© Raül Blesa Arcarons
Relats:1. Les exportacions a Roma
2. El dret de conquesta
3. Sobreviure amb imaginació
1. Les exportacions a Roma
Els historiadors afirmen que els romans van desembarcar a la Península Ibèrica per fer front a l'exèrcit de Cartago que amenaçava la república romana. En realitat, això va ser solament una part de la veritat. Roma tenia que justificar-se davant d'un poble que, com tots els pobles, defuig de les guerres. Hi havia altres objectius no especificats en els discursos públics.
Tot
va començar molt abans, quan les naus gregues transportaven
mercaderies per tot el Mediterrani. Un bon dia, un vaixell amb
productes ibèrics arribà al port d'Òstia, a prop de Roma. El
capità del vaixell, un cop més, s'adreçà a les famílies de
notables i senadors romans per a vendre a bon preu aquelles
mercaderies exòtiques elaborades o fabricades pels ibers.
La
compra de productes bàrbars o estrangers era sempre una excel·lent
oportunitat per a fer el fatxenda davant de les amistats: això de
presumir amb la possessió d'articles d'importació sempre ha estat
una pràctica sovintejada entre els rics i els no tan rics.
Un
d'aquests productes ibèrics va adquirir tanta fama que mai no podia
faltar en una festa romana. No cal dir que els notables romans feien
de les festes quelcom habitual i propi de la seva vida quotidiana. No
oblideu que el treball era cosa dels esclaus. Mireu si n'era
d'important el producte ibèric que més d'un senador romà va perdre
el seu seient en el Senat de la República de Roma perquè s'havia
oblidat de posar a la taula dels seus convidats la vianda en qüestió.
D'altra banda, quan un notable volia ésser anomenat magistrat o
cònsol, entre altres molts càrrecs, tenia que fer una comanda i
regalar el producte ibèric a tots els electors.
Doncs
bé, el problema era que les tropes de Cartago que havien ocupat la
Península Ibèrica posaven pals a la roda a les relacions comercials
entre ibers i romans, la qual cosa feia perillar les importacions per
part de Roma de la mercaderia tant desitjada pel patriciat romà. El
resultat final, com molt bé sabem, fou la guerra entre Roma i
Cartago amb l'excusa que Cartago volia aniquilar a Roma.
Mai les classes socials romanes amb pocs ingressos o classes populars havien disposat de productes d'importació. A la taula de la plebs no hi havia productes exòtics, s'alimentaven de viandes de l'entorn natural, generalment dels camps propers als seus habitatges. Potser hi havia excepcions en alguns indrets amb relació a productes com el blat, transportat de lluny degut a males o insuficients collites, o amb relació amb el peix en llocs de l'interior del país.
Mai les classes socials romanes amb pocs ingressos o classes populars havien disposat de productes d'importació. A la taula de la plebs no hi havia productes exòtics, s'alimentaven de viandes de l'entorn natural, generalment dels camps propers als seus habitatges. Potser hi havia excepcions en alguns indrets amb relació a productes com el blat, transportat de lluny degut a males o insuficients collites, o amb relació amb el peix en llocs de l'interior del país.
Sintetitzant,
del producte comprat als ibers solament se'n beneficiaven els
patricis. Però el Senat de Roma sentencià que Cartago era una
amenaça per a tots els ciutadans romans i envià les tropes a terres
ibèriques, concretament al port d'Empúries i ràpidament van ocupar
les rodalies del port i altres indrets del Pirineu i de la costa.
Si
algú desconeix on és Empúries ho té molt fàcil: observeu un mapa
de la Península Ibèrica, gireu els ulls a la dreta i cap a dalt. De
ben segur que veieu el nom d'una població que es diu Roses o un avís
publicitari del museu Dalí de Figueres, doncs ho teniu a un tir de
pedra, més o menys.
L'ocupació
d'aquest port i dels Pirineus era un objectiu estratègic de vital
importància, puix en el Pirineu fabricaven els millors pernils del
món conegut pels romans i del port d'Empúries sortien els vaixells
carregats amb aquesta mercaderia. Els pernils del Pirineu va ser el
primer producte d'exportació que ha fet història, degut a que va
provocar la primera guerra comercial secreta d'Occident. Tornem a
l'ocupació de la Península Ibèrica pels soldats de la República
de Roma.
Som
a l'any 218 abans de Crist Nostre Senyor, un gran estol de galeres
romanes impulsades per rems i vent del nord-est avança cap a
occident. Les costes de la ibèrica són a prop. Cadascun dels
vaixells de guerra va armat amb un potent esperó de proa per
envestir, colpejar, obrir una mànega d'aigua a la nau enemiga i
enfonsar-la. A coberta, a la cambra de boga, sota el castell de popa,
a les bodegues i en altres indrets i racons de les naus, s´hi
allotgen els efectius de l'exercit: legionaris, tropes auxiliars i
armament de combat a camp obert o armament d'assalt per a poblats o
ciutats fortificats amb muralles. El cap de l'exercit és el general
Gneu Corneli Escipió.
Bufa un vent de gregal que omple i empenta les veles del trinquet de proa i de l'arbre mestre o pal major. El general Escipió està dempeus i mig adormit en el castell de popa i a prop del timó; escolta el xiulet de les masses d'aire petonejant el vaixell; observa l'allargada i fina eslora de la nau capitana; contempla la suau però contínua tasca dels rems acariciant la mar com si fossin una mare acaronant els seus fills; i el general somia, mig despert, en una gran victòria i la seva entrada triomfal a Roma. A prop d'ell, un centurió espera un senyal del seu cap per apropar-se-li i rebre ordres. De cop i volta:
- Aaatxist!
-
Un bon auguri, general Escipió!
-
Ho dius per l'esternut que acabo de fer, centurió Tiberi?
-
No! El meu comentari, general, feia referència a la lluna en quart
creixent, i no al seu honorable esternut, senyor. La meva àvia, nascuda
a Sicília, diu que la lluna en quart creixent afavoreix la feina a
fer.
-
No siguis babau, centurió! En aquests moments les tropes de Cartago
també gaudeixen de la lluna en quart creixent. Nosaltres, el
gloriós exercit de Roma, hem de confiar en l'estratègia militar i
en la preparació i moral dels nostres valents legionaris.
-
De ben segur que teniu raó, general, però jo afegiria fruir a
bastament de la simpatia i la col·laboració dels déus.
-
Òbviament, centurió Tiberi! Per això, abans de salpar i solcar la
mar amb les nostres naus, vaig sacrificar un xai al nostre déu
Neptú, a més de celebrar un cerimonial màgic per aixecar un vent
de llevant o de gregal que ens possibilités una navegació
tranquil·la i lleugera, lluny de les ires tempestuoses, llampegants
i tronades de Neptú.
-
Senyor! M'heu fet cridar, suposo que teniu un encàrrec molt delicat
i secret per a mi i els meus voluntaris per a missions perilloses.
-
Doncs sí! Demà, a l'alba, desembarcarem a "Emporiom",
ocuparem el port i la ciutat i prendrem posicions en els camins de la
costa i de l'interior, principalment en aquells que es dirigeixen al
Pirineu.
- Sí, General! I què voleu de mi i de les meves tropes especials?
- Centurió Tiberi!, tu i els teus homes, juntament amb el comerciant Opos Catius i el seu esclau Iber Assimilat, anireu a les terres dels ceretans, una tribu ibera del Pirineu. Remuntareu el riu la Muga fins arribar a les serralades pirinenques i així evitar ensopegades amb els indigets i els olositans. La conca de la Muga és complexa amb multitud de rius, rieres i torrents, i un cop en el Pirineu el camí cap a les terres dels ceretans no és gens fàcil. Però teniu un bon guia que us portarà per la muntanya o a través d'espesses boscúries d'alzines, rouredes o pins, amb arbusts, garrigues i bardissa molt espinosa, lluny de les valls poblades o dels indrets sovintejats per caçadors o pastors. Abans de sortir sacrifiqueu un pardal a Puigmal, déu iber del Pirineu. En Neptú us seguirà protegint en els rius, però aneu en compte amb les goges, unes fades que habiten en els estanys i llacs de muntanya, puix posseeixen poders per embruixar gràcies a la seva gran bellesa. La fada més perillosa es diu Esteldeflor; si la veieu, sortiu a corre-cuita!
- Però, General Escipió, què se'ns ha perdut a les valls pirinenques? Les tropes i els subministres dels enemics de Roma circulen pels camins de la costa.
- Escolta'm bé, centurió Tiberi Citerior: Tinc l'encàrrec del Senat de la República de Roma de negociar amb els caps de la tribu pirinenca dels ceretans la compra de tota la seva producció de pernils salats, l'Opos Catius té la resta de la informació, d'alt secret; posa't a les seves ordres. Emporta't el millor decurió i la seva cohort d'homes escollits per a missions secretes.
- Així ho farem, General!
Els romans desembarquen i tothom comença a posar fil a l'agulla.
- Decurió Titis Miquis!
- Sí, centurió Tiberi!
- Tu i la teva cohort de legionaris d'elit m'acompanyareu al territori dels ceretans, una tribu del Pirineu.
- A què fer, senyor?
- A negociar no sé què d'uns pernils salats. El mercader Opos Catius sap de què va tot això.
- Centurió! Això dels pernils salats deu ser una arma secreta de Cartago, oi?
- No ho sé. Anem a preguntar-li al grec Opos.
- Opos Catius! Ens pots explicar per què serveixen els pernils salats?
- Escolteu-me, soldats de la gloriosa Roma! He vingut aquí arriscant la meva vida i la del meu estimat esclau, en Iber Assimilat, per ordre del Senat. No us puc donar gaires explicacions, tan sols dir-vos que és cabdal per Roma controlar la producció, les rutes comercials i el comerç del pernil salat de les valls pirinenques. És una qüestió de vida i mort per nosaltres i pel destí de la nostra civilització.
- I què els hi podem oferir nosaltres als ceretans?
- Diner, vi i oli, a més de la ciutadania de Roma.
- Òndia, Opos, com pots dir que els hi podem oferir la ciutadania de Roma a aquests bàrbars, quin escàndol!
- Ep, soldat de Roma! Els ibers tenen una agricultura avançada, dominen les tècniques metal·lúrgiques del ferro per a fabricar eines i altres instruments industrials, tenen escriptura, construeixen cases i poblats emmurallats, han desenvolupat el comerç amb grecs i fenicis ....
- ¿I a on han construït els grans temples que tenim nosaltres, els romans, per rendir culte a la grandesa dels déus?
- Renoi! Heu de vigilar el què dieu, romans. La grandesa dels déus té poc a veure amb els vostres grans temples, més aviat són una absurda manifestació del poder d'alguns homes o pobles. Per parlar amb Déu no cal anar a grans temples!
En Iber Assimilat s'apropa al grup i de cop i volta:
-
Oidà! D'on surt aquesta fortor d'all?
-
Som nosaltres, els legionaris. Ens hem fregat all per tot el cos.
-
I per què?
-
Doncs, per protegir-nos del mal d'ull llançat pels bruixots al
servei de Cartago; a més, per allunyar serps i mosquits, i també
diuen que l'all foragitar els mals esperits que porten els vostres
vents del nord, aquesta tramuntana que fa embogir la gent.
-
No hi ha dubte que aneu ben preparats, romans!
L'expedició
sortí amb una gran moral, tots anaven convençuts que seria bufar i
fer ampolles. Per desgràcia, la missió se'ls hi va complicar per
allò que en diem els imponderables de l'estratègia militar.
D'entrada, resulta que la carn a l'all és el plat preferit de
senglars, llops i guineus, i els pobres legionaris, que ja tenien
prou feina en vigilar els enemics, acabaren amb el cos ple de
mossegades d'animalots afamats.
D'altra banda, el déu Puigmal, emprenyat perquè els romans havien sacrificat un esquifit pardal en lloc d'un xai, els hi envià boira i més boira, de tal manera que més d'un legionari romà rodolà muntanya avall i deixà els seus ossos entre els rocs.
A més a més, i si tot això fos poc, l'all no va funcionar a l'hora de foragitar els mals esperits i alguns legionaris van embogir. I per acabar-ho d'adobar, la fada Esteldeflor va enamorar l'esclau Iber Assimilat, que els hi feia de guia, i no van tenir més remei que tornar amb un pam de nas.
Anys més tard, 10 legions romanes derrotaren els ibers i aconseguiren apoderar-se de la producció de pernils salats. Naturalment, aquest cop els legionaris no van fregar-se el cos amb all i sacrificaren un xai a Puigmal. En Iber Assimilat encara continua fent de moble en el palau de la fada.
D'altra banda, el déu Puigmal, emprenyat perquè els romans havien sacrificat un esquifit pardal en lloc d'un xai, els hi envià boira i més boira, de tal manera que més d'un legionari romà rodolà muntanya avall i deixà els seus ossos entre els rocs.
A més a més, i si tot això fos poc, l'all no va funcionar a l'hora de foragitar els mals esperits i alguns legionaris van embogir. I per acabar-ho d'adobar, la fada Esteldeflor va enamorar l'esclau Iber Assimilat, que els hi feia de guia, i no van tenir més remei que tornar amb un pam de nas.
Anys més tard, 10 legions romanes derrotaren els ibers i aconseguiren apoderar-se de la producció de pernils salats. Naturalment, aquest cop els legionaris no van fregar-se el cos amb all i sacrificaren un xai a Puigmal. En Iber Assimilat encara continua fent de moble en el palau de la fada.
2. El dret de conquesta
La necròpoli és en un turó a prop del mar i envoltat de pins. El cadàver del camperol iber és dipositat a la pira, porta els millors vestits i ornaments. Sota la mirada de tots els veïns i amics assistents a l'acte, s'encén la pira. En un fet i no res, tot és cendres i ossos cremats. Les restes són introduïdes en una urna, col·locada dins del sepulcre acompanyada de les eines per conrear els camps del paradís, més algunes ofrenes dels seus companys, veïns i familiars: penjolls, arracades i polseres, corretges...
Ha mort defensant la seva família i la seva terra, la terra dels ibers; ell i altres camperols laietans han estat atacats pels romans, saquejats i desposseïts de tot, inclús de la seva dignitat. Els guerrers romans no han respectat res. Tothom desitja que descansi en pau i sigui recordat per sempre com un bon home víctima del vandalisme dels invasors.
Els romans els hi han ofert la pau, però ningú pot imaginar-se que el futur sota la pau romana sigui millor que el present en guerra, si més no, per la gran majoria dels ibers i els seus descendents. Sovint, quasi sempre, la pau que t'ofereix un exèrcit d'ocupació porta el verí d'una lenta agonia i destrucció.
Els romans han envaït i ocupat tot el litoral de la Mediterrània, han iniciat la colonització. Des del Tec fins a l'Ebre, i molt més avall, al llarg de tot el llevant. Els camps de batalla s'han traslladat terra en dins, però ja ha començat l'explotació econòmica de la costa, el repartiment de terres entre l'estat romà i els veterans de les legions romanes, l'explotació de les mines i altres recursos, la construcció de ciutats d'acord al seu disseny urbanístic.
A Iluro, Bètulo, Bàrcino i Tàrraco es construeixen edificis públics a imitació dels de Roma, s'articula l'administració pública, s'adjudiquen càrrecs i activitats lucratives... Tot a costa dels ibers: derrotats i espoliats, sotmesos a l'Imperi de la República de Roma.
S'inicia l'assimilació cultural i, en un segle, desapareixerà la llengua i l'escriptura iber, així com costums i lleis. "Ni rastre del passat? ¿Tot s'haurà convertit en un apèndix de Roma? -No!" No tot es perdrà, resta una memòria col·lectiva, un imaginari que s'enganxa a la terra i s'endureix amb el pas dels anys. Una part de la cultura es transmet de generació en generació, ho fa de forma espontània, ningú els hi ho mana, ho fan instintivament i punt.
Un comerciant romà pensa que la necròpoli del turo a prop del mar i envoltat de pins és un excel·lent lloc per a instal·lar una granja de porcs i cabres lleteres. El comerciant aconsegueix que un decurió llicenciat li faci costat i reclami el terreny com a botí de guerra davant de les autoritats militars i civils.
S'accedeix a la petició després d'una curta negociació per ampliar els socis del futur negoci: s'hi ha afegit un alt càrrec de l'administració romana que obtindrà una tercera part dels beneficis. L'alt funcionari no farà ni brot, com era habitual entre els patricis romans, però calia el permís, i tota activitat econòmica paga el peatge.
Anem
a escoltar als romans conspirant per fer diners a costa de les
desgràcies dels altres:
- Tu, Tiberi Sestercis, ho veus tot molt fàcil, no podríem instal·lar la granja en un altre lloc?
-No, pràcticament totes les terres ja s'han repartit entre la República i el gloriós exèrcit de Roma, les úniques terres que resten són les necròpolis dels ibers. És a dir, quasi tot ja està espoliat i lliurat o a l'estat o a veterans de guerra. A més, els nostres comandaments militars i civils et tenen en molta estima pels serveis prestats com a soldat de la divina Roma. Si ho sol·licites, t'ho donaran i guanyarem monedes d'or i plata per a parar un carro carregat de fems de cavall i bou.
- No sé, no sé.... però jo vull el 50% dels beneficis.
- Això és massa, ni boig! Jo arrisco tot el capital. Què passa si en el mercat es posa de moda la carn de vedella i la llet de vaca? Ho perdo tot, i tu no perds res, puix el terreny continua sent teu. Sempre te'l podràs vendre a un patrici perquè s'hi construeixi un palau amb vistes al mar. El 30% dels beneficis i no en parlem més.
- D'acord, Tiberi. I ara què hem de fer?
- Molt senzill, cal fer la sol·licitud a les autoritats de la província de la Tarraconense, aprofitant que el governador Galva Pecuniari està de gira per diverses ciutats, i arribarà a Iluro d'aquí a unes poques setmanes. Oficialment visita els municipis i altres indrets per supervisar les millores urbanístiques i el desenvolupament de l'activitat econòmica. En realitat, viatja per ampliar la seva clientela política i augmentar els guanys econòmics personals inherents al càrrec de governador. L'acompanya el seu fill Cèsar Pecuniari, com a primer secretari i cap d'assumptes administratius, i també en Jolius Pecuniari, germà del governador i assessor per a assumptes econòmics de la Tarraconense. Altres familiars amb càrrecs són en el Palau del Governador a Tàrraco. En Galva té tanta família que van haver de crear nous càrrecs per donar feina a tots.
- Això està molt bé, Tiberi Sestercis, però aquests terrenys són sagrats, tu creus que ho aconseguirem?
- Tu tranquil que quan ensumin els diners, seràs immediatament el propietari del terreny de la necròpoli.
- I si no els ensumen?
- Vinga home! Com hi ha món que aquests oloren una moneda de plata dins d'una bassa de merda de gat!
Han passat vàries setmanes, el governador Galva i els seus acompanyants són a la casa de la vil·la de la ciutat d'Iluro, a la sala de reunions on acostumen a conspirar els notables del municipi i rodalies. Amb ells hi ha el primer magistrat d'Iluro, en Nico Dubtes, el governador s'adreça al representant del municipi:
- Estimat Nico! Ens hauries de fer cinc cèntims de la situació urbanística i econòmica de la vostra meravellosa ciutat d'Iluro.
- Governador Galva! No tenim ni un ral a la caixa municipal i estem amb l'aigua al coll. La població ha crescut molt en els darrers anys i exigeix més aigua potable. Els tallers de manufactures ens han demandat pel nostre incompliment en la provisió d'aigua industrial. Els venedors del mercat necessiten una boca d'aigua en mig de la plaça per a netejar les seves parades, diuen que tot està fet una brutícia per culpa nostra. En els horts de fora muralla manca aigua de rec. Governador, hauríeu de construir un canal per traslladar més aigua a la ciutat. A més a més, les aigües fecals i residuals desborden un clavegueram del tot insuficient i alguns barris fan pudor i s'omplen de rates; a les nits d'estiu inclús els mosquits surten volant de la ciutat. El port se'ns ha quedat nan i ...
- Ei, Nico! Ja n'hi ha prou d'aquest color! Us ofegueu en un got d'aigua. Amb la vostra tempesta en aigües tortes i mar grossa és impossible treure'n aigua clara. Anem a pams, ¿no podeu demanar crèdit a un honorable ciutadà dedicat al distingit ofici de prestar diners?
- Impossible! Ens diuen que les taxes i altres ingressos municipals no proporcionen cabals suficients per garantir la devolució del capital més els interessos.
- I per què no augmenteu l'import de les taxes? També podríeu crear-ne de noves, nosaltres tenim una llarga i imaginativa llista de fets impositius.
- Governador Galva! Veieu aquest bony, aquí, en el meu cap? Doncs és el resultat de l'últim i recent augment de taxes municipals. No van parar de llençar-nos pedres durant tres dies. Els magistrats municipals no podíem sortir de casa.
- Benvolgut Nico Dubtes, cal saber nadar en aigües tèrboles i descobrir la ruta que ens portarà a bon port. Torna demà a la tarda amb un grup de notables de la ciutat. En Cèsar Pecuniari, com a primer secretari i cap administratiu de govern, així com el meu germà Jolius, com a expert en assumptes econòmics al servei d'aquesta província de Roma, t'ajudaran a fer la llista aquesta mateixa tarda, després del dinar i la mig diada. Procura seguir les seves instruccions.
- Però apreciat governador, digueu-me quelcom sobre les vostres intencions, no em deixeu en el dubte i la inestabilitat emocional, que tinc el cor molt delicat.
- Proposaré als distingits notables d'aquesta ciutat que ells avancin els diners per pagar les obres públiques; a canvi, jo, com a governador, els hi atorgaré beneficis comercials i privilegis fiscals. És a dir, tindran l'exclusivitat en la venda o fabricació del producte o servei objecte de la seva activitat econòmica i, a més a més, traslladarem els seus impostos a les esquenes d'altres. Dels guanys obtinguts, pagaran un terç a la meva hisenda de governació. A més, hauran de demanar-me que sigui el seu patró i així podré defensar els seus interessos a Roma. Per últim, els hi diré que no s'oblidin d'encarregar una estàtua de marbre de la meva persona i situar-la en un lloc ben visible de la ciutat d'Iluro.
En Nico Dubtes surt de la reunió tot content i feliç. El governador i els altres dos alts càrrecs de la província de la Tarraconense continuen a la sala comentant la jugada:
- Galva, aquí, a Iluro, no serà tan fàcil com a Bàrcino i Bètulo, en aquest municipi hi ha poca teca.
- Prou que ho sé, Jolius, però sempre ens queda el recurs de buscar nous ingressos amb la nostra capacitat legislativa en aquest mar d'aigües mogudes que és la política. Una capacitat que, no oblidis, està fora de control dels ciutadans de les províncies. A més a més, allò que li importa a Roma és el nostre enviament de la seva part dels beneficis d'explotació dels recursos disponibles a la Tarraconense, i que no els emprenyem demanant diners, legions o altres coses. Bé, penso que més clar l'aigua. Tenim algun assumpte més, Cèsar, abans d'anar a dinar.
- Sí, pare! El decurió Fàbius Flauti sol·licita per a ell, com a botí de guerra i premi per haver estat un soldat de Roma durant 22 anys, les terres d'una necròpoli dels ibers.
- Ecs, quin mal gust! Si tot són ossos i cendra. El que hi havia de valor ja ho vam agafar i gastar per celebrar la victòria. I per què ho vol?
- Per instal·lar una granja de porcs i cabres lleteres.
- Bona idea! Farà molts diners i nosaltres hi hauríem de participar en el repartiment dels beneficis. Comunica-li que d'acord, que té la meva autorització i gràcia; però, a canvi d'una tercera part dels guanys; que serà degudament i periòdicament desviada a la meva bossa i patrimoni personal. Quan comenci a rondinar, digues-li que tindrà l'exclusivitat de la venda dels seus productes en els mercats municipals d'Iluro i altres poblacions de la comarca del Baix Maresme; i, a més a més, prohibiré la venda ambulant de llet de cabra i carn de porc als comerciants ibers, deixa manera eliminem la competència que li poden fer les famílies d'ibers dedicades a aquestes activitats.
- Molt senzill, cal fer la sol·licitud a les autoritats de la província de la Tarraconense, aprofitant que el governador Galva Pecuniari està de gira per diverses ciutats, i arribarà a Iluro d'aquí a unes poques setmanes. Oficialment visita els municipis i altres indrets per supervisar les millores urbanístiques i el desenvolupament de l'activitat econòmica. En realitat, viatja per ampliar la seva clientela política i augmentar els guanys econòmics personals inherents al càrrec de governador. L'acompanya el seu fill Cèsar Pecuniari, com a primer secretari i cap d'assumptes administratius, i també en Jolius Pecuniari, germà del governador i assessor per a assumptes econòmics de la Tarraconense. Altres familiars amb càrrecs són en el Palau del Governador a Tàrraco. En Galva té tanta família que van haver de crear nous càrrecs per donar feina a tots.
- Això està molt bé, Tiberi Sestercis, però aquests terrenys són sagrats, tu creus que ho aconseguirem?
- Tu tranquil que quan ensumin els diners, seràs immediatament el propietari del terreny de la necròpoli.
- I si no els ensumen?
- Vinga home! Com hi ha món que aquests oloren una moneda de plata dins d'una bassa de merda de gat!
Han passat vàries setmanes, el governador Galva i els seus acompanyants són a la casa de la vil·la de la ciutat d'Iluro, a la sala de reunions on acostumen a conspirar els notables del municipi i rodalies. Amb ells hi ha el primer magistrat d'Iluro, en Nico Dubtes, el governador s'adreça al representant del municipi:
- Estimat Nico! Ens hauries de fer cinc cèntims de la situació urbanística i econòmica de la vostra meravellosa ciutat d'Iluro.
- Governador Galva! No tenim ni un ral a la caixa municipal i estem amb l'aigua al coll. La població ha crescut molt en els darrers anys i exigeix més aigua potable. Els tallers de manufactures ens han demandat pel nostre incompliment en la provisió d'aigua industrial. Els venedors del mercat necessiten una boca d'aigua en mig de la plaça per a netejar les seves parades, diuen que tot està fet una brutícia per culpa nostra. En els horts de fora muralla manca aigua de rec. Governador, hauríeu de construir un canal per traslladar més aigua a la ciutat. A més a més, les aigües fecals i residuals desborden un clavegueram del tot insuficient i alguns barris fan pudor i s'omplen de rates; a les nits d'estiu inclús els mosquits surten volant de la ciutat. El port se'ns ha quedat nan i ...
- Ei, Nico! Ja n'hi ha prou d'aquest color! Us ofegueu en un got d'aigua. Amb la vostra tempesta en aigües tortes i mar grossa és impossible treure'n aigua clara. Anem a pams, ¿no podeu demanar crèdit a un honorable ciutadà dedicat al distingit ofici de prestar diners?
- Impossible! Ens diuen que les taxes i altres ingressos municipals no proporcionen cabals suficients per garantir la devolució del capital més els interessos.
- I per què no augmenteu l'import de les taxes? També podríeu crear-ne de noves, nosaltres tenim una llarga i imaginativa llista de fets impositius.
- Governador Galva! Veieu aquest bony, aquí, en el meu cap? Doncs és el resultat de l'últim i recent augment de taxes municipals. No van parar de llençar-nos pedres durant tres dies. Els magistrats municipals no podíem sortir de casa.
- Benvolgut Nico Dubtes, cal saber nadar en aigües tèrboles i descobrir la ruta que ens portarà a bon port. Torna demà a la tarda amb un grup de notables de la ciutat. En Cèsar Pecuniari, com a primer secretari i cap administratiu de govern, així com el meu germà Jolius, com a expert en assumptes econòmics al servei d'aquesta província de Roma, t'ajudaran a fer la llista aquesta mateixa tarda, després del dinar i la mig diada. Procura seguir les seves instruccions.
- Però apreciat governador, digueu-me quelcom sobre les vostres intencions, no em deixeu en el dubte i la inestabilitat emocional, que tinc el cor molt delicat.
- Proposaré als distingits notables d'aquesta ciutat que ells avancin els diners per pagar les obres públiques; a canvi, jo, com a governador, els hi atorgaré beneficis comercials i privilegis fiscals. És a dir, tindran l'exclusivitat en la venda o fabricació del producte o servei objecte de la seva activitat econòmica i, a més a més, traslladarem els seus impostos a les esquenes d'altres. Dels guanys obtinguts, pagaran un terç a la meva hisenda de governació. A més, hauran de demanar-me que sigui el seu patró i així podré defensar els seus interessos a Roma. Per últim, els hi diré que no s'oblidin d'encarregar una estàtua de marbre de la meva persona i situar-la en un lloc ben visible de la ciutat d'Iluro.
En Nico Dubtes surt de la reunió tot content i feliç. El governador i els altres dos alts càrrecs de la província de la Tarraconense continuen a la sala comentant la jugada:
- Galva, aquí, a Iluro, no serà tan fàcil com a Bàrcino i Bètulo, en aquest municipi hi ha poca teca.
- Prou que ho sé, Jolius, però sempre ens queda el recurs de buscar nous ingressos amb la nostra capacitat legislativa en aquest mar d'aigües mogudes que és la política. Una capacitat que, no oblidis, està fora de control dels ciutadans de les províncies. A més a més, allò que li importa a Roma és el nostre enviament de la seva part dels beneficis d'explotació dels recursos disponibles a la Tarraconense, i que no els emprenyem demanant diners, legions o altres coses. Bé, penso que més clar l'aigua. Tenim algun assumpte més, Cèsar, abans d'anar a dinar.
- Sí, pare! El decurió Fàbius Flauti sol·licita per a ell, com a botí de guerra i premi per haver estat un soldat de Roma durant 22 anys, les terres d'una necròpoli dels ibers.
- Ecs, quin mal gust! Si tot són ossos i cendra. El que hi havia de valor ja ho vam agafar i gastar per celebrar la victòria. I per què ho vol?
- Per instal·lar una granja de porcs i cabres lleteres.
- Bona idea! Farà molts diners i nosaltres hi hauríem de participar en el repartiment dels beneficis. Comunica-li que d'acord, que té la meva autorització i gràcia; però, a canvi d'una tercera part dels guanys; que serà degudament i periòdicament desviada a la meva bossa i patrimoni personal. Quan comenci a rondinar, digues-li que tindrà l'exclusivitat de la venda dels seus productes en els mercats municipals d'Iluro i altres poblacions de la comarca del Baix Maresme; i, a més a més, prohibiré la venda ambulant de llet de cabra i carn de porc als comerciants ibers, deixa manera eliminem la competència que li poden fer les famílies d'ibers dedicades a aquestes activitats.
- Galva, els ibers protestaran enèrgicament, puix la necròpoli és un terreny sagrat per a ells.
- Tu deixa-me'ls a mi. Els ibers més perillosos o estan morts o estan fent treballs forçats a les mines o a les galeres. Parlarem amb els caps del poblat i dels clans familiars i els hi donarem peixet pel cove. I ... si no hi ha més remei, els enganyarem amb alguna promesa que mai penso complir. Ja ho sabeu, allò de “ara no podem”, “no és el moment adequat”, “més endavant ho farem”, etcètera. Roma té molts recursos i, al cap i a la fi, nosaltres gaudim del nostre dret de conquesta.
El lector hauria d'anar al Museu Municipal del Masnou, hi ha peces arqueològiques des del neolític, concretament una col·lecció prehistòrica i romana; peces obtingudes en unes excavacions en una vil·la de la població, segurament la de Cal Ros de les Cabres, en el sector d'Ocata.
Un servidor creu que la necròpoli ibera del relat, posteriorment una granja dels romans, estava situada en el lloc de l'actual Alberg Josep Mª Batista i Roca o a les rodalies d'aquest indret, potser a on hi ha l'Institut Maremar. No tinc cap prova objectiva o científica, però atès que com autor no tinc tanta imaginació ... algú, no sé qui, m'ho ha dit mentre feia una migdiada assegut sota un arbre del pati de l'Institut.
3. Sobreviure amb imaginació
Hi havia una vegada un emperador romà que es deia Marcus Aurelius Antoninus Caracal·la. Aquest noi de casa bona, per evitar-se problemes, va demostrar una gran capacitat de govern: assassinà al seu germà i a una munió dels seus amics dedicats al digne exercici de conspirar. Cal afegir que l'art de conspirar era prou conegut i practicat per tota l'aristocràcia romana. Quan es feien els Jocs Olímpics a Àtica, la noblesa romana s'enduia totes les medalles de l'esport de conspirar i usurpar càrrecs.
D'altra banda, en
Caracal·la era un manetes de l'enginyeria financera i comptable.
Mitjançant la devaluació de la moneda, feia meravelles en els
comptes. La seva millor perla, però, va consistir en la promulgació
de l'edicte “Constitutio Antoniniana”, concedint la ciutadania
romana a tots els homes lliures de l'imperi, era l'any 212 d.C.
Som en un poblet iber ubicat a un quart de sol a sol, anant en carro de mules o ases joves, de Bàrcino, a mig camí entre aquesta ciutat i Ègara, a prop del famós “castrum Octavianum” on Cugat patí el seu martiri a mans dels romans allà pel segle IV d.C.
Com en tots els poblats ibers, els seus habitants s'esforcen en passar desapercebuts dels romans. Si hi hagués una poció màgica per a ésser invisibles a Roma, hauria estat la beguda nacional dels ibers i d'altres nacions de la Mediterrània, inclús s'hauria fet més famosa que la cervesa. De fet, qualsevol persona assenyada no hauria dubtat en prendre-la. Més de mig món volia amagar-se dels romans, però per desgràcia això era impossible: tothom necessita comerciar.
El comerç era la base del desenvolupament dels pobles, i no hi havia més remei que ensopegar amb els romans si volies prosperar mitjançant la beneficiosa pràctica de comprar i vendre, tant a l'engròs com a la menuda.
De matinada, un dia que hi havia mercat a Bàrcino, en Erríbil, terrissaire d'ofici i pare de família del poblet citat, carrega el carro amb les seves olles i cassoles. Per primera vegada rep l'ajuda del seu jove fill Càndid. Se'n porta el xicot per iniciar-lo en l'aprenentatge de vendre la seva mercaderia, perquè comenci a aprendre l'ofici de convèncer als clients potencials de les meravelles que fan els seus recipients per cuinar. Per demostrar-ho, porta una olla plena de llenties cuinades per la dona, una mostra de les millors llenties de la ibèrica.
En arribar al mercat, i mentre decoraven la parada amb la seva producció, ell i el seu fill escoltaven comentaris sobre l'oferta de l'emperador Caracal·la. L'home no en feia gaire cas, ja que desitjava enllestir la seva feina, vendre la seva mercaderia quan més aviat millor i tornar cap a casa abans de que es fes fosc. En canvi, el noi feia orelles grosses i no va perdre paraula en tot el matí. Al capvespre arribaren al poblat, el noi saltà del carro i s'anà corre-corrents a buscar els seus amics Incauti i Ingenui.
- Ep, nois! El pare m'ha portat a Bàrcino, a mercat, i he escoltat que l'emperador ens farà romans.
- I això com es fot, nosaltres som ibers, amic Càndid.
- Sí, Càndid! Digues com es fabrica un romà a partir d'un iber?
- Molt senzill, companys! Ho diu un document signat per l'emperador on afirma que, els ibers que són homes lliures, ja són romans.
- I nosaltres què en traurem de tot això, Càndid?
- Moltes coses, per exemple que podrem assistir gratuïtament a tots els espectacles públics que organitzen els notables i les autoritats romanes a Bàrcino i altres ciutats de l'imperi. A més, anirem convidats a celebrar les festes dedicades a Júpiter i Minerva on, segons diuen, donen pa amb oli i pernil, acompanyat del millor vi.
- Visca!
- Bravo!
- Crec que ja estem del tot amb tu, Càndid! I ara què fem?
- Anar a veure al nostre cap del poblat, ens ha de fer un
certificat on digui que som homes lliures.
- Ostres, Càndid, vaja un pal! En Elquehosaptot aprofitarà per alliçonar-nos sobre les bones costums dels ibers.
- En Incauti té raó, Càndid. El nostre cap ens engaltarà un rotllo sobre la bona educació, el treball i el sentit de la responsabilitat dels ibers.
- Escolteu, nois! És l'únic sacrifici que hem de fer, la resta és bufar i fer ampolles.
- D'acord, anem-hi!
En Elquehosaptot escoltà sense obrir boca als tres xiquets i amb un somriure forçat els hi diu:
- Quina ximpleria! Nosaltres som ibers, no romans.
- Vinga, cap! Que entrarem gratuïtament en els espectacles públics i anirem de festa sense pagar un sesterci.
- Xiquets! ¿Com podeu creure que un paio que assassina al seu germà i a un grapat dels seus amics, sigui generós amb vosaltres?
- Cap Elquehosaptot, potser un mag li ha dit que tots els mediterranis som iguals, oi?
- Si ni ells són iguals!!! La plebs romana ho passa tant malament com nosaltres. Aquí els únics que hi guanyen són els patricis. I a nosaltres no ens faran patricis, continuarem sent el que som: un poble de tercera. Si ens ho diuen cada dos per tres: Vosaltres a treballar, a pagar i a callar!
- Però cap, nosaltres volem anar de festa i d'espectacles.
- I jo us dic que això fa tuf de regal enverinat i s'ha acabat la reunió!!! Aneu-vos-en a casa que és tard i demà cal matinar per anar a treballar.
El cap del poblat tenia raó. Ni espectacles, ni festes, i de totes totes no tenia res a veure amb la igualtat dels habitants de la Mediterrània. La mesura no tenia cap finalitat humanista, tot el contrari, puix cercava l'objectiu de millorar la capacitat recaptadora de tributs per part de la hisenda pública romana.
A més, hi havia antecedents com la Llei “Planta Papiria” de l'any 90 a.C. Sembla que aquesta darrera llei va patir una certa oposició en poblacions que es negaven a renunciar a la seva identitat per accedir a una suposada ganga dels romans.
En qualsevol cas, els romans van aconseguir millorar els seus ingressos al mateix temps que negaven drets polítics. Els nostres avantpassats laietans, ceretans i d'altres grups ibers, no van gaudir de drets polítics malgrat pagar més tributs que els mateixos romans. Això sí, podien protestar. L'any 171 a.C. una ambaixada d'ibers va anar a Roma a informar a les autoritats imperials dels greuges de que eren víctimes.
Els ibers denunciaren les extorsions dels governadors i les seves arbitrarietats a l'hora de fixar i recollir els tributs. Van ser escoltats i se'ls hi va comunicar que el Senat de Roma prendria les mesures pertinents. Si realment van existir aquestes mesures, havien de ser molt secretes, doncs no hi ha cap registre que en parli. Les nacions ibers, celtes i d'altres van aprendre a sobreviure amb imaginació donat que solament eren pobles de tercera.
© Raül Blesa Arcarons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Hola! Pots deixar el teu comentari. Moltes gràcies, Raül Blesa.