Pàgina 16. Herois i heroïnes del Segle XX (2)

© Raül Blesa Arcarons 

1.- “La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides”: Eleanor Roosevelt, René Cassin i John Humphrey

2.- Els constructors de la pau (Europa Occidental 1944-1992)

1.- “La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides”: Eleanor Roosevelt, René Cassin i John Humphrey 

“La Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides” va constituir-se l’any 1946 en el si de les “Nacions Unides” i tres personatges hi van destacar: Eleanor Roosevelt, René S. Cassin i John P. Humphrey, els tres van ser els principals autors i promotors de la “Declaració Universal dels Drets Humans”. 

Aquesta comissió va ser l’instrument que va permetre articular la tasca a l’entorn de la creació i aprovació posterior de la “Declaració Universal dels Drets Humans” per part de l’”Assemblea General de les Nacions Unides”. La comissió va ser el principal mecanisme i fòrum internacional de l'ONU relacionat amb la promoció i protecció dels drets humans arreu del món. Tots els estats membres de l'”Organització de les Nacions Unides” van participar-hi i la gran majoria ho van signar, amb set abstencions i cap vot en contra. El 10/12/1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar  la Declaració, i Eleanor Roosevelt la va anomenar “La Carta Magna de la Humanitat".

Eleanor Roosevelt (1884 - 1962). Personatge nord-americà que va intervenir a la vida política i a l'emprenedoria  social, a més d'exercir com a diplomàtica i activista dels drets humans. Casada amb Franklin D. Roosevelt, President dels EE.UU., entre 1933 a 1945 va ésser la primera dama amb un fort activisme, exemple de dona compromesa  en favor de la pau i la justícia. Delegada dels Estats Units a l'”Assemblea  General de les Nacions Unides” on va tenir un important èxit amb relació a la redacció i l'aprovació de la “Declaració Universal dels Drets Humans”. Primera presidenta de la “Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides”. Defensora dels drets de les minories asiàtiques i afroamericanes, dels drets dels refugiats, així com promotora de la participació de les dones en el món laboral, econòmic i polític. John F. Kennedy la va nomenar presidenta de la “Comissió Presidencial sobre la Condició de la Dona”.

René Samuel Cassin (1887 - 1976) va ser un jurista francès col·laborador del General de Gaulle durant la Segona Guerra Mundial i  activista en favor de la França lliure. Per la seva col·laboració en la redacció dels drets humans va rebre el “Nobel de la Pau” l’any 1968. Entre 1944 i 1959 Cassin va ser membre del “Consell d’Estat de França” i nomenat per la “Comissió de Drets Humans de l'ONU”. Durant aquests mateixos anys, va treballar en varies organitzacions en favor del poble jueu. Posteriorment  va ser membre (1959–1965) i president (1965–1968) del “Tribunal Europeu dels Drets Humans”.

John Peters Humphrey (1905 - 1995). Aquest professor, jurista canadenc i  advocat, especialitzat en els drets humans, va escriure el primer esborrany de la “ Declaració Universal dels Drets Humans”. L’any 1946, Henri Laugier, Secretari General Adjunt de les Nacions Unides, va nomenar-lo membre del Secretariat i Director de la “Divisió de Drets Humans”. Va destacar d’entre els principals redactors de la “Declaració Universal dels Drets Humans”. Va continuar treballant per les Nacions Unides al llarg de 21 anys i sempre en el camp dels drets humans aplicats a les constitucions dels estats, les convencions internacionals, la condició de la dona, la denúncia del racisme i la discriminació, entre d’altres aspectes en el marc de la justícia. John Humphrey va retirar-se de l'ONU el 1966 per fer de professor a la Universitat McGill. Activista en favor dels drets humans, va impulsar i crear “Amnistia Internacional” juntament amb altres companys de la universitat. Va rebre el “Premi dels Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides” l’any 1988.

2.- Els constructors de la pau (Europa Occidental 1944-1992)

En poc més de 70 anys, entre 1914 i 1992, va enderrocar-se la violenta i en guerra permanent Europa dels Imperis i s'ha construït l'Europa de la Pau. En poques dècades, s'han imposat els ideals de pau, desenvolupament i solidaritat que propugnaven un bon grapat d'herois que ens ha deixat una excel·lent herència de benestar i justícia. 

Malgrat que la crisi econòmica del 2008 al 2016 va posar en perill la feina feta, cal confiar en el seny de la majoria d'europeus per a superar els pals a la roda dels portaveus de formes de pensar i de fer que recorden les tragèdies i horrors del passat. La pandèmia Covid19 també ha posat a prova a la UE.  

Molts europeus han lluitat per fer realitat la tradicional esperança de pobles i nacions d'abandonar el camí de la violència i de la guerra, i així obrir les portes definitives de l'harmonia, el progrés i la llibertat per a tothom, en citarem uns pocs:

A Altiero Spinelli (Roma 1907 - Roma 1986) li sobrava temps per llegir, va ser empresonat i posteriorment desterrat, entre 1927 i 1943, per divulgar opinions contràries al feixisme italià. Convençut de la victòria final de la democràcia, va estudiar i analitzar un munt d'obres sobre el federalisme. 

Un cop realitzada una bona recopilació d'idees sobre un nova Europa a construir després de la guerra, juntament amb altres companys antifeixistes, va publicar el "Manifest de Ventotene", l'any 1943, inicialment titulat "Envers una Europa lliure i unida". El text era una eina per a articular un nou sistema de relacions entre els estats europeus, amb l'objectiu d'evitar un nou conflicte bèl·lic entre els estats un cop finalitzada l'anomenada Segona Guerra Mundial.

Impulsor de la integració supranacional, Spinelli ajudà a crear el Moviment Federalista Europeu, en defensa d'una Europa en pau i unida; a més a més, fou un activista i parlamentari europeista incansable i persistent; malgrat la resistència de governs europeus a cedir espais de sobirania, aconseguí èxits polítics importants. 

El Pla Spinelli va ser aprovat pel Parlament Europeu l'any 1984, i va servir com a document base pel Tractat de Maastricht, 1992, i la creació de la Unió Europea. Durant els primers anys de la reconstrucció europea havia assessorat a caps d'estat, entre ells el cap del govern italià de postguerra Alcide de Gasperi.

Alcide de Gasperi (Pieve Tesino 1881 - Sella di Valsugana 1954) era un home de frontera, concretament de Tirol del Sud, una regió que fins el 1918 havia estat territori de l'Imperi Àustro-Hongarés. Com a membre de la minoria italiana i bilingüe, amb un peu a Àustria i un altre peu a Itàlia, i com a tots els homes i totes les dones de frontera, va patir llargs períodes de conflictes polítics entre estats enfrontats per territoris de sobirania variable. 

Segurament per aquesta raó, el govern italià li va adjudicar la responsabilitat de tenir cura dels refugiats víctimes de la guerra del 1914-1918. Si l'any 1911 era membre del Parlament Austríac, l'any 1921 ho era del Parlament Italià. Per la seva defensa de la democràcia, va ser empresonat i perseguit pel feixisme, va tenir que amagar-se i refugiar-se en el Vaticà.

Molt posteriorment, un cop derrotat el nazisme (1944), i ja en una Itàlia en democràcia, va assumir el càrrec de President del Consell de Ministres (1945-1953) i com a tal s'esforçà en construir un nou país en el marc d'una Europa unida i en pau; va destacar per les seves iniciatives a favor de la fusió de la Europa Occidental i com a mediador entre els dos enemics tradicionals, França i Alemanya, desenvolupant un discurs de perdó, solidaritat i justícia, i en aquest sentit afirmava que calia "Constituir aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, i insuflar a la unitat europea l'esperit heroic de la llibertat i del sacrifici com ha estat sempre en els grans moments de la història".

Jean Marie Monnet (Poitou Charente 1888 - Montfort 1979). Economista i financer francès, fou un home d'idees, expert en desenvolupament econòmic i gestió de recursos estratègics, a més de conegut assessor de governs de tres continents en missions diplomàtiques i financeres. Va destacar pels seus projectes de col·laboració industrial i reconstrucció econòmica, a més de plans d'equipaments per modernitzar estructures productives i afavorir el creixement. 

Finalitzat el conflicte bèl·lic (1944), va fer-se càrrec del Pla de Desenvolupament i Modernització Nacional destinat a revitalitzar l'economia francesa i reconstruir el país després de la guerra.

Com a portaveu de l'ideal europeista, l'any 1943, i com a membre del Comitè d'Alliberament Nacional del govern francès a l'exili (Alger), va proposar una estratègia envers l'articulació de la integració econòmica d'Europa. 

Aquest home de talent, considerava que un cop finalitzada la guerra: "No hi haurà pau a Europa si els estats es reconstrueixen sobre una base de sobirania nacional en el marc de les seves tradicionals limitacions ... Els països d'Europa són massa petits per a assegurar als seus pobles la prosperitat i els avanços socials indispensables. Això suposa que els Estats d'Europa s'haurien d'agrupar en una Federació o "entitat europea" que els converteixi en una unitat econòmica comuna".

En Winston Churchill (Blenheim Palace, Oxford 1874 - Londres 1965), sens dubte la més forta personalitat britànica del Segle XX, l'any 1946 va donar un bon cop de mà en proclamar la urgent necessitat de crear els "Estats Units d'Europa" i va animar els europeus a construir un futur sense mirar el passat. 

Churchill era molt conscient, i així ho va afirmar, que no es pot fer res de positiu amb odis i revengismes, per tant, considerava que l'Europa continental tenia la necessitat de transformar-se en una família ben avinguda i abandonar definitivament la violència com a instrument per a solucionar problemes polítics i econòmics. La llibertat i la justícia solament es pot construir amb la compassió i el perdó. 

Com a primera mesura envers la integració europea, Churchill va proposar la creació del Consell d'Europa. Tot això ho va manifestar en una conferència a la Universitat de Zúrich davant d'un auditori disposat a escoltar amb molta atenció el que va ser Primer Ministre del Regne Unit durant els pitjors anys d'Europa: la Segona Guerra Mundial, un conflicte amb més de 80 milions de víctimes de la mort violenta.

Robert Schuman (Luxemburg 1886 - Sci Chazelles, Lorena 1963) polític francès i un altre home de frontera, en aquest cas amb els seus peus posats entre Luxemburg, França i Alemanya, bilingüe i també responsable d'aplicar la política francesa en favor dels refugiats l'any 1940. Perseguit per la Gestapo, va romandre amagat. Un cop finalitzada la guerra, 1944, estava disposat a dedicar tots els seus esforços per a evitar una altra carnisseria humana a Europa i va dedicar-se activament a la política per la pau. 

President del Consell de Ministres (1947), l'any 1950 va convocar una roda de premsa i davant de més de 200 periodistes va fer una declaració, anomenada posteriorment Declaració Schuman, on proposava la integració europea.

Diuen que aquell dia, 9 de maig de 1950, va néixer la Comunitat Europea, posteriorment, Unió Europea. En el si d'aquesta declaració, Schuman impulsava la creació d'una organització franco-alemanya per explotar conjuntament el carbó i l'acer d'ambdós països, una entitat posteriorment ampliable a altres nacions europees. 

Per a Schuman, França i Alemanya eren els enemics que tenien que donar exemple a les altres nacions i iniciar una col·laboració en el marc econòmic que servís d'eina a imitar amb l'objectiu d'evitar una altra guerra. 

La idea és tan senzilla com òbvia: si compartim els mitjans i els projectes de la creació de la riquesa, no esclatarà cap conflicte entre estats associats en activitats productives que proporcionen benestar a tots els pobles d'Europa. 

No cal dir que en Schuman tenia com a amic i col·laborador a Jean Marie Monnet, de fet tots dos havien preparat la Declaració Schuman i la roda de premsa. El nostre heroi va presidir el Moviment Europeu (1955) i va ser el President de l'Assemblea de Parlamentaris d'Europa els anys 1958 a 1960. Ha estat un dels més destacats impulsors de la unificació europea i, per tant, de la pau.

En Sicco Leendert Mansholt (Ulrum 1908 - Wapserveen 1995) va ser Ministre d'Agricultura, Pesca i Distribució d'Aliments del govern dels Països Baixos en els anys difícils posteriors a la Segona Guerra Mundial (1939-1944); va guanyar-se el càrrec per les seves activitats clandestines durant la invasió nazi, on destacà per la seva xarxa de distribució d'aliments entre els fugitius perseguits pels invasors alemanys. La seva experiència va ser molt útil els primers anys de postguerra per a evitar la fam i també per a modernitzar i desenvolupar l'agricultura del seu país.

Pocs anys més tard (1950), com a federalista europeu, impulsaria una política agrària comuna a Europa i va dissenyar un Pla de Mercat Comú Europeu que va servir per a inspirar i projectar la política agrícola de la Comunitat Econòmica Europea. El Pla Mansholt contemplava la modernització de les explotacions agràries europees i de la pagesia, també especificava intervencions per la millora i augment de la productivitat, així com per a aconseguir l'autosuficiència alimentària.

Walter Hallstein (Magúncia 1901 - Stuttgart 1982). Polític alemany, l'any 1950 va ser nomenat president de la delegació de la República Federal d'Alemanya encarregada de negociar amb França la creació de la Comunitat Econòmica del Carbó i l'Acer (C.E.C.A). 

Nomenat Secretari d'Afers Exteriors (1951-1958), Hallstein era un experimentat i hàbil diplomàtic, amic i col·laborador d'en Jean Marie Monnet, ambdós compartien l'objectiu d'articular la integració europea per a facilitar el creixement econòmic, el progrés i el benestar. Va defensar la unió mitjançant la proposta de la creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). 

El discurs comunitari de Hallstein es basava amb la senzilla idea que una fusió de mercats beneficiava a tots: en la mesura que creix el mercat, augmenta l'activitat econòmica, és a dir, la producció i el comerç. En altres paraules, augmenta el volum de riquesa creada i, en el marc de la democràcia i de la solidaritat, aquest desenvolupament implica més capacitat de distribució i benestar per als ciutadans europeus. 

Hallstein va ser President de la Comissió Executiva de la CEE entre 1958 i 1967, i des d'aquest càrrec aconseguir dels estats membres els primers espais de sobirania cedits pels governs i parlaments dels estats en favor dels òrgans de decisió i execució política de la comunitat.

Johan Willem Beyen (Utrecht 1897 - La Haia 1976). Polític neerlandès, Ministre d'Afers Exteriors dels Països Baixos durant els anys de la reconstrucció europea, considerava que la millor recepta contra les crisis econòmiques era l'articulació d'espais econòmics més amplis i per això proposava la creació d'una cooperació regional, és a dir, entre diversos estats. 

En altres paraules, manifestava la necessitat d'una cooperació internacional com a eina anticrisi. L'home havia estudiat a fons les causes i conseqüències de la davallada econòmica dels anteriors anys 30 derivada del tristament famós Crack del 29. Per tant, afirmava que la solució per a Europa passava per crear un únic mercat per a tots els productes i tots els sectors econòmics, tal i com ja s'havia fet l'any 1944 entre Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg mitjançant l'acord del Benelux. 

El Pla Beyen implicava unió duanera, mercat comú regional europeu i cooperació econòmica i social integral, tot un pas de gegant i anar molt més enllà que el projecte CECA. 

Beyen va presentar el seu pla a la Conferència de Messina, any 1955, i va exposar les seves idees, afegint que sense un mercat comú a tots els estats membres, acompanyat d'una política econòmica i social compartida supranacional, no hi hauria unió política. El març de 1957 se signaren els Tractats de Roma i es va crear la CEE i la Euratom.

Per finalitzar, caldria citar a Conrad Adenauer, Joseph Bech i Paul-Henry Spaak, caps de govern durant els anys de la reconstrucció d'Europa, d'Alemanya, Luxemburg i Bèlgica, respectivament, pel seu suport i necessari impuls a la integració europea com a via per la pau, el benestar, la justícia i la solidaritat. 

La Unió Europea és víctima de moltes crítiques, i es posen en dubte els seus valors de solidaritat i justícia, així com la seva voluntat política de progrés per a tots i totes, la qual cosa és, en part, injusta. Els crítics s'obliden de l'esclat de la crisi financera mundial i de la seva total innocència amb relació als conflictes bèl·lics a Àfrica i Àsia, la pandèmia Covid19 o de la invasió de Ucraïna per part de Rússia. La Unió Europea no és responsable ni de les tragèdies ni de les guerres en altres continents. La Unió Europea tampoc és responsable de les males pràctiques polítiques dels governs dels estats membres de la Unió. La Unió Europea també té les seves limitacions, i els seus recursos també escassegen, com tots els recursos econòmics. Diguin el que diguin, s'ha aconseguit allunyar els conflictes armats recurrents entre els estats de la U.E.

© Raül Blesa Arcarons