni sistema polític que liquidi la cobdícia d'aquesta gent i els privilegis dels senyors de la terra.

De cop i volta, s'escolta un fort soroll a l'exterior de la casa, els ànecs i les gallines es barallen amb els corbs i altres aus rapinyaires. Els primers defensen el seu menjar, uns fruits del treball que sovint han estat objecte del robatori més descarat.

El conflicte ve de lluny, és la lluita entre els productius i els espavilats, hi ha massa barrut vivint del treball dels altres i escassegen els aliments. La família camperola ha de sortir a defensar els interessos dels ànecs i les gallines, s'ha acabat la discussió, és l'hora de la lluita.

En els darrers anys del segle XVIII esclatà la Revolució Francesa, concretament l'any 1789. La revolta proclamà la dignitat de l'ésser humà, va suprimir els privilegis de l'aristocràcia civil i eclesiàstica, alterà les institucions franceses i va contribuir a transformar l'Europa continental. L'Assemblea Nacional Francesa aprovà la declaració dels “Drets de l'Home i del Ciutadà”, a on s'enumeren els drets naturals i imprescriptibles de l'ésser humà: la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.

La declaració de l'Assemblea considera que el dret a la propietat és inherent a la llibertat i ningú no pot ser privat de la propietat. Aquest darrer aspecte és una conseqüència del fet que els absolutistes consideraven que el monarca era el propietari del regne, la qual cosa permetia al mateix monarca i als seus ministres practicar un abús de poder considerable, sobretot quan feien falta diners per pagar les factures de la casa reial, de les seves guerres i de les obres públiques de dubtosa utilitat social. 

Malgrat aquests fets, i caldria afegir-hi els de la Revolució Anglesa i els de la Revolució Americana, així com les aportacions de l'Adam Smith, la contrarevolució de la dreta espanyola ha estat una constant en el darrers segles.

La Constitució Espanyola de 1812 se'n va anar a fer punyetes víctima de Ferran VII i els poders tradicionals que com sempre donaven suport a l'absolutisme per continuar fent el seu agost. Les Constitucions de 1845 i de 1876 liquidaren tota manifestació de progressisme practicat en els breus períodes anteriors, i donaren pas a fraus i comèdies en un fals parlament. La ficció parlamentària tenia per finalitat amagar la realitat de sempre: l'estat és el negoci i Espanya la finca exclusiva de les oligarquies. 

33. La frustrada i amargada jubilació del virrei Amat

Manuel d'Amat i de Junyent ha passat a la història per la seva agitada vida al servei de la monarquia borbònica i pel títol de virrei del Perú. Ser virrei del Perú era com ser el rei del Dorado, és a dir, l'administrador de les mines d'or i plata del Perú i rodalies, quelcom com la terra promesa dels alts funcionaris cobdiciosos. En qualsevol cas, en Manuel Amat va ser un honrat administrador, en Carles III, rei d'Espanya, el tenia en molta estima i consideració. Però millor anar a pams.

El nostre protagonista era el fill d'un feliç matrimoni, el format per Josep d'Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell, i Marianna de Junyent i de Vergós, filla del primer marquès de Castellmeià. Dic feliç matrimoni perquè van encertar qui guanyaria la guerra i van posar-se del costat del futur vencedor del combat, en Felip V de la Casa Borbó o Casa França. El nou monarca els hi concedí els títols nobiliaris i omplí de beneficis i privilegis a les fidels famílies d'Amat i de Junyent. 

En Manuel d'Amat va néixer entre 1704 i 1707, la data concreta forma part del món dels dubtes. Era temps de guerra, de fugides i amagatalls. En el Segle XVIII la carrera militar encara era la que proporcionava més possibilitats de fortuna i promoció social, sobretot si eres membre de l'aristocràcia. El futur virrei del Perú va exercir com a militar a Catalunya, nord d'Àfrica i Itàlia. 

El nostre home va demostrar la seva visió de futur quan va prendre la decisió d'ingressar a l'orde militar de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta organització estava dirigida per membres de l'aristocràcia europea i, gràcies al seu poder econòmic i polític, actuava com un lobby a la cort dels reis de l'època. Els seus afiliats, també coneguts com Hospitalers o cavallers de Malta, o cavallers de Rodes, tenien un gran prestigi com a lluitadors contra els infidels i defensors de la fe, també gaudien de suport popular per la seva tasca d'assistència a pobres i malalts o per l'activitat de protegir pelegrins a Terra Santa.

En definitiva, un cos armat de sobrada fama. A més, disposaven de castells, terres, rendes, i drets senyorials i jurisdiccionals sobre poblacions, la qual cosa els hi proporcionava una certa iniciativa a l'hora de planificar campanyes militars o assistència als necessitats d'ajuda. A Catalunya van administrar nombrosos hospitals. 

Amb aquest historial com a distingit representant de l'aristocràcia de provada fidelitat a la monarquia, amb carrera militar i membre d'un orde castrense de prestigi, no va sorprendre a ningú l'obtenció de càrrecs a l'alta administració de l'estat: governador i president de la Audiència de Xile, virrei del Perú i president de la Audiència de Lima. Càrrecs, tots ells, amb responsabilitats i poders d'elevat nivell, és a dir, la mà dreta del mateix rei en els territoris citats.

Aquests alts ministeris li van permetre guanyar-se l'amistat i simpatia de no pocs beneficiaris de les seves decisions, però també poderosos enemics víctimes de l'exercici del poder. Com era habitual, en abandonar l'ofici de virrei, va patir l'anomenat judici de residència, una mena de balanç de la seva activitat per a observar les bondats o possibles errors de la seva gestió. I en aquest judici és on l'home va descobrir les perversitats humanes dels suposats amics, coneguts enemics i membres de la cort del rei. Alguns van posar-se d'acord per a amargar-li la jubilació al nostre gestor reial:

- Virrei Amat, diuen de vós que heu tornat a Barcelona amb una gran fortuna obtinguda de manera poc honorable.

- No facis cas, Jordi, amic meu. L'enveja se'ls menja a aquests borinots de la cort de sa Majestat. M'acusen de corrupció, quan jo solament prenia les decisions que creia eren les més convenients per defensar els interessos de la corona i de l'estat.

- Diuen que acceptàveu diners d'aquells que es beneficiaven de les vostres disposicions administratives.

- No és cert. El que succeïa era que alguns manifestaven molta generositat a l'hora de donar les gràcies, i un virrei no pot menysprear els regals que rep dels seus administrats, oi?

- Teniu raó. Seria de mal gust tornar els regals, inclús de mala educació.

- I tant, amic Jordi! Un virrei és el representant del rei i no pot donar mal exemple. Hem d'acceptar els obsequis per generosos que siguin.

- Virrei Amat! També diuen que sou de moral lleugera. Que teníeu relacions carnals amb una dona de taverna. 

- Amic Jordi, aquesta suposada dona de taverna era, en realitat, una gran artista, d'aquestes que quan pujaven a l'escenari dels grans teatres del Perú, tothom aplaudia i admirava. I pel que fa a les relacions carnals, també pura enveja.

- Però vós, virrei, sou de família noble i podríeu haver anat al llit amb les mateixes dones dels nobles o notables del Perú, tots ells haguessin estat encantats de que les seves mullers s'amistancessin amb el virrei.

- Prou que ho sé, amic Jordi! Tenir un coit amb el virrei és quasi ser una amistançada del mateix rei. Tot un honor per a qualsevol noble! Però la meva amant és jove, guapa i plena de vida, i d'un cost econòmic no gaire elevat. Tenir intimitats amb senyores de la noblesa és car, i la factura a pagar consisteix en la cessió de palaus, finques i rendes, així com la concessió de càrrecs o atorgament de beneficis derivats de l'explotació d'alguna activitat comercial, minera o industrial a favor de membres de la seva família, entre d'altres possibilitats. Pots arribar a tenir una part del teu patrimoni totalment lligat i retingut per culpa de no disposar d'un bon control sobre les teves necessitats íntimes. I tot això ho acaben pagant la pagesia, els menestrals i comerciants a la menuda, amb el seu treball i els imposts que ingressem a la hisenda pública a càrrec d'ells. 

- Virrei, a la cort de Madrid també s'insinua que heu tingut un fill bastard amb l'actriu, i que heu estat un mal pare en negar-li cap reconeixement de paternitat.

- Sí, però no! En Manuel d'Amat i Villegas és fill meu i de Micaela Villegas, la famosa gran actriu i ballarina del teatre reial de Lima. El xicot és més intel·ligent que el seu pare, un servidor, i més espavilat que la seva mare, la meva estimada Micaela. El noi promet i li espera un gran futur, però allà, a la terra de les Amèriques. Aquí, a Madrid i a les nostres colònies d'Europa, totes les cadires estan ocupades i controlades per la casa del rei, el govern i la cort, i quan se'n buida alguna, apareixen dotzenes de candidats conspirant per ocupar-la. Al final, la cadira s'omple amb el cul de qui té la flor més grossa, els mèrits no compten i solament valen les influències i els padrins: Veritables mediocritats prenen les decisions. En canvi, a les Amèriques, ja s'ha iniciat la revolta de les tretze colònies de Nova Anglaterra, una revolta que s'estendrà cap al sud i proporcionarà grans oportunitats a tots els joves del Perú i a tot el món colonial de les Índies.

- Òndia, virrei, de quins beneficis parleu!? El noi és fill d'una dona del poble baix, i oficialment no pertany a la noblesa, quina oportunitat pot tenir?

- Amic meu, aquesta revolta dels americans obre el camí dels mèrits personals com a instrument principal de promoció social. La revolució americana liquida la sang com a origen dels privilegis i obra la porta a una societat més justa doncs reconeix i recompensa l'esforç personal. En poques dècades, els homes destacaran per les seves obres, pel seu treball, no tant pel seu origen familiar, i així desapareixerà la sang com a signe de noblesa i diferència social. El meu fill serà testimoni i protagonista d'aquest gran canvi.

- És obvi que vós, estimat virrei, esteu més informat que jo i teniu una visió de futur més encertada. A Catalunya som víctimes d'una evident manipulació de les idees il·lustrades o censura que impedeix la seva arribada. Aquí estem sotmesos a un despotisme que frena qualsevol desenvolupament econòmic, polític, social i cultural. Tinc un amic, el Coronel José Cadalso, que afirma que Espanya pateix de mal d'ignorància i menyspreu de la ciència i el coneixement; diu que ni el treball ni el progrés formen part de la nostra cultura tradicional; a més a més, afegeix que la noblesa rebutja l'activitat comercial i la industrial; amb la qual cosa, ni progressem ni millorem la vida social, ni renovem l'ensenyament, a més de negar la diversitat. Amic meu, heu fet bé en deixar el vostre fill en el Perú.

- Sí, estimat Jordi, això de que la noblesa s'adquireixi per herència té els seus efectes perversos. Abusem del culte al passat gloriós dels nostres avis i importa poc si l'hereu del títol nobiliari és un perfecte inútil, com si el talent i l'esforç del nostre avantpassat s'ens hagués lliurat a través de la sang. A més, també fem culte a fets succeïts fa segles, com si això ens proporcionés benestar material o consol davant les desgràcies del present. Si afegim que la història de no pocs personatges i fets ha estat inventada o tergiversada per raons d'estat, resulta que sovint participem en una comèdia digne del millor autor teatral. Però el que realment és greu és que aquests cultes ens impedeixen reflexionar sobre la necessitat de canvi i de progrés econòmic, i, d'una vegada per totes, enviar a les golfes el nostre immobilisme i tradicionalisme conservador. Tot això em proporciona un gran neguit i veig el meu futur amb preocupació, puix pinten bastos en el regne de sa Majestat. Ahir vaig rebre una invitació del mateix rei per anar a la cort a desmentir els rumors absurds que fan corre sobre la meva persona.

- Suposo, virrei, que fan referència a tot el que hem parlat, oi?

- Hi ha novetats, concretament amb relació a la meva gestió en l'expulsió dels jesuïtes i sobre el mal ús dels meus cognoms.

- Renoi, estimat Manuel d'Amat i de Junyent! Què passa amb els cognoms?

- Doncs resulta que un servidor hauria d'haver signat la documentació oficial com Amado y Guñen. Aquells poca-soltes de la cort diuen que això d'Amat i de Junyent no és espanyol.

- Quina bestiesa! I jo que em dic Castellbell i Marimon, què faig!?

- Tu ho tens fàcil, els pots espanyolitzar i dir-te Castillohermoso y Marymundo.

- Sí, home, i em treuen de casa! Si a la meva muller i fills els hi engalto aquests cognoms, m'he de buscar una casa a Sarrià, ben lluny de Barcelona.

- Millor a Gràcia, hi ha unes finques que fan molt de goig i el clima és més confortable. Bé, com et deia a l'inici de la nostra conversa, són uns borinots i, a més, perillosos. Referent a l'expulsió dels jesuïtes, la meva gestió va seguir al peu de la lletra les instruccions que vaig rebre de la corona. Els que ara m'acusen de poca diligència, són els mateixos que volien convertir el patrimoni de l'orde religiosa en un botí a repartir entre una dotzena de nobles famílies de Lima. Famílies de terratinents latifundistes que durant més d'un segle han explotat i maltractat la mà d'obra indígena fins a la seva pràctica extinció. Tot un genocidi que vam haver d'aturar per així conservar un gruix suficient de mà d'obra per a garantir el desenvolupament econòmic de nosaltres els colonitzadors. Solament a una colla d'ignorants se'ls hi pot ocórrer exterminar els que treballen i són productius!!

- Aniràs a la cort, amic virrei?

- A què fer, a defensar-me d'estúpids rumors d'aquella munió de poca soltes? No! No hi aniré. Estic cansat i la meva salut no és bona. Aquells ximples estan amargant els darrers anys de la meva vida, m'han frustrat la jubilació. Si em disculpes, vaig a descansar una estona. A capvespre, abans de sopar, podrem continuar la conversa.

El fill del virrei Amat, Manuel d'Amat i Villegas, destacà com a patriota peruà i va signar l'Acta d'Independència del Perú el dia 28 de juliol de 1821 a Lima, juntament amb el General San Martin, cap de les forces independentistes. Alguns néts del virrei Amat ocuparen càrrecs a l'exèrcit i a la administració pública del Perú. 

La Revolució Americana, 1775-1781, proclamà els principis de la sobirania popular, la república, la separació de poders, la llibertat religiosa, la llibertat política i de premsa, i la igualtat natural dels éssers humans, entre d'altres.

Els colons americans invocaren els drets naturals i exercien la tolerància religiosa i la llibertat personal, a més de practicar la democràcia a les assemblees locals (democràcia directe) i a las assemblees de les tretze colònies (democràcia representativa).

En Thomas Jefferson destacà com un dels personatges de la revolució americana amb les idees més clares per a protegir els ciutadans i els seus drets, deia que “el govern és una amenaça permanent pels governats”. Denunciava l'abús del poder central (el federal) i desconfiava del poder centralitzat, defensava la importància dels poders locals. Per a Jefferson, els drets naturals i inalienables són la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

L'èxit de la revolta contagià a tot el continent i la major part dels territoris colonitzats per les potències europees van proclamar la seva independència i llibertat. 

34. Na Maria Grinyó, el marquès de Remisa i en Narcís Monturiol

Aquests tres personatges del segle XIX mai van coincidir en lloc, ni tan sols es coneixien, però malgrat això tenien molt en comú i la seva relació era prou evident. L'honorable marquès participava del negoci de la guerra i amb els seus socis i companys de la cort reial provocaven víctimes com la Maria Grinyó. Davant dels despropòsits polítics, i amb l'objectiu de fer justícia a les seves víctimes i evitar futures tragèdies, en Narcís Monturiol i els seus amics i col·legues igualitaristes posaren un granet de sorra per ajudar a construir un altre món.

Som a les acaballes del segle XIX i en un teatre barcelonès, a l'escenari hi tenim una actriu que representarà el paper de la mare, Maria Grinyó, i dos actors que assumeixen, respectivament, els personatges del banquer Marquès de Remisa i de l'inventor Narcís Monturiol. L'obra, d'un sol acte, intenta crear lligams entre els tres malgrat que es desenvolupa a través d'un diàleg de sords. El banquer inicia la conversa demostrant la seva excel·lent bona educació. 

El banquer: - Senyora, senyor! Permeteu-me que em presenti, sóc el marquès de Remisa, Gaspar de Remisa i de Miarons, banquer de professió i home de negocis al servei de la reina Isabel II. Vaig morir a causa d'un gran disgust, tot un daltabaix emocional provocat per una davallada de la borsa i aquesta maleïda crisi de 1846 que m'han fet perdre molts diners. Era multimilionari i cap de les finances de la capital del regne. 

La mare: - Doncs una servidora és Maria Grinyó, la mare de vuit fills molt treballadors, tres nois i cinc noies de bon veure. Un dels fills és el cap carlí general Ramon Cabrera. Uns soldats de la reina em van afusellar com a represàlia i amb intencions propagandístiques.

L'inventor: - Déu meu, senyora mare! Què voleu dir amb això d'intencions propagandístiques? El meu nom és Narcís Monturiol i sóc inventor. Acabo de ser víctima d'una pandèmia de còlera.

La mare: - La propaganda dels actes violents és una arma utilitzada per les tropes governamentals amb l'objectiu de fomentar la por i propagar el pànic, i la practiquen els comandaments de l'exèrcit de la reina de pega que tenen alguns aristòcrates i homes de negocis instal·lats a la cort de Madrid. Creuen que terroritzant a pagesos, menestrals i a tots els homes de fe, aconseguiran que el poble abandoni el carlisme. Amb el meu afusellament intenten demostrar que estan disposats a tot, sense escrúpols de cap mena. 

El banquer: - Senyora Maria! L'estratègia militar de provocar pànic i terror, la va iniciar el suposat rei de comèdia italiana que teniu les bandes carlistes. Els vostres soldats maten a cops de bastó a dones i fills dels partidaris i voluntaris de la reina, és a dir, practiquen l'estossinat amb la finalitat d'augmentar les desercions entre la tropa del govern. 

L'inventor: - Marquès de Remisa, senyora mare! Si em permeten intervenir ... Crec que tan un bàndol com l'altre han comès les mateixes barbaritats. Saquejos i incendis de poblacions i masies que han portat la desgràcia i la misèria a moltes comarques de Catalunya, l'assassinat de presoners de guerra o de soldats hospitalitzats, la pena de mort a tots els sospitosos d'haver col·laborat amb l'enemic, repressió sistemàtica de camperols, deportacions i milers de refugiats, exiliats, etcètera. 

La mare: - Distingit senyor inventor! El meu fill i les seves tropes defensen la legitimitat dins la corona espanyola, fent culte a les tradicions del nostre poble i lluitant en favor de l'església catòlica, apostòlica i romana. La reina del marquès és una usurpadora del tron d'Espanya. La corona pertany al germà de Ferran VII, sa Majestat Carles Maria Isidre de Borbó, ni Maria Cristina ni Isabel poden portar la corona.

El banquer: - Perdoneu, senyora Maria, però la reina Isabel II és la filla del difunt Ferran VII i ocupa el tron amb tota la legitimitat, i la seva mare, la reina regent Maria Cristina, era la muller del rei. Són els carlins els que intenten vulnerar la llei i aturar la història per tornar al passat.

L'inventor: - Òndia! Pel que dieu tot sembla un conflicte familiar entre l'oncle i la neboda, o entre cunyats. Hauríeu de deixar que la mateixa família dels borbons solucionés el problema i nomenessin l'hereu.

La mare: - És molt més que un conflicte familiar, senyor Narcís Monturiol. Els aristòcrates i amics del marquès utilitzen les idees dels liberals per fer diners amb la guerra, puix són proveïdors de l'exèrcit; i, a més a més, de passada, espoliar les propietats de la nostra santa mare església, així com intentar privatitzar béns i drets comunals administrats per ajuntaments i veïns. Amb tot això, la gent del camp hi ha perdut molt i les famílies camperoles han vist com de malament els hi ha anat amb el liberalisme aplicat per aquests cobdiciosos cortesans, una oligarquia d'aristòcrates latifundistes i burgesos que prosperen a costa del poble i de l'església. 

El banquer: - Senyora Maria! Nosaltres el que fem és canviar de mans la propietat per millorar la productivitat de la terra i d'altres fonts de riquesa desaprofitades per eclesiàstics i administracions locals.

L'inventor: - Senyor marquès de Remisa! La senyora mare té tota la raó, la desamortització de les propietats eclesiàstiques i comunals no ha suposat cap guany significatiu pel poble. Inclús podríem afirmar que hi ha més pobresa en el món rural. D'altra banda, el liberalisme dels governs conservadors o moderats de la reina, és un liberalisme de pa sucat amb oli, com ho prova el fet que el feudalisme laic continua present, la representativitat del govern i de les càmeres és poc o gens visible, i el parlament en prou feines exerceix el seu poder legislatiu i no controla l'executiu. Cal afegir que hi ha fraus en els processos electorals, i la igualtat davant la llei ensopega amb la impunitat dels abusos dels poderosos i la feblesa del poble. Resumint: la situació actual del poble en pràcticament res difereix de la que hi havia abans de la revolució francesa.

El banquer: - Senyor inventor, aneu molt de pressa! Vós feu la pinta de ser un liberal radical d'aquest que fa volar coloms amb un parlament que representi també a menestrals i pagesos, com si aquesta gent tingués una lleugera idea del què volen o d'allò que interessa a la nació.

L'inventor: - Un servidor és republicà, senyor banquer, un demòcrata que defensa el sufragi universal. Els republicans creiem que també els menestrals, els treballadors de les fàbriques i els camperols, tots ells, tenen dret a decidir i a construir el futur. A més, la monarquia és una institució amb tendències clarament absolutistes, com ho prova la seva política d'ajornament de l'enderroc de l'antic règim i la defensa del feudalisme laic. La corona i el seu govern procuren que els senyors de la terra s'integrin com a classe dominant dins l'estat i conservant, en gran part, els seus privilegis d'origen feudal. El vostre règim no és liberal i les vostres polítiques impliquen una desatenció i menyspreu envers les classes populars rurals i urbanes. Per totes aquestes raons, nosaltres proposem un nou règim polític en favor de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

La mare: - Doncs nosaltres, els carlins, volem recuperar els furs, les constitucions dels nostres avantpassats. El meu fill i els nostres soldats lluiten amb la finalitat de reinstaurar les institucions tradicionals de Catalunya: el seu govern, les corts representatives, els seus tribunals de justícia i les seves lleis. 

El banquer: - I un bé negre!! La sobirania recau en la reina amb el seu govern. El poble és ignorant, senyor republicà, dominat per les baixes passions i no està capacitat per prendre decisions polítiques que afecten a tot el país. D'altra banda, senyora Maria, no volem tornar a un passat on el poder estava distribuït de tal manera que no podíem desenvolupar una política eficient enfront dels nostres enemics, cal centralitzar el poder i tots els recursos de la nació en unes poques mans. A més a més, la igualtat és un absurd, Déu ens ha fet diferents, per això les nostres morts també han estat diferents. Els enemics de la reina moren ajusticiats, el baix poble mor de misèria, fam o d'una malaltia lletja, i nosaltres, els aristòcrates, morim del patiment per les nostres altes responsabilitats. Uns són enterrats en fosses comunes, altres en nínxols, tombes o sepulcres, i a aquells que cal recordar per la feina feta anem a parar a mausoleus i panteons familiars de gran bellesa arquitectònica. Déu és molt generós amb tots els que hem vetllat pel bé de la corona, de l'estat i de la llei. 

La mare: - Quines galtes que teniu, senyor marquès i banquer de professió!! Vosaltres feu i interpreteu la llei, vosaltres sou l'estat, el poble no hi té cap paper en tot això. El vostre déu és la riquesa i la cobdícia, practiqueu el paganisme i ens voleu fer creure que sou un creient. Vós i els vostres socis i amics de la cort sou els proveïdors de l'exèrcit, gràcies a uns contractes obtinguts per amiguisme i complicitat, cobreu els vostres subministres a preus abusius i acumuleu beneficis desproporcionats si tenim en compta el diferencial entre el que vosaltres pagueu al productor i el que li cobreu a l'estat. Jo, Maria Grinyó, afusellada pels soldats de la reina, he estat una víctima del vostre gran negoci. El vostre panteó familiar s'ha pagat amb la meva sang.

L'inventor: - La senyora mare té raó, senyor banquer! Teniu un negoci legítim en aparença, doncs utilitzeu el govern i l'administració de l'estat per fer una gran fortuna. No apliqueu els vostres mèrits personals a la professió, sinó que mitjançant una contractació suposadament pública, obteniu desproporcionats guanys del tot injustificables. La vostra activitat econòmica no té res a veure ni amb l'exercici dels oficis laborals o professionals ni amb les lleis del mercat lliure que defensen els liberals. Vós, juntament amb els vostres socis i amics de la cort, sou un veritable frau, com el vostre panteó. 

El banquer: - Quines animalades que dieu!!! Jo he mort ric i sóc en un mausoleu i panteó familiar amb arquitectura de primera, van organitzar un gran desplegament social i cerimonial, la premsa recollí els elogis d'amics i autoritats, i passaré a la història com a banquer, aristòcrata, home de gran fortuna, mèrits i promotor d'obres de gran valor al servei de la nació. Vostè, senyora mare, segurament ha estat enterrada en una fossa comuna i sense cap reconeixement, en pocs anys ningú se'n recordarà de vostè i la seva família, avergonyida pel seu suport a les bandes carlines, procurarà oblidar-se de la seva existència. I el senyor inventor serà recordat per les seves utopies, com tants d'altres, i diran d'ell que era un pobre home amb bones intencions, res més. No hi ha igualtat possible entre un aristòcrata de la capital del regne, una mare amb fill criminal i un pobre republicà de províncies.

La mare: - No heu entès res, senyor marquès! Heu servit a la vostre cobdícia, no a la nació, i per aquesta raó heu participat en totes les injustícies dels usurpadors de la corona, del seu govern i de l'estat. Les vostres víctimes són l'església de Crist, els seus creients i els defensors de la legitimitat dinàstica i drets forals.

L'inventor: - Un servidor ho veu d'una altra manera. La principal víctima de la vostra cobdícia, senyor marqués, ha estat la fraternitat humana, la igualtat i la llibertat de tots. El vostre menyspreu pel poble, així com la ignorància i l'engany a que el teniu sotmès, fa que els ideals de la revolució francesa siguin de difícil implantació, i quan apareix alguna possibilitat, un cop d'estat avorta l'oportunitat per tots esperada. Amb vosaltres, la fruita d'un nou ordre social no madura mai. La llibertat, la igualtat i la justícia són assignatures pendents any rere any, segle rere segle. 

El banquer: - Carlins, liberals progressistes, republicans, aneu-vos-en a fer punyetes!! Aquí, els únics que podem manar som nosaltres, que per alguna cosa som els llestos i els forts. 

Fins aquí el guió de l'obra de teatre. Els nostres tres personatges presenten un contrast: el contrast que s'observa en un espavilat enfrontat a la seva víctima i en l'emprenedor social horroritzat pel que ha vist i escoltat. El marquès i d'altres cortesans fan diners a costa de la vida de molts súbdits i del patrimoni de l'església i béns comunals. Les víctimes són civils innocents, damnificats d'un conflicte on ambdós exèrcits utilitzen el terror i els crims d'estat, donat que els carlins justificaven les seves accions en nom del rei i els isabelins o cristins en el de la reina.

Davant de tot això, a mitjans del segle XIX i al llarg de la seva segona meitat, apareixen uns nous personatges que aporten alternatives per finalitzar amb les injustícies derivades de la monarquia absoluta, el liberalisme conservador, les seves guerres i els seus negocis. Però tot serà inútil: l'autisme social i polític és una de les característiques que defineixen les oligarquies de l'estat, unes oligarquies clarament representades pel marquès de Remisa. Els nostres progressistes poden predicar, però hi ha massa sord o fa molt de vent. 

El diccionari defineix l'autisme com una polarització del psiquisme de l'individu cap al seu interior, la qual cosa implica una evident pèrdua de contacte amb el món que l'envolta. Per extensió, podem definir la dreta espanyola com autista, donat que ignora els canvis de l'entorn i practica l'immobilisme.

Al llarg de tres segles s'ha ignorat les revolucions liberals, malgrat que en el seu llenguatge ha incorporat el vocabulari pertinent i amb els seus gestos ens vulgui demostrar la seva fe en els valors de la representativitat, de l'equilibri i el control de poders, del parlamentarisme, dels drets naturals i del funcionament del mercat lliure i competitiu. Pel que fa a la democràcia, no tenim més que observar els fets dels darrers 150 anys per dubtar del seu sentiment democràtic. 

En el seus inicis, el liberalisme afirmava buscar l'harmonia social mitjançant la construcció d'una societat que reconegués els drets naturals de les persones amb independència dels criteris de la comunitat i del poder polític, és a dir, uns drets pel fet de ser persona. Aquests drets naturals implicaven una oberta oposició al tradicionalisme de l'estat absolutista, els drets naturals eren tot un enfrontament als poders derivats d'un suposat dret diví i anaven en contra d'unes esglésies que pretenien monopolitzar l'elaboració de la veritat.

Durant tot el segle XIX la dreta espanyola va practicar la contrarevolució liberal. Tres quarts del mateix en el segle XX i una guerra civil esborrà la Constitució de 1931 i donà pas a una dictadura; tot continuava igual, l'intent de ruptura liberal i democràtica de la II República havia fracassat. Ni liberals ni demòcrates han tingut gaire èxit en el nostre país, durant segles van ser repressaliats i exiliats. 

Maria Grinyó va ser afusellada per l'exèrcit governamental el 16 de febrer de 1836, havia estat empresonada des del 1834. La va executar un escamot de soldats a les ordres del brigadier Nogueras, comandant de l'exèrcit cristí o isabelí del Baix Aragó. Aquesta acció militar va disposar del vist-i-plau del Capità General de Catalunya, Don Francisco Espoz i Mina, un dels herois de la Guerra del Francès.

Maria Grinyó no era ni cap espia ni cap conspiradora o col·laboracionista de l'exèrcit enemic, tampoc havia causat víctimes o danys entre les forces militars al servei de la reina i del govern de Madrid, el seu delicte consistia en un detall molt concret: era la mare del general Ramon Cabrera, cap de l'exèrcit carlí. 

A la mort de Ferran VII de la Casa Borbó o Casa França, va esclatar un conflicte familiar en el si de la família borbó. La reina Maria Cristina, muller del difunt rei, va negar-se a deixar la cadira i s'enfrontà a Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII i candidat a la corona d'Espanya. La família dels borbons va engrescar-se en una baralla que omplí de sang els camins i els carrers de nombrosos indrets i poblacions del país. Aquest irresponsable conflicte familiar tingué per nom les Guerres Carlistes o guerres civils espanyoles del segle XIX. 

Els cristins (de Maria Cristina) o isabelins (d'Isabel II, filla de l'anterior) gaudien del suport dels homes de negocis i de l'aristocràcia latifundista cortesana, també de l'alt funcionariat de l'estat i de la major part dels comandaments i oficials de l'exèrcit. Tots aquests personatges formaven unes oligarquies situades políticament entre l'absolutisme espanyol i el liberalisme moderat o conservador.

Resultava, però, que era del tot insuficient aquesta interessada col·laboració de negociants, aristòcrates, funcionaris i militars: calia una aliança amb els sectors liberals. El liberalisme era una força política emergent a tota l'Europa occidental i l'absolutisme espanyol, instal·lat a la cort de Madrid, necessitava dels seus efectius per sobreviure. Tenien que rentar-se la cara davant d'Anglaterra, França i Portugal. D'altra banda, hi havia un gran botí en joc, les propietats de l'església i els béns comunals. 

Els carlins defensaven els drets de Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron d'Espanya. Eren absolutistes radicals i es negaven a renunciar a cap dels privilegis tradicionals en favor de l'aristocràcia i de la noblesa laica o religiosa. Partidaris de mantenir en la seva totalitat, sense forats, l'ordre social de l'antic règim (monarquia absoluta i supremacia de l'església), consideraven que calia el restabliment del Tribunal de la Inquisició per a defensar la fe i un catolicisme en perill per culpa de les idees liberals de la Revolució Francesa.

El posicionament polític dels carlins afegí un conflicte entre oligarquies espanyoles en mig de la baralla familiar dels borbons. El Vaticà, Àustria, Prússia i Rússia, simpatitzaren amb els carlins i li donaren suport diplomàtic i econòmic. Homes i armes circulaven des d'una a l'altra banda del Pirineu alimentant el conflicte. 

Gaspar Remisa i Miarons Bres i Querol, marqués de Remisa i vescomte de Casa Sanz, emparentat amb la família reial i membre distingit de la cort, fou un empresari català i banquer que participà en el negoci de la guerra. Inicialment va fer fortuna en el comerç de queviures i com a proveïdor de la ciutat de Barcelona en plena Guerra del Francès.

Posteriorment, va col·laborar amb l'exèrcit de Napoleó, però també amb Ferran VII quan s'instal·là en el poder. L'any 1817 va crear un banc i començà les seves activitats com a banquer. Associat amb un financer francès, va garantir el proveïment de queviures a l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que vingueren a Espanya l'any 1823 a esclafar la revolució liberal amb l'objectiu de possibilitar el retorn de la corona espanyola a l'absolutisme monàrquic. 

Com que en Remisa i els seus socis tenien dificultats per cobrar els diners que els hi devia en Ferran VII i el seu govern, s'instal·là a Madrid i el ministre de finances López Ballesteros el nomenà director del Tresor Reial (1826-1833) i membre del Consell Reial.

D'aquesta manera, el nostre distingit banquer i els seus socis tenien la seguretat de cobrar i fer una gran fortuna com a negociants en el si de la cort reial. Gaspar de Remisa va convertir-se en un excel·lent col·laborador de Maria Cristina i dels absolutistes moderats, també coneguts com a liberals moderats.

La seva xarxa de relacions la formaven membres de la corona, aristòcrates, negociants, industrials, caps de l'exèrcit i bisbes, tots ells elements significatius dels grups oligàrquics que es repartien el poder a l'Espanya del segle XIX. Òbviament, el marquès de Remisa aprofità la desamortització per adquirir terres i convertir-se en un latifundista. Va patir forts maldecaps per les seves especulacions a la borsa i la crisi de 1846. El 1845 fou nomenat senador vitalici com a premi al seu suport a la corona.

Narcís Monturiol i Estarriol va exercir d'emprenedor, fent d'enginyer, d'inventor i de polític, a més d'innovador social. Enamorat de la tecnologia i el progrés, desenvolupà la tecnologia submarina amb el seu invent del submarí tripulat amb motor de combustió i impulsat per aire. Monturiol es llicencià en Dret el 1845 però mai va exercir com a home de lleis. En lloc de fer d'advocat, va dedicar-se a la militància política, així com a la ciència i a la tècnica aplicada. Tingué com a col·legues i amics a Abdó Terrades, dirigent del Partit Republicà, a Ildefons Cerdà, a Josep Anselm Clavé i a Francesc Sunyer i Capdevila, tots ells simpatitzants o militants del socialisme utòpic. Compartí els seus ideals d'igualtat humana i progrés social amb molts personatges universals del segle XIX. 

En Monturiol té un llarg historial com a impressor i escriptor, publicà revistes i pamflets en els quals defensava la fraternitat, el pacifisme, el feminisme, la llibertat i la igualtat. Va col·laborar amb Cabet i les comunitats cabetianes conegudes com Icària i Nova Icària. Va patir repressió política i tota mena de dificultats a conseqüència de les seves activitats polítiques sempre destinades a construir una nova societat. L'any 1857 fundà una empresa dedicada a la navegació submarina. Malgrat els seus èxits inicials i a les bondats del seu projecte, el govern d'Isabel II posà pals a la roda i ignorà les promeses de suport i ajuda econòmica. Els absolutistes maquillats de liberals mai van tenir ni el més mínim interès per les activitats emprenedores de la perifèria del regne i encara menys per les seves propostes en favor de la pau, el progrés econòmic i industrial i la igualtat social. En Monturiol abandonà el projecte i l'any 1868 va dedicar-se de nou a la militància política, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873). 

En el seu historial com a inventor tenim una màquina per a fer cartipassos, una per a fer cigarretes, i una altra per a conservar la carn; a més a més, tenim una cola per a fusta, uns pinsos per a conills i soles de sabates sintètiques, etcètera. Caldria afegir el seu projecte d'un tramvia funicular a Tarragona i una proposta per a portar les aigües del Ter a Barcelona. L'any 1885 Catalunya va ser víctima d'una pandèmia de còlera que va provocar milers de morts, entre ells en Narcís Monturiol; l'home vivia en una comunitat cabetiana situada en el Poble Nou de Sant Martí de Provensals (Barcelona). El governador civil va prohibir qualsevol homenatge popular dedicat al nostre emprenedor industrial i innovador social ...

© Raül Blesa Arcarons