Pàgina 9 bis "Herois de l'humanisme renaixentista"

© Raül Blesa Arcarons

Herois de l'humanisme renaixentista 

1. Introducció
2. Leonardo Bruni (Arezzo, Toscana, 1370; Florència, 1444)
3. Lorenzo Valla ( Roma, 1407 - 1457)
4. Giovanni Picco della Mirandola ( Ferrara, 1463 - 1494)
5. Erasme de Rotterdam (Rotterdam, 1466; Basilea, 1536)
6. Thomas More (Londres, 1478-1535)
7. Lluís Vives i March (València, 1493; Bruges, 1540)
8. Michel de Montaigne (Saint Michel de Montaigne, 1533-1592)


1. Introducció

Sota aquesta expressió de l'humanisme renaixentista volem significar una nova manera de pensar i, per tant, d'adquirir consciència i coneixements que, al llarg dels segles XV i XVI, va modificar les nostres idees sobre Déu i l'ésser humà, a més de revolucionar la religió, la filosofia, la cultura, l'art, la història, ... És a dir, res no va ser igual després que l'humanisme renaixentista s'instal·lés i s'arrelés a l'Europa Occidental, malgrat la resistència de no pocs personatges que controlaven importants centres de poder polític i religiós; és més, alguns nouvinguts inclús van utilitzar les innovacions per reforçar els poders establers, però sota la seva direcció i en benefici propi. Les característiques que presenta l'humanisme renaixentista són:

En primer lloc, és fàcil imaginar un dur enfrontament entre dos concepcions de Déu; per un costat els partidaris del déu-autoritat, disciplina i càstig, déu fet a imatge de bisbes, prínceps, reis i emperadors; i per l'altre els defensors i seguidors del Déu-Amor, compassiu i bondadós. De fet, cap dels dos grups era nou, venien de lluny, de segles enrere, però la feblesa dels llops autoritaris va permetre que el Déu bondadós, el que havia creat l'ésser humà en un acte d'estimació i cura pel seu benestar i felicitat, guanyés més espai, influència i suport que no pas el déu dels privilegiats nobles i aristòcrates.

En segon lloc, tenim la davallada de la filosofia escolàstica, la que pretenia provar les seves afirmacions citant paràgrafs dels escrits dels Pares de l'Església, sense utilitzar cap més recurs que la retòrica que els permetia l'ús hàbil del llenguatge, més el suport de l'espasa quan feia falta. En front de l'escolàstica, la filosofia humanista va iniciar el camí envers el racionalisme basat en les observacions sistemàtiques i les experiències personals, posant fre a l'abús galopant dels dogmes de fe. A més a més, la reforma protestant va reactivar la Bíblia com a única font de la Paraula de Déu, amb la qual cosa desarmava els poders de l'Església de Roma. 

En tercer lloc, les àrees del coneixement van adquirir substantivitat pròpia i independent de les oficials creences religioses, amb la qual cosa la naturalesa humana, l'animal i la material van ser objecte d'observació, anotació i d'un anàlisi més adequat, posant les bases de la futura revolució científica i del coneixement durant l'Edat Moderna (segles XVII i XVIII).

I en quart lloc, l'art i totes les manifestacions culturals pròpies de l'intel·lecte erudit, imaginatiu i creatiu, van adoptar una nova dimensió al recollir l'herència del món antic grec i romà, i filtrar-ho i afegir-ho a un cristianisme que convertia l'ésser humà, en la seva totalitat de cos i ànima, en el centre de l'esforç i les bondats del Creador, així com en el destinatari de l'abundància i el benestar que proporcionava la Terra. 

De tot això, però, res va aparèixer per casualitat i, com sol succeir, s'observen diversos factors en els orígens del canvi, com la corrupció i el desprestigi de les autoritats per la seva vida de luxe i disbauxa; les pandèmies i la fam que posaren a prova la suposada representativitat divina de les oligarquies; la violència, la crueltat i la injustícia social practicades pel mal govern.

També van provocar els canvis, entre altres aspectes, les guerres i les creuades que simulaven finalitats religioses i que, en realitat, tenien objectius polítics i econòmics; la caiguda de l'imperi bizantí i l'ofensiva turca en territori europeu; el desenvolupament de les ciutats i de la burgesia manufacturera i comercial, portadora de nous valors de caràcter laic, com la vida i la dignitat de l'ésser humà, la curiositat per saber, els descobriments i les innovacions tècniques, etcètera. 

Tots aquests aspectes de la realitat, d'alguna manera o altra van contribuir a alimentar la necessitat de pensar i actuar diferent, puix les coses no podien continuar anant tan malament. Calien noves idees, era necessari mobilitzar l'emprenedoria social, la religiosa, la política i l'econòmica, a més d'innovar la creativitat cultural, filosòfica, científica, ...; tot a la vegada i en dos segles, el XV i el XVI, 200 anys per sortir del forat de l'Edat Mitjana.

Segurament, al llarg del segle XIV, potser en plena pandèmia de pesta negra, fams i conflictes, algú va insistir que Déu desitjava que tinguéssim idees per a solucionar els nostres problemes, a més de continuar pregant.

El gran resultat fou que l'humanisme renaixentista, amb la recuperació del pensament del cristianisme primitiu i la relectura de la Bíblia, va dignificar i revalorar l'ésser humà, amb un esperit de renovació general del coneixement, així com de denúncia de les injustícies socials. Tot un dinamisme que impulsaria la reforma protestant, la creació dels estats nacionals i la revolució científica. 

A més, durant l'Edat Mitjana, la injustícia social no era cap annexa o apèndix del sistema, doncs, era quelcom estructurat, i tot l'entramat de relacions socials estava contaminat per l'abús de poder i la violència per a obtenir dels camperols i menestrals l'engròs del producte del seu treball. Totes les institucions públiques i privades, principalment les controlades pels senyors feudals, estaven sotmeses a lleis que protegien els interessos de la noblesa. Aquesta situació explica l'èxit de les utopies de l'època. 

2. Leonardo Bruni (Arezzo, Toscana, 1370; Florència, 1444) 

Humanista i polític italià, conseller de la república de Florència, considerava que: "els clàssics són mestres de virtuts civils", a més d'afirmar: " ... els filòsofs pagans i els cristians conviuen en perfecta harmonia ... uns i altres comparteixen les mateixes coses amb relació a la justícia, la temprança, la fortalesa, la liberalitat i les altres virtuts, i els vicis contraris a aquestes".

El seu humanisme civil implicava ètica social, compromís polític i rectitud: "Si desitgem ser feliços, ens hem d'esforçar en ser bondadosos i virtuosos". Tot defugint de l'espiritualisme humanista, Bruni recollí el concepte "humanitas", mot que en grec significava "amor a la condició humana", i el va divulgar amb la intenció de transformar l'ésser humà i convertir-lo en un ésser ple de benevolència. La seva dèria era la traducció de les obres de Plató i Aristòtil i aportar aire fresc que desplacés la boirina medieval. 

3. Lorenzo Valla ( Roma, 1407 - 1457)

Humanista italià que va construir ponts entre la filosofia hel·lenística i la fe cristiana, va esdevenir Secretari Apostòlic els darrers anys de la seva vida. El seu anàlisi del concepte "plaer" va significar tota una provocació per la seva ferma oposició a l'ascetisme medieval, la proposta teòrica implicava l'inici de l'enderroc de la filosofia escolàstica i la fi del pensament de l'Edat Mitjana.

Valla afirmava que els éssers humans centrem la nostra vida envers l'objectiu d'aconseguir el plaer, però no es tracta d'un plaer instintiu sinó racional, doncs, mitjançant l'ús de l'enteniment aplicat a les nostres accions, i en base a criteris de possibles conseqüències positives o negatives, decidim allò que pot ser avantatjós o no. Sempre, però, cal tenir en compte que la fe en Déu, la recerca de l'espiritualitat i gaudir de la felicitat en la vida eterna, és el màxim plaer a que podem aspirar.

D'altra banda, mitjançant un nou llenguatge, amb un ús intel·ligent de la filologia, Valla ens aporta el sentiment humanista anvers la vida i l'orgull de ser humans, eliminant les abstraccions de l'escolàstica medieval i injectant vivències reals o descobrint realitat (espiritual o no) viva.

La filologia de Valla és l'instrument de la crítica a tots els problemes, amb l'escolàstica no era possible cap reforma o canvi, amb el seu llenguatge innovador entrem en un nou món d'idees aplicades a qualsevol àrea del coneixement. En el seu treball "Del veritable o del fals bé" o "De Voluptate" (el plaer), ens diu: 

"... allò que ha fet la naturalesa no pot ser sinó sant i lloable ...". Tenim "... un plaer sensible, que és el més baix; després vénen els plaers de l'esperit, de les lleis, de les institucions, de les arts i de la cultura ...i per sobre de tots l'amor cristià de Déu".

Valla inclou en el concepte "plaer" la felicitat de que gaudeix l'ànima en el Cel: "Qui dubtaria en anomenar a aquesta bondat amb un millor nom que el plaer". Afegeix: "... l'únic bé és el plaer o delit, malgrat això no estimo el plaer sinó a Déu. El plaer mateix és amor, perquè Déu fa el plaer ...; l'estimar mateix és delit, o plaer o bondat, o felicitat o caritat que és el fi darrer i amb relació a ell existeixen totes les altres coses, ... Millor seria dir que Déu és estimat, no com a causa final sinó com a causa eficient" 

Resumint, segons Valla, allò que és natural és Diví, manifestació d'ordre i providència de Déu. D'aquí l'orgull de ser éssers humans creats per Déu i beneficiaris de les bondats, l'abundància i el benestar que ens proporciona l'obra del Senyor.

A més d'alliberar el sentit crític, l'humanisme de Valla liquida aquell pensament medieval que l'home és un impulsiu pecador sense remei i que, per aconseguir el perdó dels seus pecats, cau sobre ell totes les desgràcies del món i les suposades plagues del déu-autoritat. 

4. Giovanni Picco della Mirandola ( Ferrara, 1463 - 1494)

Humanista i pensador italià, el seu mèrit és el de completar l'obra d'en Valla per ajudar-nos a sortir del pou i la foscor de la societat estamental de l'Edat Mitjana. Per la fortalesa i impacte dels seus arguments, va ser acusat de divulgar heretgies, fou excomunicat i anà a la presó; posteriorment fou perdonat.

El seu discurs sobre la dignitat de l'ésser humà afirmava que Déu havia fet un miracle quan ens va crear. El miracle consistia en que la nostra naturalesa estava constituïda de tal manera que ens permetia fer quelcom que altres éssers vius no podien: construir-nos d'acord a les nostres preferències.

Els éssers irracionals solament poden ser irracionals i els àngels solament poden ser àngels, és a dir, la seva essència limita i fixa el destí pel qual van ser creats, els éssers humans, en canvi, tenim la facultat d'anar més enllà, puix la grandesa i el miracle de l'ésser humà resideix en ser el seu propi artífex o autor, gràcies al seu esforç i voluntat d'ésser, sempre amb l'ajuda de Déu. 

Òbviament, el significat de "lliure albir" d'aquest pensador humanista, va produir un fort daltabaix i escàndol entre els seus conciutadans i els seus immediats descendents, doncs les seves afirmacions eren molt atrevides per l'època. Va significar tot un repta i estímul per a emprenedors socials com Tomas Moro, innovadors religiosos com Martí Luter, pensadors creatius com Erasme de Rotterdam, Lluís Vives o Francis Bacon, i científics com Copèrnic, Kepler o Galileu, entre molts centenars de nouvinguts a l'art de l'autoconstrucció humana sota la inspiració de Déu.

En definitiva, Giovanni Picco ens va dir que ja podem confiar en rebre la gràcia de Déu per a contribuir i participar en la formació del nostre futur, i superar així el dramàtic i absurd determinisme medieval. En nosaltres mateixos hi ha la solució de molts dels nostres problemes. 

"Diu Déu a l'home: ... Totes les criatures tenen llur naturalesa definida i limitada per lleis establertes; només tu, deslligat d'aquestes limitacions, pots, mitjançant el teu lliure albir, establir les característiques de la teva pròpia naturalesa. T'he situat en el centre del món per tal que, des d'aquesta posició, puguis indagar el teu voltant amb més facilitat tot el que conté. T'hem fet una criatura que no és del cel ni de la terra, ni mortal ni immortal, per tal que puguis, lliurament i orgullosament, modelar-te tu mateix de la manera que et plagui. A les teves mans tens la possibilitat d'embrutir-te tot davallant a les formes inferiors de vida, o d'enlairar-te per la teva pròpia decisió als nivells superiors de la vida divina ..."

Fins aquí el que Déu diu a l'home, segons en Giovanni Picco, afegint que: "Entenguem, doncs, que som criatures nascudes amb el do d'arribar a ser el que elegim ser, de manera que, tot menyspreant la mediocritat, ens inflamem del desig de coses superiors i, ja que podem assolir-les, adrecem totes les nostres energies a tenir-les". 

"Oració sobre la dignitat de l'home" 

Giovanni Picco della Mirandola

5. Erasme de Rotterdam (Rotterdam, 1466; Basilea, 1536)

Pensador neerlandès i erudit humanista cristià, impulsor de la reforma de l'Església de Roma, però sense desitjar una ruptura com la produïda per en Martí Luter i altres reformadors protestants. Erasme va procurar seguir amb prudència la línia de pensament d'en Valla per a evitar ser víctima de les reaccions de les autoritats de la contrareforma.

En qualsevol cas, malgrat la seva prudència i neutralitat davant l'enfrontament en el si de l'Església, va rebre acusacions d'heretgia en el Concili de Trento per part dels catòlics i, a més, els protestants van fer campanya difamatòria en contra d'ell, i les seves relacions amb Martí Luter van acabar molt malament.

Segurament, la seva amistat amb dirigents polítics anglesos i neerlandesos va evitar-li anar a presó o quelcom de pitjor. A més a més, no hi havia cap dubte sobre la seva fidelitat al cristianisme, doncs el seu treball i dedicació a l'estudi, traducció i interpretació de la Bíblia va ser ben rebut per les comunitats cristianes i li va proporcionar reconeixement públic, prestigi i suports.

Dur amb les injustícies i indignat per la immoralitat d'algunes activitats de l'Església, va impulsar normes morals de comportament derivades de la mateixa fe. Es va oposar a la guerra i a la violència en nom de Déu i va aconsellar abandonar el poder abans de cometre una injustícia.

Va admetre la defensa en contra de l'agressió, però va desqualificar els arguments utilitzats per a justificar una guerra entre nacions cristianes; a més, proposava una República d'estats cristians seguint un model federal en lloc de l'Imperi universal defensat durant l'Edat Mitjana. 

D'altra banda, Erasme compartia amb Valla la més autèntica representació del sentiment humanista amb relació a la vida i l'orgull de ser éssers humans. Considerava que la saviesa cristiana la podem trobar en els Evangelis i en les cartes de l'apòstol Pau, a més a més, en texts pagans també hi podem observar elements d'aquest coneixement i model de vida. Un model de vida que defensa la llibertat i les capacitats espirituals com a valors inherents a la dignitat humana.

Erasme considera que l'ésser humà és lliure per decidir i, per tant, responsable de les seves accions, en l'ús de la gràcia concedida per Déu. La defensa de la llibertat de pensament és clau per a entendre no pocs comportaments i propostes d'Erasme de Rotterdam.

Aquest humanista mostra constantment una antipatia envers els tics autoritaris i la disciplina de les institucions, d'aquí la seva neutralitat davant d'un conflicte entre nacions o entre institucions cristianes, doncs si prenia partit per una de les parts en conflicte, perdia la seva llibertat de pensament; i el pensament era el do més preuat concedit per Déu als éssers humans, segons la opinió d'aquest humanista cristià. 

6. Thomas More (Londres, 1478-1535)

Polític anglès i humanista, autor de la crítica social més punyent de la seva època, una denúncia de les injustícies socials inspirada, entre altres, pel seu amic Erasme de Rotterdam. Preocupat per la dramàtica situació en que vivia la major part de la població, va escriure i va publicar la seva obra titulada Utopia l'any 1516, on presenta un diagnòstic de les perversitats de l'estat i de la societat monàrquica, a més de proposar una alternativa en forma de construcció ideal, utòpica, d'una societat justa.

El pensament humanista va crear i impulsar utopies durant el Renaixement, i pensadors com Thomas More, Francis Bacon o Tomas Campanella van imaginar societats que gaudien d'una eficient harmonia social, igualitàries i pacífiques. Aquest impuls imaginatiu de dissenyar un món perfecte no era cap novetat, el filòsof Plató és un bon exemple.

Durant l'època en que li va tocar viure el nostre humanista, Europa era víctima de la cobdícia de cases reials, com la Casa França o la Casa Àustria, el seu gran negoci era el botí de guerra, i famílies aristocràtiques com els Habsburg, els Borbons o els Tudor, entre d'altres, envoltats de la seva clientela de nobles ambiciosos, organitzaven guerres que portaven la mort violenta, la destrucció, la fam i la misèria als pobles europeus. Desitjar la pau i el benestar era un clam que corria per tot Europa.

En Thomas More va ser una víctima més de la cobdícia d'un rei i de la corrupció de la monarquia. Canceller d'Enric VIII d'Anglaterra, va negar-se a donar suport a algunes demandes que excedien dels límits de poder del rei i, per la qual cosa, en primer lloc, va ser destituït del seu càrrec i, posteriorment, acusat de traïció, condemnat a mort i decapitat.

More va pagar molt car apostar per "allò que hauria de ser" en lloc de rendir-se i acceptar la cruel realitat, mirar cap a un altre costat, oblidar-se dels principis morals i participar del pastís de l'estat autoritari o absolutista. 

7. Lluís Vives i March (València, 1493; Bruges, 1540)

Humanista europeu dedicat a l'estudi, anàlisi i teorització en el marc de diversos àmbits del coneixement: la pedagogia, la psicologia, la política, la societat, la filosofia, ... El seu objectiu central va ser el de procurar dotar d'autonomia a les ciències empíriques i evitar la seva dependència de la metafísica; i ho va realitzar mitjançant l'anàlisi de les característiques pròpies de cada especialitat científica, és a dir, establint els fonaments que identifiquen la funció de cada àrea del coneixement.

En altres paraules, Vives va dedicar la seva vida a dotar de substància pròpia cada un dels principals aspectes de la vida quotidiana que envolten les necessitats de les persones, principalment allò que capten els sentits al llarg de la vida dels éssers humans. La seva tasca va implicar, a mig i llarg termini, la ruptura definitiva amb el passat caracteritzat per la uniformitat i el trist determinisme del pensament medieval. 

Deixeble d'Erasme de Rotterdam, va relacionar la saviesa amb la virtut i amb el coneixement d'un mateix i del món que ens envolta, i tot això com a pas necessari si desitgem conèixer a Déu; i d'acord amb aquest pensament va proposar un ambiciós projecte educatiu de caràcter general, aplicat a tothom i sense discriminacions per raons socials o de gènere, amb l'objectiu final de convertir l'ésser humà en una entitat intel·ligent, virtuosa i espiritual. 

Vives era membre d'una família de conversos jueus, família de comerciants que va patir la persecució de la Inquisició en els regnes cristians de la Península Ibèrica, el seu pare va ser condemnat a la foguera, també algun altre membre de la família va ser cruelment assassinat a més d'espoliat, per la qual cosa, el nostre humanista va tenir que refugiar-se a Flandes, com altres que fugien de la cacera d'heretges per part de les autoritats religioses i civils.

De ben segur que, en el marc de l'humanisme i amb l'ajuda de personatges com l'Erasme de Rotterdam i d'altres, en Vives va trobar l'ambient social i acadèmic adequat per a conviure amb el seu drama familiar i, a la vegada, fer una aportació de gran abast per posar fil a l'agulla de la justícia, la pau i el benestar de tots per la via del coneixement de les ciències i de les humanitats. 

8. Michel de Montaigne (Saint Michel de Montaigne, 1533-1592)

Filòsof i polític francès del Renaixement. Montaigne considerava que calia utilitzar l'escepticisme com a font de la saviesa. La pràctica de l'escepticisme en els debats o en las tertúlies o en les converses filosòfiques no era cap novetat, sovintejava a la Grècia clàssica.

L'escepticisme implica una certa desconfiança en l'abast de l'enteniment i el raonament per arribar a la veritat, de fet qualsevol conclusió pot ser qüestionada. Per a Montaigne els dubtes són el vehicle del coneixement, allò que ens permet protegir la nostra independència i capacitat innovadora o creativa. 

El dubte estimula la imaginació i l'activitat, i proporciona noves experiències que ens aporten coneixements reveladors sobre nosaltres mateixos i l'entorn. El dubte desperta el nostre impuls natural a buscar la resposta a un problema que exigeix una solució i així superar els temors provocats per la sorpresa, la incertesa, la inseguretat o la ignorància. 

El dubte de Montaigne també implica el pressentiment de nous problemes del coneixement, és a dir, amb el seu escepticisme comença el vol d'un nou esperit humà que construirà el futur. Un esperit creient, però escèptic i laic, destinat a la recerca permanent amb la garantia que qualsevol dogmatisme serà rebutjat. 

Com a síntesi, podem dir que l'humanisme renaixentista va constituir un punt d'inflexió amb relació al coneixement i la ciència, va posar la primera pedra del nostre present al crear les condicions adequades: un ésser humà amb talents i estímuls emprenedors, suficient per experimentar i descobrir tot allò que avui dia podrien classificar com a producte del progrés.

L'humanisme renaixentista va afavorir pràctiques de manipulació i experimentació com a procediment formal en el procés de construcció del coneixement i domini de la natura. En definitiva, barra lliure per donar satisfacció a la insaciable curiositat humana per aconseguir l'objectiu de la harmonia i el benestar, aquella harmonia, pau i felicitat anunciada pel cristianisme.

© Raül Blesa Arcarons