2.- JOAN XXIII
1.- LES DONES I EL PREMI NOBEL
Un bon exemple de la caiguda del patriarcat el tenim en els premis Nobel lliurats a dones en el segle XX. Aquests premis no han estat un altre privilegi dels homes. Els homes han monopolitzat la història de la humanitat al llarg de molts segles, en el segle XX comencen a aparèixer les dones com a protagonistes de fets importants de les societats humanes. Els Nobel demostren que les dones també tenen intel·ligència, imaginació i emprenedoria aplicada al treball. Les societats masclistes són limitades perquè resten possibilitats de creixement i desenvolupament en tots els àmbits de la vida. Les societats masclistes menyspreen, malbaraten i dilapiden la intel·ligència humana, llencen a les escombraries el principal recurs que tenen: la intel·ligència. No és cap casualitat que les nacions menys desenvolupades siguin les més masclistes, doncs, aquestes societats solament utilitzen una part del seu potencial nacional de talent humà.
El segle XX ha estat el segle de la caiguda del patriarcat i, per tant, de l’alliberament de les dones i els fills. De la millora de la condició social dels éssers humans, és a dir, de tots i totes, i a totes les edats, deriva el desenvolupament social i la riquesa de les nacions. En altres paraules, la igualtat d’oportunitats a l’abast de tothom explica els guanys en la pau, la justícia, la llibertat, el benestar i la felicitat dels humans.
-- Maria Sklodowska (Marie Curie) (Polònia 1867 – França 1934), física francesa d’origen polanès. Va ser una investigadora en el camp de la física i de la química, pionera en l'estudi de les radiacions i amb descobriments fonamentals en el camp de la radioactivitat. Ha estat la primera dona que accedí a una càtedra francesa. Va rebre el Premi Nobel de Física el 1903, juntament amb Pierre Curie i Henri Becquerel, pels seus descobriments sobre la radioactivitat. Va ser la primera dona en rebre un Premi Nobel. A més a més, l’any 1911 va rebre el Premi Nobel de Química en reconeixement als seus serveis en l'avanç de la química pel descobriment dels elements radi i poloni, l'aïllament del radi i l'estudi de la naturalesa i compostos d'aquest element. Fou la primera persona a la qual se li van concedir dos Premis Nobel en dues categories diferents.
El 1914 va fundar el centre d’investigació, que va dirigir fins la seva mort, “Institut du Radium” (París). Gràcies al seu treball va influenciar generacions de físics i químics nuclears. Avui dia, continua sent un referent en el món acadèmic de la física i la química aplicada a la recerca.
-- Bertha Kinsky von Chinic und Tettau (Bertha von Suttner, baronesa) (República Txeca 1843 - Àustria 1914), escriptora txeka en llengua alemanya, pacifista radical, novel·lista que va obtenir el Premi Nobel de la Pau l'any 1905. Aquesta dona fou la filla pòstuma del comte Franz Kinsky von Wchinitz und Tettau i de Sophie von Körner. El 1876, es va casar amb l'escriptor baró Arthur Gundaccar von Suttner. Va estudiar música i literatura, i va exercir de professora i secretària. Va viatjar per tot Europa i el 1885 la família s'estableix a Àustria. L’activitat literària i l’activisme pacifista és una constant al llarg de la seva vida. El 1889 va publicar la seva novel·la més coneguda “Die Waffen nieder!” (Abaixeu les armes!), obra traduïda a pràcticament totes les llengües europees, va convertir-se en un clàssic del moviment pacifista. Presidenta del “Buró Internacional per la Pau” (Berna), entre 1892 i 1899 va participar en diferents conferències per tot Europa, també va editar una revista pacifista internacional amb el nom de “Die Waffen nieder!” Va criticar els nacionalismes radicals i la política armamentística. En reconeixement al seu esforç pacifista, va rebre el Premi Nobel de la Pau.
-- Selma Lagerlöf ( Suècia 1858 - 1940) escriptora sueca guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1909. A més de novel·lista, va ser també autora d’obres de teatre i de literatura infantil. L'Acadèmia Sueca va decidir atorgar a Selma Lagerlöf el Premi Nobel de Literatura «en reconeixement al seu elevat idealisme, imaginació i percepció espiritual que caracteritzen les seves obres». Lagerlöf es convertia, d'aquesta manera, en la primera dona en rebre el Nobel de Literatura. La seva obra literària és una barreja de realisme i fantasia, el bé i el mal, amb desenllaç moralista, i tot en el marc de la cultura tradicional i popular del seu país. Els elogis que va rebre destaquen la seva original manera de retratar el món de la vida rural i camperola, així com la seva habilitat per a utilitzar els seus sentiments i el seu geni per articular un discurs sobre el caràcter i les actituds dels seus personatges i protagonistes de les seves obres literàries, fàcilment identificables en el caràcter i actituds dels seus lectors. Amb relació al seu activisme social, amb força reconeixement en els països bàltics, destaca el seu suport a les víctimes del nazisme i de l’estalinisme.
-- Jane Addams (EEUU 1860 – 1935), sociòloga, pacifista, activista pels drets humans, emprenedora i reformadora social, fundadora del treball social als Estats Units. Laura Jane Addams va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1931, conjuntament amb Nicholas Murray Butler. Va participar també en la lluita pels drets de les dones i el moviment sufragista, reivindicant el sufragi universal per a les dones. Al 1915 fundà i presidir la “Women’s International League for Peace and Freedom” (Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat) organització clau en el moviment pacifista de la primera meitat del segle XX. L’any 1922 Jane Addams va escriure “Peace and Bread in Time of War” (Pau i pa en temps de guerra), una crítica a la guerra en general; també s’havia oposat a l'entrada i participació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial. Aquesta lluita pacifista li va proporcionar el Premi Nobel de la Pau.
Com a sociòloga va millorar la metodologia en el treball de camp en els barris marginals de les grans ciutats industrials, i altres tasques professionals per encàrrec del “Departament de Treball del Govern dels Estats Units”. Va ser membre de la ”American Sociological Society” i ha estat la primera dona en escriure a la revista “American Journal of Sociology”. Jane Addams va iniciar la tasca del treball social als Estats Units, desenvolupant nous camps en les ciències socials. Fundà la “Hull House”, model de futurs establiments socials que donen suport a col·lectius amb dificultats, com els immigrants, els pobres o els negres víctimes de la discriminació. Jane Addams va contribuir a la creació del treball social com a disciplina acadèmica i va impulsar i desenvolupar el treball social com a professió laboral.
-- Nelly Sachs (Alemanya 1891 - Suècia 1970) escriptora i poetessa en llengua alemanya, nacionalitzada a Suècia. Premi Nobel de Literatura l’any 1966. Va néixer a Berlín en el si d’una família de religió jueva. L’any 1940, enfront del nazisme i la persecució que patien els jueus, la família va refugiar-se a Suècia, i s'estableix a Estocolm, on Nelly Sachs va fer amistat amb Selma Lagerlöf. Inicià les seves activitats literàries als 17 anys com a poetessa romàntica; posteriorment, a partir de la Segona Guerra Mundial, va escriure poemes i prosa al voltant de la dramàtica problemàtica jueva: el poble jueu víctima de la persecució, el racisme i l'holocaust. Rep el Premi Nobel de Literatura precisament pel caràcter dramàtic dels seus escrits, que interpreten el cruel destí jueu amb un sentiment força trist i commovedor. Compartí el premi nobel amb l'israelià Shmuel Yosef Agnon. En honor seu, la ciutat alemanya de Dortmund creà, l’any 961, el “Premi Nelly Sachs”.
-- Betty Williams i Mairead Corrigan-Maguire, Premi Nobel de la Pau 1976
Betty Williams (Irlanda del Nord 1943 – 2020), lider pacifista en el conflicte nord-irlandès entre protestants i catòlics. Fou batejada dins el catolicisme, però havia nascut en una família practicant d’una varietat de religions: judaisme, cristianisme catòlic i protestant; i amb familiars víctimes de l'holocaust jueu durant la segona guerra mundial. Va treballar com a recepcionista i el 1961 va casar-se amb un protestant, Ralph Williams. Resultat: matrimoni mixt socialment, religiosa i ètnica en el marc d’un espai humà altament conflictiu.
Malgrat la seva militància a l'Exèrcit Republicà Irlandès l’any 1972, va canviar d’estratègia política i va traslladar els seus esforços a la via de la pau. La seva proposta política exigia una solució pacífica al conflicte d’Irlanda del Nord. Juntament amb Mairead Corrigan Maguire, tieta de tres nens morts en l’enfrontament armat, va fundar el moviment “Dones per la Pau”, posteriorment amb Ciaran McKeown van refundar en el “Moviment per la Pau d'Irlanda del Nord”. Activistes per la pau, aconsegueixen crear un moviment social en favor d’una societat justa i pacífica, amb dedicació a la família i el treball, renunciant a l’ús de la violència; edificació d’una nova societat de col·laboració entre tots i totes, i sense exclusions.
Mairead Corrigan-Maguire (Irlanda del Nord, 1944) cofundadora, al costat de Betty Williams i Ciaran McKeown, de l’organització “Dones per la Pau”, més tard “Community of Peace People” amb l’objectiu d’instaurar la pau i liquidar el conflicte armat civil i militar nord-irlandès.
Mairead Corrigan-Maguire inicià el seu activisme pacifista en el moment en que tres fills de la seva germana, Anne Maguire, moriren l’any 1976 atropellats pel cotxe d’un fugitiu de l'IRA, que havia estat abatut per tropes britàniques. El seu moviment pacifista reunir tant catòlics com protestants. El 1976 Betty Williams i Mairead Corrigan-Maguire van rebre el Premi Nobel de la Pau per les seves activitats pacífiques en el violent i mortal enfrontament d'Irlanda del Nord mitjançant la creació del "Moviment per la Pau d'Irlanda del Nord". L’any 1981 es casà amb el seu cunyat Jackie Maguire, vidu de la seva germana Anne Maguire, la qual s'havia suïcidat en no recuperar-se de la mort violenta dels seus tres fills.
Actualment, segueix treballant com a pacifista per aconseguir la fi del conflicte nord-irlandès i també d’altres que afecten el món, denunciant enfrontaments socials i ètnics, viatjant i donant a conèixer conflictes. Com activista social ha participat en missions humanitàries. L’any 2021 va signar el document “Dialogue for Catalonia», impulsat per “Òmnium Cultural”, publicat a “The Washington Post” i “The Guardian”, demanant l'amnistia dels presos polítics catalans i l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya.
-- Aung San Suu Kyi (Myanmar, 1945) és una activista política i social, i diplomàtica birmana, va guanyar el Premi Nobel de la Pau l’any 1991 per la seva activitat no-violenta en contra de la dictadura militar que governava a Myanmar. Filla d’un heroi nacional: d'Aung San, promotor del tractat d'independència de Birmània amb el govern britànic, i mort assassinat. Aung San Suu Kyi ha treballat a les Nacions Unides i ha estat professora a l’Índia. Va retornar a Birmània el 1988 i participa en el segon intent de la independència del seu país, seguint l'exemple del pacifisme de Gandhi i en el marc del pensament budista. Propugnava un canvi revolucionari de l'esperit o de l'ànima que implicava el reconeixement de la necessitat del diàleg i la compassió humana. Basava la seva proposta en els principis de la moral i impulsant la conveniència de reconciliar els grups ètnics tradicionalment enfrontats.
-- Rigoberta Menchú Tum (Guatemala, 1959) és una activista social guatemalenca, membre del grup indígena maia quitxé, va créixer en una comunitat rural on els seus pares gaudeixen de bona reputació com a defensors dels drets humans dels indígenes. L’any 1992 va rebre el Premi Nobel de la Pau, pel seu treball per la justícia social i la reconciliació etnocultural basat en el respecte als drets dels indígenes, coincidint amb el cinquè centenari de l'arribada de Colom a Amèrica i l’inici de la invasió europea a les amèriques, i amb la declaració de “1993 Any Internacional dels Pobles Indis”. L'any anterior havia participat en la preparació de la declaració dels drets dels pobles indígenes per part de les Nacions Unides.
En la lectura del premi, va reivindicar els drets històrics negats als pobles indígenes i va denunciar la persecució dels pobles precolombins per part dels europeus, afirmant que amb l’arribada d’aquests invasors va concloure una civilització totalment desenvolupada en tots els àmbits. Rigoberta Menchú va exigir desmilitarització i pau, a més de justícia social, per a Guatemala, respecte per la natura i igualtat per a les dones.
2.- JOAN XXIII
En primer lloc, la I Guerra Mundial, amb la derrota dels anomenats Imperis Centrals, van desaparèixer un bon grapat de controls i cadenats que condicionaven la vida quotidiana i religiosa de molts europeus.
En segon lloc, l’aparició de moviments com el comunisme, el nazisme i el feixisme, amb el seu ateisme galopant per Europa, posaren en perill la mateixa existència de l’Església.
En tercer lloc, la II Guerra Mundial va derrotar el nazisme i el feixisme, és a dir, més cadenes, tanques i cavernes ideològiques a fer punyetes.
En quart lloc, les democràcies van entrar en conflicte contra el comunisme, la coneguda Guerra Freda, la qual cosa va pressionar a l’Església Catòlica a prendre partit en favor del sistema democràtic, és a dir, la democràcia deixava de ser una pràctica política i social d’inspiració maligne i, per tant, perillosa pels creients.
De cop i volta, les coses començaven a canviar en el si de l’Església de Roma. Angelo Giuseppe Roncalli (Joan XXIII), papa 1958-63, convocà el Concili II del Vaticà que s’inicià l’any 1962, amb la qual cosa va treure l’Església catòlica de l’armari i va dialogar amb el món real, enlloc de la tradicional navegació entre dogmes oficials elaborats d’esquenes als problemes dels creients.
Joan XXIII va apostar pel diàleg i per evangelitzar en el marc de les comunitats, en lloc de fer-ho a través dels cacics locals i les oligarquies; a més a més, va potenciar les relacions amb els cristians d’altres confessions i amb diverses religions del món. En aquesta línia d’acció, va crear el Secretariat per a la Unió dels Cristians. Entre d’altres, van destacar les seves encícliques «Mater et Magistra» (1961), sobre la sensibilitat social de l’Església, i «Pacem in Terris» (1963).
Joan XXIII va ser elegit papa en mig d’una profunda divisió del col·legi electoral cardenalici, divisió entre bisbes integristes i bisbes reformistes, els primers defensaven les seves tradicionals posicions en contra del liberalisme i del comunisme, formaven tot un nucli dur de bisbes conservadors, majoritàriament vinguts dels estats confessionals catòlics, com l’Espanya del General Franco, i que gaudien del suport de la cúria o burocràcia vaticana.
Els bisbes reformistes intentaven introduir els canvis manifestats per les comunitats catòliques, en general de base local i més properes als sectors populars, majoritàriament eren bisbes que exercien en països democràtics, en el marc d’estats aconfessionals i amb llibertat religiosa.
Els bisbes integristes gaudien de privilegis concedits per les administracions públiques dels estats autoritaris o dictadures, i les reformes posaven en perill aquells privilegis, com, per exemple, una vida de luxe, una posició social per sobre de la societat civil i, en general, formar part de les classes dirigents, i amb tots els beneficis que això pot representar com a membres de les elits de l’estat.
Com que les posicions eren irrenunciables i del tot irreconciliables, davant de la impossibilitat d’un consens, s’elegí Roncalli com a papa de transició, per la seva avançada edat, pel seu caràcter bondadós, i molt conegut pel seu ampli sentit de l’humor i modèstia. Inicialment, tothom estava convençut que en Joan XXIII facilitaria a l’Església un respir, uns pocs anys de tranquil·litat, els suficients per esmorteir les diferències internes en el si de l’Església de Roma. No va ser així, tot el contrari, en Joan XXIII va ser un «papa sorpresa».
La seva primera mesura va ser reduir els ingressos econòmics i els luxes dels bisbes i cúria vaticana, al mateix temps que millorava les condicions laborals dels treballadors assalariats del Vaticà, aquest va ser el primer enfrontament amb la burocràcia de l’Església institució.
Aquesta va ser la primera sorpresa, n’hi haurien moltes més, com reunir-se amb heretges o comunistes, o nomenar cardenals del tercer món o santificar un home negre, superant així l’etnicisme tradicional: l’home blanc d’occident deixava de ser l’escollit per dirigir l’empresa i rebre els seus principals premis a la fidelitat i dedicació.
A més, va ser el primer Papa que visitava presos i malalts, o dignificava i encoratjava les comunitats de base. L’enfocament tradicional de que l’Església institució era superior a la societat civil, començava a enderrocar-se.
Al cap de pocs mesos va arribar la major sorpresa, comunicà que tenia la intenció de convocar un Concili per a actualitzar l’Església i facilitar la seva tasca en el si de les societats modernes; en aquest sentit, calia parlar de l’ecumenisme, de la llibertat religiosa, de la pedagogia de la fe catòlica i la tasca pastoral, de la Revelació, de l’ateisme, de la guerra, de la família, de la col·legialitat de les decisions, entre d’altres molts temes.
I tot això, per a superar evidents contradiccions entre l’Església i la societat, una societat en demanda permanent de justícia social, pau i benestar material, una demanda que exigia una reforma en la manera de dirigir i d'actuar de les autoritats catòliques.
El Concili «per posar-se al dia», com el va definir el mateix Papa, va iniciar-se l’Octubre de 1962, amb la presència d’observadors de totes les esglésies cristianes, islàmics i d’altres grups de creients, la qual cosa donava una imatge d’obertura al món. El Vaticà II va realitzar la seva tasca fins el desembre de 1965, s’organitzà en quatre sessions i tres intersessions, amb la creació de diversos grups de treball i sessions plenàries per a exercir la participació en debats i realitzar les votacions.
Els debats sobre els temes relacionats amb la renovació de l’església catòlica i la restauració de la unitat dels cristians, van merèixer més temps d’atenció i polèmica. En Joan XXIII presidí la inauguració però no la clausura, doncs, va morir el Juny de 1963. El seu successor, el papa Pau VI, va continuar la tasca reformista.
Tenim exemples clars de canvi en el si de l’Església quan fem l’abordatge de temes de política social. En el cas del «dret al treball», podem anotar el següent:
- Puesto que los bienes necesarios a la vida sólo pueden lograrse por los medios de producción y por el trabajo, y puesto que cada uno está obligado a la conservación de su vida, se da obligación de trabajar para quien no pueda lograr justamente su sustento y el de su familia sino por el trabajo (Pío XII).
- A este deber de trabajar corresponde el derecho al trabajo que tiene todo hombre. Sólo por el trabajo puede desenvolver su personalidad; sólo por él puede prestar su contribución a la necesaria producción de bienes para la generalidad; sólo por él puede la mayoría de los hombres asegurar el sustento para sí y sus familias (Pío XII).
- Si los empresarios no cumplen o no pueden cumplir con el deber de procurar puestos de trabajo, el Estado tiene el deber y el derecho de crear estos puestos, aun obligando a los propietarios privados a cumplir sus deberes sociales para procurar a todos posibilidad de ganarse la vida. Si esto no se logra, debe concederse por vía de seguro de paro un ingreso que supla parcialmente el sueldo (Juan XXIII,Concilio Vaticano II).
Mentre que en Pío XII utilitza els arguments formals del liberalisme del segle XIX i intenta demostrar que el dret al treball és un dret derivat del dret a la vida, atès que si no cobrim les necessitats vitals posem la nostra vida en perill, en Joan XXIII fa un pas important i afirma que l’Estat i els empresaris tenen la seva part de responsabilitat envers l’exercici del dret al treball, i afegeix obligacions derivades del mateix a càrrec de l’Estat, citant l’obligació de les administracions públiques de facilitar i proporcionar ajudes econòmiques als aturats.
Un altre exemple el tenim a Espanya amb el suport de l’Església a la democràcia durant els anys 70 del Segle XX, i amb el vist-i-plau de les altes jerarquies del Vaticà als grups opositors al general Franco durant els anteriors anys 60. Gràcies a Joan XXIII i al Concili Vaticà II, els grups polítics demòcrates van rebre una bona dosi de suport moral i social en la seva difícil lluita clandestina per a enderrocar el dictador Franco.
Membres d’entitats catòliques de base i col·lectius marxistes, catalanistes i republicans van coincidir en plataformes clandestines on s’organitzaven accions contràries a la dictadura o de propaganda a favor de la democràcia. A més, el successor d’en Joan XXIII, en Pau VI, era un conegut simpatitzant dels opositors contraris al règim dictatorial del General Franco.
El Sant Pare Joan XXIII va ser l’encarregat de formalitzar i enllestir la feina de rescatar a la major part dels catòlics sotmesos als interessos econòmics i polítics de les classes altes. Rescatats de les mans d’uns poders que tradicionalment havien controlat els creients a través de la institució eclesiàstica, mitjançant l’ús del caciquisme religiós i social.
Des del segle III fins el segle XIX, la majoria dels estats inicialment cristians i posteriorment catòlics, integraven en el si de la seva estructura organitzativa a la institució religiosa, de tal manera que els seus membres actuaven com agents controladors del comportament social i polític dels creients que, òbviament, tenien que posar-se al servei del rei i els seus funcionaris, així com també al servei de la clientela política de la monarquia autoritària o absoluta.
La revolució liberal i la democràcia van liquidar aquesta situació amb mesures com la llibertat religiosa i la separació de l’església de l’estat. En Joan XXIII va fer possible l’encaix de l’Església catòlica i dels seus creients en els estats moderns i en les societats democràtiques.
© Raül Blesa Arcarons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Hola! Pots deixar el teu comentari. Moltes gràcies, Raül Blesa.