Pàgina 14 "Casta, classe social i racisme"

© Raül Blesa Arcarons

Relats:

40. La lliçó de Cuba
41. La setmana de la tragèdia
42. L'imperialisme, el racisme i la guerra

40. La lliçó de Cuba

A la batalla naval de Santiago de Cuba del 3 de juliol de 1898, els vaixells de guerra nord-americans van derrotar l'armada espanyola.  A París, el 10 de desembre de 1898, el govern espanyol, sota l'autoritat de la Regent Maria Cristina, cedia als Estats Units el control polític, econòmic i militar de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i les Marianes. La signatura de la cessió suposava la fi de l'imperi colonial espanyol en el continent americà i Àsia. En plena expansió de l'imperialisme de les cases reials europees, Espanya perdia patrimoni i solament li restaven les possessions d'Àfrica.

Dos mesos més tard, concretament el 24 de febrer de 1899, el general Màximo Gòmez, cap militar cubà, entrava amb el seu exèrcit a La Havana, després de 30 anys de lluita. La guerra de Cuba va ser una tragèdia en vides humanes. 

El conflicte anotà més de mig milió de baixes entre la població civil, la meitat eren esclaus negres. Les baixes entre la tropa espanyola van superar els 150.000 efectius, la gran majoria dels soldats van morir víctimes de malalties tropicals. Les pèrdues de vides humanes per foc enemic en prou feines foren unes 25.000. Més que d'una derrota militar, hauríem de parlar d'una catàstrofe sanitària de greus conseqüències en esdeveniments posteriors de la història d'Espanya.

Anem, en primer lloc, a parlar del patiment dels soldats, molts no van poder tornar per explicar-ho, però altres sí van poder exposar el seu testimoni sobre aquella tragèdia. Anem a fer una síntesi de les malalties que van provocar el 80% de les baixes entre els soldats.

La “disenteria” es manifesta amb inflamacions del còlon i, durant dies i dies, l'afectat pateix dolors còlics, febre alta, diarrea i alta freqüència de deposicions; amb una deshidratació intensa i infeccions en el fetge, el pulmó o el cervell, finalitza el sofriment del soldat. La “febre groga” proporciona forts dolors localitzats en el cap, a la columna vertebral i en altres parts del cos humà; provoca insomni, agitació, diarrees, vòmits negres ... La “malària” o “paludisme” enverina la sang amb paràsits que destrueixen cèl·lules sanguinies, fins arribar a l'anèmia i a alteracions profundes dels organismes del cos que precipiten la mort, després de llargues i intenses jornades de patir febre, fred i calor. Per finalitzar i amb relació al “tifus”, podem parlar, entre altres malestars i dolors terminals, de febre, deliris, estupor i coma.

Aquestes malalties van ser les culpables del patiment i mort de més de 120.000 soldats. No hi ha xifres dels malats crònics no terminals. D'altra banda, més de 300.000 civils cubans també van morir víctimes, en gran part, de “paludisme”, després de suportar fam i misèria; els esclaus negres van ser els que més patiren les conseqüències mortals del conflicte. 

El conflicte racial va estar sempre present arreu en totes les guerres colonials. L'exercici del racisme sovintejava malgrat unes lleis que, en aparença, dificultaven la seva pràctica quotidiana tolerada per les autoritats colonials de qualsevol imperi.

El volum de baixes per malalties tropicals és, si més no, del tot incomprensible i desproporcionada a la Cuba de finals del segle XIX. Caldria, doncs, intentar esbrinar les causes d'aquesta catàstrofe. La hipòtesi més propera a una possible explicació ens parla de negligència de les autoritats colonials, amb un rerefons de pensament racista, elitista i classista, tot a la vegada. 

Aquesta manera de pensar i veure les coses provoca i a la vegada justifica un comportament pervers de les oligarquies dirigents i els seus aliats instal·lats tant a la metròpoli com a les colònies. En altres paraules, pel seu origen social devien menysprear tant a la població cubana com als soldats espanyols: els cubans i els soldats no pertanyien ni a la noblesa ni a les classes mitjanes del món urbà i, per tant, no mereixien les atencions sanitàries impulsades per científics i humanistes des de feia unes dècades.

Des de mitjans del segle XIX, uns personatges, la majoria doctors en medicina i biòlegs, però també arquitectes i urbanistes, havien denunciat l'estreta relació entre la manca de higiene i la alta taxa de mortalitat a les ciutats industrials. A aquests profetes de la salut pública se'ls anomenava “higienistes”. Afirmaven que les epidèmies de còlera, tifus, paludisme o febre groga s'estenien fàcilment en els barris obrers, en mig de la brutícia que inundava els seus carrers i habitatges situats a les ciutats que participaven en la revolució industrial.

Els higienistes parlaven de la higiene personal o corporal, de la higiene pública, de millorar la canalització i eliminació sistemàtica de les aigües usades, del tractament de l'aigua potable, de la conservació d'aliments (pasteurització), d'organitzar la recollida de les deixalles, del clavegueram, de practicar la profilaxi, el bany i, en general, tenir cura dels espais i entorns públics i privats susceptibles de convertir-se en indrets contaminants.

Des de l'any 1840, més de 25 anys abans d'esclatar la guerra de Cuba, podem trobar publicacions dels higienistes a Anglaterra i França. A Catalunya, en Pere Felip Monlau i Roca, inicià l'escola d'higienistes als voltants de 1841 i els textos començaren a circular per la Península. 

L'any 1865, en Louis Pasteur descobrí el paper dels bacteris i dels microbis en la contaminació de les malalties humanes. Pocs anys més tard, en Pasteur, en Kokc i en Klebs fundaren la microbiologia i van revolucionar la higiene.

És molt possible que les autoritats ignoressin el què fer en els primers anys de la guerra, entre 1868 i 1878, però, en els darrers trams del conflicte, allà pels 1895 a 1898, disposaven d'informació més que suficient i haurien d'haver tingut més cura dels soldats i de la població civil. 

Tampoc era tan difícil i car introduir mesures sanitàries a les casernes, fortificacions i altres espais utilitzats per la tropa. L'objectiu sanitari era clar: eliminar o reduir entorns contaminants i crear espais de convivència més saludables. Si ho haguessin fet, haurien evitat moltes baixes en aquells darrers anys de guerra, precisament van ser els anys amb més mortaldat.

L'administració civil no tenia política sanitària, a la metròpoli no feia inversions públiques en el sector de la salut, ignorava el problema. Els centres sanitaris o eren privats o creats pels ajuntaments de les ciutats industrials. La salut del súbdit no era un problema seu, encara menys la vida d'un soldat o d'un camperol o d'un menestral o d'un negre o d'un mestís o d'un esclau. Amb relació als soldats, és fàcil d'entendre, no tenim més que observar, a continuació, el seu origen social.

El sistema de reclutament de la tropa era d'una perversitat pròpia d'una societat de castes, i ho dic en el sentit que els fills dels camperols sense terres, o de les famílies urbanes amb pocs recursos, estaven predestinades a fer el servei militar i anar a la guerra. El lector ho entendrà de seguida: qui tenia diners podia comprar la seva llicenciatura, recuperar la llibertat i lliurar-se d'anar a files, en el cas que tingués la mala sort de ser quintat per a incorporar-se a l'exèrcit.

En altres paraules, les famílies de classes mitjanes o altes no participaven en l'impost de sang, es rascaven la butxaca i el xicot podia continuar estudiant per a presentar-se a les oposicions, o per a ajudar a la finca, o a la fàbrica o en el despatx del pare. Hi ha qui té sort i pot morir de vell en el llit, però d'altres molts deixen la pell en qualsevol racó de món colonitzat. 

La vida del soldat era molt poc preuada per les autoritats i les capes socials benestants, donat que els soldats que morien no eren els seus fills, eren els fills dels altres, els fills dels pobres camperols o els fills dels treballadors no qualificats de les ciutats industrials.

D'altra banda, tant els dirigents polítics com la noblesa que li donava suport i, en general, els notables locals i provincials, la seva clientela política, els industrials i els comerciants a l'engròs, tenien suficients interessos econòmics com per oposar-se a les reivindicacions del poble cubà. Els nostres fills, pensaven, continuen a casa sans i estalvis ... I de pas, prospera el meu negoci gràcies a la guerra, ja sigui el tràfic d'esclaus, la venda del sucre, el monopoli comercial, etcètera.

Tot això era possible gràcies a un fet que no hem d'oblidar: malgrat les revolucions liberals, a Espanya encara predominava la mentalitat de la societat estamental, amb el seu menyspreu envers tots els súbdits que es guanyaven el pa mitjançant el seu treball manual, és a dir, camperols i obrers, i aquests dos grups socials eren els que omplien l'exèrcit. Malgrat la modernitat i el progrés tecnològic i científic de l'època, la mentalitat de qui ostentava el poder continuava en el segle XVII. 

A més a més, les potencies colonials europees s'estaven repartint el món i reforçaven els seus criteris racistes, classistes i elitistes,  amb la finalitat de justificar l'espoli de que eren objecte els pobles africans, asiàtics i d'altres. El racisme s'imposà com a ideologia dominant durant dècades, amb la qual cosa la població civil cubana patia una doble discriminació, com a súbdits i com a raça suposadament inferior. 

Per finalitzar, les cancelleries europees també van tenir la seva part de responsabilitat, per les seves polítiques colonialistes i racistes. La justificació i la pràctica del racisme no era cap novetat de l'imperialisme de finals del segle XIX, tampoc el seu exercici hauria causat sorpresa al llarg de tot el segle, de fet el racisme era una manera d'entendre les relacions socials entre una suposada casta superior i les seves víctimes. Sempre hi ha hagut minories, majories subalternes o grups ètnics considerats inferiors.

Els romans creien que eren un poble predestinat a ser superior a altres pobles de la Mediterrània. Tots els pobles conqueridors s'han considerat beneficiaris de la simpatia dels déus i han menyspreat a altres grups subordinats per no gaudir de l'estima de les divinitats dissenyadores del nostre destí. En no pocs casos, als inferiors se'ls hi ha adjudicat l'estigma de la contaminació i han estat tractats com a infectats. 

Hi ha autors que afirmen que el racisme neix a l'inici de la construcció dels estats moderns, allà pel segle XV, i que s'ha anat desenvolupant com a doctrina i pràctica política i social paral·lelament a l'expansió territorial dels estats europeus. Tant el racisme com altres ideologies basades en una discriminació permanent de la majoria del poble, són elements inherents a la construcció dels estats moderns. 

La doctrina racista insisteix amb la desigualtat dels pobles i les races humanes, de tal manera que intenta justificar l'explotació econòmica i tota mena de discriminacions en l'àmbit de la vida quotidiana del poble sotmès o de la raça estigmatitzada. Un servidor prefereix considerar el racisme com a una cruel discriminació amb la finalitat de procurar la impunitat dels poders. 

La guerra de Cuba va repercutir en conflictes posteriors. La població civil espanyola havia pres bona nota de per a on circulaven els veritables interessos de la corona i les oligarquies, de la seva manca de sensibilitat social i de la seva violència abans de cedir en cap dels seus privilegis. 

Durant tot el conflicte de Cuba i Filipines, el govern ignorà les víctimes i les demandes de pau i negociació formulades per la població i algunes organitzacions; a més a més, exercí l'engany i amagà informació amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, així com practicà la repressió contra els grups pacifistes. 

41. La setmana de la tragèdia

En els orígens i la posterior repressió dels fets coneguts com la Setmana Tràgica de Barcelona, i d'altres ciutats industrials de Catalunya, tenim un altre exemple de la discriminació o segregació practicada per les autoritats. Un nou cas de mentalitat estamental de les administracions públiques, i per tant preliberal i antidemocràtica, així com també demostració del seu autisme i manca de sensibilitat social davant les demandes populars.

Els esdeveniments citats van succeir entre juliol, agost i setembre de l'any 1909. La nostra intenció és oferir-vos un assaig sobre la discriminació que s'observa en el comportament de les autoritats.  Abans, però, i per situar-nos, us farem un resum sobre els fets.

1. A primers de juliol de 1909 esclata un conflicte en el Marroc, conegut com la Guerra de Melilla. Dues potències colonials, Espanya i França, s'han repartit el Marroc. Els marroquins intenten perjudicar les empreses espanyoles i franceses.  Està en joc el prestigi d'Espanya com a potència colonial; al cap i a la fi, tots els estats europeus juguen al perillós joc de l'imperialisme amb la ideologia racista per a justificar les seves bestieses a Àfrica i Àsia. En pocs anys, tots restaran ben “cremats” ...

2. El Govern d'Alfons XIII no es planteja la negociació amb els revoltats; sense pensar-s'ho dos cops, i per demostrar al món la seva fortalesa imperial, decreta l'enviament de tropes reservistes als conflictius indrets situats en el Marroc. Els soldats són de les quintes del 1903 a 1907, la majoria casats i amb fills. Com va succeir a l'anterior conflicte colonial, les famílies amb recursos compren per 6000 rals la llibertat del seu estimat membre i li eviten el risc d'anar a la guerra: els rics s'estalvien un bon grapat de morts, vídues i orfes. 

Els obrers industrials i els camperols, més altres sense diners, omplen les files dels afectats que correran el risc de morir, i deixar la vídua i els fills a la misèria. Per a moltes famílies de les classes populars, la font dels seus recursos s'enterrarà en algun lloc, segurament desconegut, del nord d'Àfrica. Tothom recorda la pèssima gestió política i el dolorós resultat a Cuba i Filipines; no s'espera una altra cosa de tot allò que anirà a succeir en el Rif.

3. L'imperialisme no és acceptat per les corrents obreristes de l'època, encara menys s'accepta la pràctica del racisme per a justificar l'espoli dels territoris africans i asiàtics. Hi ha un clar rebuig a la guerra per part dels treballadors. Els líders del moviment obrer organitzen activitats pacífiques de protesta contra l'enfrontament armat amb els magrebins, en els mítings alguns dirigents de la classe obrera manifesten públicament el seu suport als revoltats i demanen el reconeixement de la independència del Marroc. 

Grups republicans i catalanistes donen suport als pacifistes i comparteixen la denúncia contra l'imperialisme i el racisme. Òbviament, en les jornades de protesta sovinteja també l'argument de que els fills dels rics no van a la guerra. Durant vàries setmanes apareixen articles de premsa en contra de la política bel·licista del govern i reivindiquen la pau. Hi ha actes públics i manifestacions que no reben l'autorització de les autoritats. Moments de tensió en els comiats dels soldats a les estacions de tren o en els ports.

4. El moviment anomenat Solidaritat Obrera convoca una vaga general pel dia 26 de juliol. A Madrid, socialistes i obreristes intentaran sense èxit convocar-la pel dia 2 d'agost. La vaga és la conseqüència de l'autisme i la manca de sensibilitat social de les autoritats davant de les manifestacions pacífiques de dones amb els seus fills. 

El dia 26 la vaga rep el suport popular a Barcelona i a altres ciutats industrials de Catalunya, el seu seguiment proporciona optimisme al moviment obrer, però, els organitzadors perden el control i comença la tragèdia. Elements exaltats i provocadors es fan els amos del carrer.

5. Escamots radicals assalten armaries i casernes de les forces de seguretat; destaquen grups lerrouxistes i anarquistes, més els malfactors que aprofiten el caos per exercir la violència, la venjança, el robatori i la destrucció. Trets contra els manifestants i entre forces de seguretat i amotinats. 

Barricades, estat de guerra i llei marcial. Edificis saquejats i incendiats, la gran majoria religiosos; més i més enfrontaments armats, morts, ferits, por, pànic, ... Alguns grups locals republicans proclamen la República. El drama durarà uns dies, fins l'arribada de tropes que controlaran la ciutat de Barcelona i d'altres de Catalunya.

6. Breu balanç de desgràcies i pèrdues: Més de 100 morts, entre ells 3 religiosos, 6 o 7 policies, membres de la Creu Roja i 104 civils; més de 400 ferits, uns 120 militars i policies, uns 300 civils i membres de la Creu Roja. Un centenar d'edificis incendiats. 

L'acció posterior de les autoritats va ser dura i arbitrària, és a dir, feta amb criteris polítics i d'acord als interessos dels poders econòmics. Detenció i procés militar contra unes 2000 persones, més de 200 expulsats, 17 penes de mort, 5 execucions, tancament de sindicats, d'entitats culturals obreres i de les escoles laiques.

7. Comentaristes, periodistes i historiadors han classificat la Setmana Tràgica com a actes de vandalisme, motí, avalots, insurrecció, insurrecció republicana, insurrecció obrera, revolta obrera, revolta antimilitarista i anticlerical, protesta antibel·licista i protesta anticlerical. A més a més, les autoritats de Madrid també la van classificar com a revolta catalanista. 

Les pacífiques protestes populars anteriors al drama van ser tota una manifestació d'indignació contra la guerra. Una altre cosa són els posteriors incendis i la destrucció d'edificis, així com els actes de violència, saquejos i altres bestieses protagonitzades pels radicals i poca-vergonyes de sempre i que no mereixen cap justificació. 

Però la indignació popular pacífica anterior als fets violents va ser la resposta d'un poble cansat de que l'enganyin, l'explotin i l'enviïn a la mort. I tot això sense cap dret, ni tan sols el de protestar contra la guerra. El poble no volia participar en una altra aventura colonial, on la Corona i els seus nobles aristòcrates gaudeixen de tots els possibles beneficis i no s'hi juguen ni la vida ni el benestar de la seva família.

D'altra banda, no és cap casualitat que el primer executat pels fets de la Setmana Tràgica va ser en Josep Miquel Baró, conegut per la seva militància republicana i les seves pinzellades catalanistes en el seu pensament polític. 

Classificar el conflicte com a revolta catalanista evitava protestes en altres indrets de l'estat Espanyol. Per exemple, els membres republicans del Congrés de Diputats de Madrid no toleraven la repressió contra els obrers, però miraven cap a un altre costat quan les víctimes de la violència eren suposats nacionalistes catalans. 

Un important segment de les esquerres i grups d'intel·lectuals progressistes, republicans, etcètera, no condemnaven l'exercici de la violència ni contra els independentistes marroquins ni contra els catalanistes. Curiosament la malaltia racista també havia contaminat a suposats liberals i demòcrates espanyols; i succeïa el mateix en d'altres estats d'Europa on hom podia gaudir de fama d'idees avançades i socialment modernes i, a la vagada, passar de puntetes, tolerar o ignorar el racisme i l'imperialisme en ús aplicat pel seu govern i autoritats colonials.

L'autisme davant les protestes pacífiques va ser el resultat d'una concepció sectària de la societat, conseqüència de les divisions socials basades en l'origen familiar, la riquesa, la religió, l'origen ètnic, etcètera; unes segregacions molt útils per a justificar l'abús de poder de les autoritats polítiques i administratives. 

Els obrers de les ciutats industrials de Catalunya van ser doblament discriminats i víctimes de la violència. En primer lloc, discriminats per ser membres d'una classe social inferior i subordinada, poc o gens valorada per les oligarquies que seguien defensant els seus privilegis estamentals. En segon lloc, discriminats pel fet de ser classificats com a catalanistes. 

La classe política no s'oposava a la colonització i les classes mitjanes i altes veien l'imperialisme com una oportunitat de fer negoci, exportar i importar en règim de monopoli, ampliar la fàbrica i augmentar els beneficis. 

El sistema polític, altament repressiu i políticament immobilista, permetia traslladar els danys econòmics a les classes populars (avui dia en diríem socialitzar les pèrdues) mentre les capes benestants privatitzaven tots els guanys. Pel que fa a les desgràcies personals i familiars, els morts, les vídues i els orfes amb el seu futur miserable, així com els discapacitats en combat, tots, en exclusiva, eren de les classes populars.

Espanya presentava els indicadors socials i econòmics a la cua de l'Europa Occidental i pràcticament oferien els mateixos resultats que altres estats i societats sota l'antic règim estamental. Les dades demogràfiques continuaven com havien estat abans de les revolucions liberals: elevades taxes de natalitat i de mortalitat, dieta alimentària típica dels països pobres a base de cereals i llegums, higiene pública sota mínims o inexistent a la major part del país. Salut i sanitat solament pels rics. L'esperança de vida de un treballador no superava els 25 anys en molts indrets de l'estat.

Els salaris eren baixos i solament cobrien les despeses d'una escassa i deficient alimentació, així com l'abonament del lloguer d'un habitatge petit, poc o gens sanejat i situat en una zona marginal castigada periòdicament per les sovintejades pandèmies de l'època. 

Els treballadors qualificats rebien unes 4 pessetes per dia treballat i els no qualificats unes 3 pessetes o menys, ningú cobrava els festius i els dies no treballats per malaltia. Aquest salaris eren del tot insuficients i per aquesta raó la principal reivindicació era la demanda d'augments salarials, juntament amb la reducció de la jornada laboral i millores d'higiene en l'entorn laboral, a més de la prohibició del treball infantil. 

Com que l'estat i la classe política tenia poc o gens d'interès en les reformes socials, no hi havia "seguretat social", és a dir, no hi havia ni les prestacions econòmiques ni les sanitàries per a fer front a situacions com la malaltia, l'accident laboral, l'atur, la invalidesa, la vellesa, la viduïtat o l'orfandat. 

Molts treballadors o famílies obreres vivien de la caritat en cas de malaltia o d'accident laboral o d'atur de l'home. De tot això, la necessitat de que els fills s'incorporessin al mercat de treball en plena infància i les dones tinguessin que iniciar-se en el patiment d'una doble jornada, amb dos treballs: el de casa i el de la fàbrica o el taller o la botiga. Cal afegir que els llocs de treball eren a precari.

Per superar aquesta miserable situació, la classe obrera i treballadora tenia quatre recursos o alternatives: l'emigració, l'educació, les reformes socials i la revolta popular. Dotzenes de milers d'espanyols emigraren a països sud-americans i d'altres a la recerca d'un benestar que era del tot impossible de trobar a Espanya. 

D'altra banda, l'obrerisme, en gran part, va posar la seva esperança en l'educació, la formació i la qualificació de la mà d'obra, però hi havia pocs recursos públics adreçats a la millora de la capacitació dels treballadors. 

El moviment obrer tenia en el sindicalisme i en el cooperativisme dues eines bàsiques i fonamentals per a intentar canviar les condicions de treball, inaugurar una etapa de dignitat i benestar i construir una societat més justa. Però les autoritats polítiques i administratives consideraven que el problema obrer era d'ordre públic, no era una qüestió social, i per tant la solució era la utilització eficient de les forces de seguretat de l'estat. 

No és que les autoritats fossin cecs, o babaus, és que la seva manca de sensibilitat social els hi anava molt bé pels guanys econòmics que obtenien. A més, això de repartir el benestar amb els súbdits o els inferiors no formava part de la seva mentalitat del segle XVII. Una mentalitat que veia la modernitat social i política com una amenaça pels seus privilegis preliberals.

A tot això cal afegir que inclús les reformes socials de l'Església de Roma eren obertament rebutjades pel govern i no pocs empresaris, els quals insistien en la moral tradicional i la resignació cristiana, practicant l'integrisme carlista i predicant els hàbits d'estalvi entre una població amb ingressos insuficients. 

Amb aquest panorama, no és gens estrany que la manifestació pública, la protesta col·lectiva, la vaga revolucionària i la revolta social articulessin la història d'un país i d'una societat a la que se li negava el progrés, la llibertat, el benestar, la modernitat, l'educació, la sanitat, la seguretat social, la democràcia, i qualsevol esperança de construir un ésser humà nou, un ésser humà ni violent ni explotador ni colonitzador ni imperialista ...

Però és obligat dir que tots els estats d'Europa juguen a explotar la classe obrera i la pagesia sense terres, a més d'exercir l'imperialisme i el més descarat espoli s'instal·la sobre Àfrica i Àsia, la seva ideologia és el classisme i el racisme. 

Ho pagaran molt car: aviat esclatarà un conflicte mundial entre potències europees amb milions de morts violentes, fam, misèria, malalties i destrucció de recursos. El racisme practicat en altres continents és utilitzat per justificar la violència local europea. La seva cobdícia sense fre els portarà a la pròpia destrucció entre 1914 i 1945. A més de viure sota l'amenaça de l'extermini massiu fins ben bé finals de la dècada dels vuitanta del mateix segle XX.

42. L'imperialisme, el racisme i la guerra

Diuen els historiadors que l'imperialisme és el colonialisme del darrer terç dels segle XIX i primeres dècades del XX. Des del meu parer, el fet diferencial de l'imperialisme amb relació al colonialisme consisteix en l'explotació minera d'Àfrica i Àsia i un ús intensiu de minerals i altres recursos necessaris per el desenvolupament de la segona revolució industrial. Ni l'esclavatge, ni els genocidis humans i culturals, ni l'espoli de recursos, ni la creació de nous mercats, ni l'exportació de capitals, ni les rivalitats i guerres entre estats europeus, no eren cap novetat; feia segles que els estats moderns, en mans dels aristòcrates depredadors de sempre, dedicaven el seu temps a practicar-ho amb la finalitat d'obtenir el botí.

La utilització de la ideologia racista tampoc era cap novetat. Al llarg del segle XX, però, i a la mateixa Europa, el drama del racisme d'estat adquirí unes dimensions desconegudes fins aleshores. A la llista de grups ètnics tradicionalment víctimes del racisme en el nostre continent, com els jueus, els musulmans o els gitanos, s'hi van afegir els eslaus, els de l'est, o els mediterranis, o llatins, considerats inferiors per els auto anomenats grups racials superiors, és a dir, els germànics o els anglosaxons.

Abans de continuar amb aquest breu assaig sobre la relació entre l'imperialisme, el racisme i la guerra durant l'Edat Contemporània, anem a fer un resum d'alguns fets històrics dels segles XIX i XX:

1. Un grapat de cases reials i d'oligarquies que controlen imperis i regnes europeus es reparteixen Àfrica durant la Conferència de Berlín entre el novembre de 1884 i febrer de 1885. En el continent asiàtic també s'intensifica i s'expandeix la intervenció colonialista. Els llops no poden deixar de ser llops, el seu instint depredador es manifesta arreu, també a nombroses illes del Pacífic, en altres oceans i continents.

2. Hi ha analistes que ho atribueixen a les necessitats derivades de la segona revolució industrial i intenten explicar el fenomen utilitzant factors de caràcter econòmic. Altres experts consideren que té més força explicativa la manera de pensar de les aristocràcies europees i el seu tradicional sistema de vida: concretament la carrera militar de la noblesa, l'exercici absolutista del poder polític, el prestigi social que proporciona la possessió de la terra o del territori en règim de propietat familiar, i la guerra. La carrera militar i la guerra tenen per finalitat l'obtenció del botí en forma de possessions territorials, així com càrrecs amb poder polític i control de recursos dins de l'administració de l'estat. L'aplicació del dret de conquesta i una societat basada en els principis de jerarquia i subordinació, són elements molt importants de la manera de pensar imperialista de l'aristocràcia. D'altra banda, històricament és evident que la manca de poder polític i d'insuficient força militar, provoca la pèrdua de patrimoni material per la via del saqueig i del robatori, o de l'espoli fiscal.

3. Els exèrcits invasors converteixen les àrees del planeta afectades per les polítiques imperialistes en un estat de guerra permanent durant més de vint anys: destrucció de vides, regnes i nacions; és a dir, genocidis i tota mena de perversitats i crims de guerra. No és nou, la catàstrofe humana adquireix les mateixes dimensions dramàtiques que la colonització d'Amèrica uns pocs segles abans. Hi ha, però, un fet diferencial important: a la Amèrica llatina el genocidi es va justificar mitjançant l'argument d'una suposada evangelització d'uns indis ignorants de la fe; però als africans, asiàtics i polinesis, entre d'altres, se'ls hi fa el "favor" de proporcionar-els-hi el progrés de la gran civilització europea. Morir pel progrés!

4. Resulta, però, que l'Imperi Alemany no està gens satisfet del repartiment acordat. Considera que els imperis anglès i francès s'han endut la part del lleó, juntament amb el Regne de Bèlgica. Les oligarquies alemanyes no són les úniques que mostren greuges. Les relacions internacionals protagonitzades per les potències europees comencen a pintar bastos en el Marroc i altres indrets. També a la mateixa Europa, concretament en els Balcans. Es formen dos blocs, un primer uneix els imperis alemany i austríac-hongarès, se'ls hi ajuntarà l'Imperi Turc, i que rebrà el suport inicial d'un altre estat en discòrdia, el Regne d'Itàlia. Un segon bloc el formen els imperis anglès, francès i rus.

5. Entre 1914 i 1918 assistim a una primera ronda d'enfrontaments bèl·lics entre les potències citades i altres que si van afegint, concretament els Estats Units d'Amèrica i el Japó. Una guerra de desgast que porta als estats europeus a la ruïna. L'Imperi Alemany intenta aconseguir una treva oficial, però s'haurà de conformar en acceptar una derrota sense condicions. Mentrestant, a Rússia ha esclatat la revolució soviètica, els comunistes ocupen el poder polític, hi ha una guerra civil i les idees de la revolució comunista comencen a afectar a altres països. El balanç de vides perdudes -fins el 1918- sota la violència de la guerra és de vuit milions de vides humanes sacrificades per la cobdícia dels de sempre; a part tenim la fam, la misèria, la por, la tragèdia personal, familiar i nacional, i la destrucció de conreus, poblacions, infraestructures i teixit industrial i productiu.

6. Aviat, però, la venjança de les oligarquies alemanyes per les conseqüències de la derrota en aquesta primesa fase de l'enfrontament armat, més la frustració del Regne d'Itàlia pel poc botí que li van adjudicar els vencedors, més l'amenaça del pensament marxista sobre els poders constituïts, aviat, deia, van articular una treva explosiva fins la reactivació de la guerra l'any 1939. D'altra banda, cal afegir que teníem una pau enverinada per unes bombolles de consumisme luxós i crèdits per jugar estúpidament a la borsa que van desinflar-se en una crisi econòmica -el crac del 29-; a més a més del feixisme i la dictadura que s'instal·là a molts estats europeus. I allò més gros: la classe dirigent d'alemanya crea el monstre del nazisme a partir d'un grupet de violents i poca-soltes racistes i ultranacionalistes. Van cometre el mateix error que la noblesa romana quan va utilitzar les tribus germàniques per avortar les revoltes d'esclaus o reprimir les protestes del poble romà per la forta pressió fiscal.

7. L'aristocràcia prussiana i la resta de la noblesa germànica, així com els caps de la seva poderosa indústria, tots ells van considerar que reprendre la guerra els hi permetria una victòria sempre que disposessin d'un poder polític absolut i abocat a una política armamentística, militarista, revengista i pangermanista. Els nazis i el seu cap eren els més adequats per executar un full de ruta amb un suposat final altament positiu i lucratiu per a les oligarquies alemanyes. D'entrada, amb el nazis, la indústria de la guerra va tenir una expansió desconeguda fins aleshores. El desenvolupament d'armes de destrucció intensiva va iniciar-se en la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), tot un camp de proves del poder militar alemany i de la seva capacitat destructiva.

8. A més a més, la ideologia nazi considerava legítima la conquesta territorial i l'espoli de recursos. La seva teoria sobre l'espai vital necessari pel desenvolupament del poble germànic, el “lebensraum”, suposava, a la pràctica, matar de gana, deportar o esclavitzar russos, polanessos i altres grups eslaus, tots ells considerats inferiors a la raça germànica o raça ària. Per un altre costat, calia eliminar els alemanys opositors a les polítiques del partit nazi i van obrir-se camps de treball o de concentració on s'hi recloïa a socialistes, comunistes, liberals, demòcrates i cristians, entre altres que feien campanya política en contra dels nazis. Paral·lelament s'iniciava l'holocaust jueu. Altres grups també eren víctimes dels nazis, com les persones amb discapacitats o els gitanos.

9. Entre 1939 i 1945 esclata de nou la mort violenta en els camps de batalla i a les ciutats, la població civil va ser víctima de les bombes llançades des d'avions o per canons en terra o des de vaixells, a més de la fam i altres desgràcies. Els nivells de destrucció superaren en molt les xifres del passat. Pràcticament el continent europeu va quedar sota runes i amb un registre de vuitanta milions de persones que van perdre la seva vida a causa del conflicte armat. Si hi afegim les víctimes de les guerres de la descolonització d'Àfrica i Àsia, darrers fets que van succeir al llarg de les dècades posteriors al conflicte entre 1939 i 1945, en total tenim més d'un centenar de milions de morts violentes responsabilitat de l'imperialisme, del racisme i de la guerra, solament durant el segle XX.

Fins aquí una síntesi de fets que podeu ampliar en qualsevol llibre d'història de l'Edat Contemporània. La pregunta que ens interessa contestar és la de “per què a uns homes cobdiciosos, desitjosos de posseir territoris i poder polític, els hi fa falta desenvolupar i aplicar el pensament racista”. Històricament, la classe política o les oligarquies que ostentaven el poder polític, utilitzaven el racisme o la segregació de grups ètnics amb la intenció de treure'n un guany. El benefici a obtenir podia ser econòmic o polític, també per millorar el prestigi social o evitar una pèrdua. Tothom sap que ha sovintejat la utilització de caps de turc; és a dir, ha estat sempre molt útil disposar d'algú a qui traspassar la responsabilitat d'una desgràcia. Els nazis criminalitzaven els jueus mitjançant l'acusació de ser els responsables de les desgràcies que patia el poble germànic.

L'imperialisme, o colonialisme de finals del segle XIX, va potenciar i dimensionar l'abast de la depredació: el dret de conquesta sobre mig planeta Terra. La teoria de crear superiors i inferiors, i d'adjudicar privilegis als primers i negar drets als segons, té, amb l'imperialisme, un camp abonat, tot un espai disposat a oferir grans oportunitats a la perversitat il·lustrada. A més, el volum de la tragèdia humana està també molt relacionat amb la disponibilitat d'armes amb gran capacitat destructiva. La cursa armamentística i la bel·ligerància militar formen part del paquet de l'imperialisme i la seva ideologia racista. La qüestió sempre és la mateixa, cal justificar les bestieses, i com que ja no funciona l'argument d'evangelitzar o de salvar les ànimes dels heretges o dels pagans, doncs, aleshores, classifiquem com a inferiors les poblacions dels territoris que volem posseir. L'adoctrinament consisteix en sobrevalorar les capacitats i costums dels superiors, i menysprear a les dels inferiors, és a dir, practicant un nacionalisme ètnic que ignora o nega drets a altres grups ètnics. Importa ben poc si realment se'ls hi pot aplicar el concepte d'ètnia, és molt fàcil jugar amb les paraules i maquillar un argument. Tots els grups socials que han gestionat imperis acostumen a practicar el nacionalisme ètnic, entès com una exaltació de les qualitats del propi grup en detriment d'altres grups. 

Els llops justifiquen els seus actes amb arguments racistes quan la quantia del boti, així com l'àmbit geogràfic i humà afectat, és d'unes dimensions suficientment grans com per necessitar un discurs polivalent, és a dir, a aplicar a diverses situacions de violència.

Cal poder robar els recursos de pobles i nacions senceres, cal esclavitzar a nombrosos grups humans, exterminar físicament als revoltats; o utilitzar a homes, dones i nens com a mà d'obra barata; a més, hauran de procurar donar una imatge de civilitzats i portadors del progrés: allò que es fa és pel bé de tots, també dels pobres ignorants o éssers inferiors. I tot això per evitar els possibles escrúpols o la mala consciència d'unes metròpolis que parlen de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, entre altres valors negats als colonitzats. Però els depredadors insistiran que gràcies a ells els pobles sotmesos rebran els beneficis del desenvolupament. Òbviament, caldrà destruir cultures, canviar els costums dels pobles inferiors, proporcionar-les-hi una altra llengua i mostrar el camí d'un nou ordre. 

Amb el temps, i com no podia ser d'una altra manera, la violència a l'Àfrica i l'Àsia es va traslladar a Europa. Les oligarquies germàniques pensaven que si els anglesos i els francesos havien aconseguit convèncer als seus respectius pobles que els negres i els grocs eren inferiors i necessitaven de la seva tutoria i direcció; ells, els dirigents germànics, també podien persuadir als alemanys que els pobles eslaus també eren inferiors i necessitaven del lideratge de la superior raça ària. El resultat de tant despropòsit va ser el de milions de morts violentes, a més de fam, misèria, destrucció, pànic i horror, en conflictes bèl·lics protagonitzats per les potències imperials del segle XX.

Al final, a la Alemanya nazi, tothom seria inferior, inclús els membres de la raça superior, doncs el seu cap assumiria tot el poder i exercirà la tirania, envoltat d'una cort, d'una camarilla a les seves ordres i capricis. El procés no és nou, és tant vell com la història dels imperis de l'antiguitat o de les monarquies orientals, on la corona del règim totalitari està a les mans d'un rei-sacerdot cap de tots els poders civils i religiosos.

En els nostres dies hi ha dos classes d'estats, en primer lloc aquells que van ser construïts durant l'Edat Moderna mitjançant l'exercici permanent de la violència i en contra de la voluntat dels pobles sotmesos a monarquies absolutes. En segon lloc, tenim els estats edificats a partir de la fallida dels imperis i mitjançant la lluita del poble per a aconseguir la seva llibertat i exercir el dret a l'autodeterminació. Tots els imperis s'han construït per la força de les armes i la repressió contínua; la ideologia racista i la guerra han estat els seus dos instruments principals, el primer per justificar les injustícies i el segon per imposar-se i sotmetre nacions per la via de la violència i el terror o pànic a la crueltat de l'exèrcit invasor.

De fet, l'imperialisme, el racisme i la guerra són les tres representacions més clares del desordre i el caos causat per la cobdícia de les aristocràcies europees o de les oligarquies que controlen els poders. El seu suposat ordre moral, jurídic i polític no té absolutament res de natural, encara menys és el resultat d'un consens social. Ningú els hi ha autoritzat ni avalat res, Déu està amb les víctimes dels llops i no amb els botxins de la humanitat. La pau és una llei natural. Però la pau era impossible perquè l'estat era el negoci i el territori la finca privada de les oligarquies.

© Raül Blesa Arcarons