Pàgina 11 "Corrupció i absolutisme depredador" (2)

© Raül Blesa Arcarons

Relats:
30. La mamma Isabel Farnese
31. El seient de negres

30. La mamma Isabel Farnese

El corresponsal Pep Tafaner, famós periodista d'una revista del cor de finals del segle XVIII, ha aconseguit un permís de la burocràcia del Maligne per a entrar a l'infern i fer una entrevista a Isabel Farnese, una mamma excepcional per haver endollat els seus fills a càrrecs molt importants. Abans, però, veiem un xic de la biografia d'aquesta mamma que estimava tant als seus fillets.

Isabel Farnese o Isabel de Parma, reina consort d'Espanya per matrimoni amb Felip V rei d'Espanya, també duquessa de Parma i de Piacenza, va tenir fills i filles, destaquen pels seus càrrecs obtinguts a cops de garrot, l'Infant Carles, rei de Nàpols i de Sicília, posteriorment rei d'Espanya - Carles III -, i l'Infant Felip, duc de Parma, Piacenza i Guastalla.

Aquesta mamma no va dubtar en conspirar i organitzar conflictes i guerres per col·locar els seus dos fills en la majoria dels càrrecs citats. El seu espòs, Felip V, que inaugurà la Casa Borbó o la Casa França a Espanya, nét del famós Rei Sol, Lluís XIV de França, li va fer costat malgrat que les guerres no suposaven cap benefici per a un colpejat poble espanyol acostumat ja a tota mena de desgràcies amb tots els reis de la Casa Àustria i el primer de la Casa Borbó.

Anem a la tan esperada entrevista:

- Majestat, sou tot un referent de mare exemplar per a l'aristocràcia europea, com us sentiu? 

- Molt orgullosa, un fill dos cops rei i un altre amb 3 ducats. 

- Majestat, malgrat això, alguns súbdits consideren que no ha estat ni gaire virtuós ni correcte aconseguir-ho mitjançant amenaces, suborns i guerres. 

- Són els meus fills i una mamma ha de fer allò que és impossible i més per col·locar els nens. Al cap i a la fi, en Lluís XIV va convertir Europa en un cementiri per situar a Felip com a rei d'Espanya. A més, jo i el meu espòs vam fer moltes coses pels nostres súbdits. 

- Per exemple, Majestat? 

- Vam invertir recursos en la construcció d'una armada i en aixecar fàbriques d'armes, a més de crear un exercit. Tot això va proporcionar nombrosos llocs de treball pels nostres súbdits. 

- Majestat, hi ha qui considera que invertir recursos per fer la guerra té poc a veure amb la principal virtut de les polítiques públiques: vetllar pel benestar i la felicitat dels súbdits. Aquests dissidents proposen el desenvolupament de l'economia productiva, en lloc de l'economia destructiva. 

- Nosaltres també vam prendre mesures per augmentar l'activitat productiva, com apujar els impostos i així obligar els súbdits a treballar més hores, o fer concessions comercials als francesos i així estimular la competitivitat dels nostres súbdits. D'altra banda, també vam augmentar els preus dels aliments per a homologar-nos a Europa en el cost de productes bàsics, davant de la impossibilitat d'homologar-nos en salaris o ingressos familiars. Com veieu, de política econòmica en sabem molt i vam fer uns jocs de mans en els comptes que són l'admiració d'altres governants. 

- Tot això serà admirable, Majestat, però els súbdits passaven gana, no tenien treball i van haver d'emigrar a les Índies. 

- Emigraven per esperit aventurer, no per necessitat. També abandonaven el país quan vam intentar canviar la dieta, introduint el formatge parmesà en el règim alimentari, una servidora va utilitzar aquest formatge en el dia a dia dels nostres àpats familiars. Els nostres fills i el rei s'alimentaven de formatge fabricat en el meu ducat. Malgrat això, els nostres súbdits es negaven a canviar i preferien passar gana o marxar. El formatge parmesà és més sa i nutritiu que el pernil ibèric! 

- Majestat, un aspecte prou important ha estat les vostres reformes polítiques, administratives i fiscals. 

- Doncs, sí! Aquí vam introduir molts canvis. Vam eliminar institucions representatives, per molestes i massa cares, ens feien perdre el temps i sempre s'estaven queixant, teníem uns súbdits molt desagraïts. Vam centralitzar la recaptació d'impostos per abaratir i racionalitzar l'administració pública, tot el diner l'administràvem nosaltres que som els millors i sabem el què necessita realment el poble. Vam abolir l'ús públic de diverses llengües, usos i costums primitives, i així simplificar la cultura del poble, una cultura que no necessiten per treballar i pagar els impostos. Com podeu veure, també vaig exercir de mamma dels meus súbdits. 

- Majestat, no hi ha dubte que el vostre regnat va cobrir amb escreix les exigències d'una sobirania centralitzada i familiar, a més d'exemplar. Voleu que quan torni al món dels vius li demani al Papa de Roma que intercedeixi perquè vós pugueu abandonar l'infern i anar al purgatori? 

- D'això, estimat amic periodista, res de res! Aquí hi som tots. Tota la família reunida. I la millor virtut de la nostra família sempre ha estat la nostra capacitat de compartir-ho tot, començant per la llar. Aquí tots junts som molt feliços, a més, el Maligne ens ha instal·lat refrigeració en el nostre palau familiar com a premi pels serveis prestats al mal. 

- Majestat, sou admirable, un símbol de la família unida, una bandera, un .... En fi, no hi ha adjectius suficients en el diccionari per llistar les vostres virtuts. ¿Podria entrevistar a sa Majestat el rei Felip V, solament un parell de preguntes? 

- Impossible! Ha entrat en una nova fase depressiva, a causa de que el Maligne es nega a procedir a la seva reencarnació com a rei de Califòrnia i altres possessions de la corona a les amèriques. En Satanàs li ha dit que no vol tenir problemes amb els americans, per això li ha fet l'oferta d'articular un procés de sobirania personal en un indret d'Àfrica, on hi ha molts espais per anar de cacera. Ja veurem com acabarà tot això, de moment tot està paralitzat i el meu pobre espòs té la moral per terra.

31. El seient de negres

El seient de negres no és ni un model de cadira ni un tipus de butaca, tampoc fa referència a un lloc on hom seu. Un seient és un acord, un acord com els que apareixen en els tractats internacionals. En el cas que ens ocupa, el seient de negres apareix com acord dins del Tractat d'Utrecht de l'onze d'abril de 1713, un tractat que va posar fi a la guerra de Successió d'Espanya entre les cases reials europees antiborbòniques i la casa reial dels borbons, també coneguda com a Casa França.

Gràcies al Tractat d'Utrecht, la Gran Bretanya obtingué, entre altres beneficis, el monopoli del comerç d'esclaus anomenat el seient de negres, un seient o acord que li permetia vendre cada any més de cinc mil esclaus negres a les colònies del patrimoni territorial a les Índies de la rama familiar dels borbons instal·lats a Espanya. 

Durant l'època de la signatura del tractat, els caps visibles eren el rei Felip V i la seva muller, la reina consort, Isabel Farnese. Gràcies al tractat citat, en Felip V obtingué el monopoli del poder a Espanya, la qual cosa vol dir que el seient dels catalans i d'altres va convertir el país en patrimoni d'una casa reial francesa de perfil polític absolutista.

L'absolutisme implicà l'eliminació de les institucions representatives, la pèrdua de la capacitat legislativa i la liquidació del govern propi; també suposà la prohibició de l'ús del català en espais públics de l'administració de l'estat, a més d'un règim fiscal molt dur i una despesa pública totalment allunyada dels interessos del poble. 

La nova corona ocupà el país amb una allau de tropes i funcionaris estrangers. Gràcies a que érem catòlics, els catalans ens vam lliurar de l'esclavatge o de la deportació massiva a les Índies, però no vam poder evitar l'exili. Milers de ciutadans de Catalunya van fugir a l'exili, un precedent d'altres exilis. La majoria dels que van restar a casa, van patir la pressió fiscal i l'endeutament.

El segle XVIII va ser un segle d'explosió demogràfica i desenvolupament econòmic arreu d'Europa, alguns catalans ho van aprofitar prou bé, però la majoria va ensopegar amb un règim polític i econòmic totalment obsolet i decadent, que no feia una altra cosa que posar pals a la roda del progrés. 

Quan apareixia algú amb idees progressistes, se'l treien de sobre. En qualsevol cas, les guerres de fi de segle liquidaren els beneficis derivats de l'activitat econòmica. Un cop més, per no perdre el costum, tornà la misèria, la fam i la fugida a les colònies de les Índies.

Però no tots patien les desgràcies, Don Fidel Manzano, amanuense de primera, destinado a la Audiencia Local, va escriure les següents anotacions en el llibre de les seves memòries:

“Sóc un home feliç! Un servidor gaudeix del plaer de la felicitat permanent, cap dels meus avantpassats hagués mai somniat el món perfecte que s'ha construït. La meva estimada esposa, fills, filles, néts, nétes, germans i la resta de la meva família, també comparteixen amb mi la satisfacció pel paradís terrenal on tenim la sort de viure. Nosaltres ja estem a la glòria!

No! No es tracta d'un nounat a afegir al nostre llinatge familiar, ni del matrimoni d'un fill que hagi millorat substancialment el nostre patrimoni, ni de la compra d'un títol nobiliari, ni d'un benefici extra derivat dels meus serveis administratius a la colònia peninsular ... No! Res de tot això! Som feliços per l'excel·lent administració pública del rei amb el seu govern.

En primer lloc, pel suport de l'estat a l'agricultura tradicional practicada pels nostres pares i avis, rebutjant qualsevol innovació en polítiques agràries. Limitar la producció a l'autoconsum local ens estalvia la feinada de comerciar amb els excedents, d'aquesta manera podem disposar de més temps per anar de cacera, contemplar els ocellets o escoltar els grills. 

Nosaltres no som comerciants, no som venedors, aquesta feina és pròpia de pobles inferiors, de gent innoble, castigada pels seus pecats a activitats de poca volada.

En segon lloc, el govern i l'administració pública garanteixen el monopoli de la producció industrial i la limitació de la competència, evitant els mals de cap derivats de la lliure empresa i de la llibertat de contractació i gestió de l'activitat econòmica.

D'aquesta manera, amb la indústria i els gremis sota control públic, hi ha poca o nul·la disbauxa de possibilitats de millora econòmica i benestar per a súbdits o colonitzats de dubtosa fidelitat a la corona i a l'estat.

En tercer lloc, s'ha incrementat considerablement el volum de recursos gestionats per l'administració pública, la recaptació fiscal és molt eficient i pràcticament disposem de tota la riquesa que produeixen els nostres súbdits. Com a conseqüència d'aquesta eficaç gestió, tenim un capítol dedicat a càrrecs civils, militars i eclesiàstics que és l'enveja dels estats veïns.

Allò que fa més il·lusió, i un remei excel·lent contra qualsevol neguit, és el llistat de conceptes o subjectes impositius que paguen els nostres colonitzats de la península: el cadastre reial que grava els bens immobles i els ingressos de rendes no derivades de l'activitat professional; el cadastre personal que grava els ingressos relacionats amb l'activitat professional; el cadastre sobre els guanys de l'activitat comercial de mercaders, comerciants, notaris i agremiats amb botiga.

Cal afegifr les càrregues fiscals sobre drets patrimonials i les derivades de l'allotjament de tropes, sobre les rendes del tabac, la sal, les duanes, drets de portes, paper timbrat, etcètera; i, per finalitzar, els imposts indirectes sobre el consum de productes ultramarins i del país, com el sucre, el cacau, teixits .... Tot això implica un gran volum de diners, el somni de qualsevol gestor públic.

En aquests moments, dins la nostra estimada família, tenim dos funcionaris en nòmina de l'estat; concretament, un servidor i un germà. Mai a casa nostra haviem acumulat tants beneficis públics. 

Amb el nostre servei públic, reforcem l'estat, millorem l'economia monopolista i controlem l'activitat econòmica i la professional. D'altra banda, hem aconseguit militaritzar la societat amb reclutaments intensius i permanents i la participació en conflictes fronterers i guerres, és a dir, la tradicional i principal activitat de la nostra honorable noblesa.”

Aquí finalitzem les anotacions del llibre de memòries de Don Fidel Manzano, amanuense de primera, destinado a la Audiencia Local.

L'any 1776, l'economista Adam Smith publicà “La Riquesa de les Nacions”. Aquest economista escocès és el pare del liberalisme econòmic i de la ciència econòmica. En el seu text, que acabem de citar, defensà la divisió del treball, el comerç sense restriccions i el mercat lliure com instrument bàsic per a regular preus i rendes. Considerà que tots ells són elements fonamentals de l'activitat econòmica i el desenvolupament i riquesa de les nacions. Afegeix, entre altres coses, una excel·lent crítica a l'economia política defensada i practicada per les monarquies absolutistes.

Amb relació a aquest darrer aspecte, els absolutistes eren partidaris d'un fort intervencionisme estatal sobre l'activitat productiva i mercantil. Mitjançant concessions monopolístiques, aranzels proteccionistes i regulacions laborals de tota mena, asfixiaven el desenvolupament econòmic, tant el de l'interior de les nacions com el de l'exterior entre nacions. De fet, els monopolis i els mecanismes reguladors de l'activitat econòmica tenien com a finalitat beneficiar única i exclusivament a la corona. Doncs bé, l'Adam Smith va denunciar el paper negatiu dels monopolis i de l'intervencionisme estatal de l'època. El monopoli és la negació del mercat, incrementa els preus de les mercaderies, atenta contra la lliure empresa i entorpeix la iniciativa creativa de l'ésser humà. En definitiva, proporciona fortunes a uns pocs beneficiaris i és un mal negoci per la ciutadania.

Cal afegir que quan l'Adam Smith il·lustrà als seus contemporanis sobre la manera de garantir el progrés, en el regne d'Anglaterra ja portaven un segle rebent els beneficis de la seva revolució. La Revolució Anglesa, anomenada la “Revolució Gloriosa” de 1688-1689, imposà el restabliment del Parlament com a institució política fonamental i representativa de la sobirania de la comunitat. El poder suprem és el poder legislatiu limitat pels drets naturals inherents a tots els éssers humans: la llibertat, la propietat, i el dret de resistència per defensar i/o restaurar l'ordre natural violat pel príncep. Destacà John Locke, filòsof i polític teòric anglès, que justificà la revolució tot rebutjant la teoria del dret diví i afirmà que la sobirania resideix en la comunitat i no pas en el rei. Per a Locke els governants són administradors al servei de la comunitat, i la seva missió consisteix en garantir el benestar i la prosperitat de tots.

A Espanya la noblesa i la corona practicaven l'autisme, eren experts en fer-se el sord, a més de no llegir res de tot allò que no els hi permetia omplir les seves butxaques o exercir el seu despotisme. Consideraven que els anglesos eren uns heretges i enemics de Déu i del rei. Resultat: a casa nostra, els reis, els prínceps i els bisbes gaudien del monopoli de la veritat, un monopoli ostentat durant segles i utilitzat per a cometre tota mena d'abusos d'autoritat i injustícies.

© Raül Blesa Arcarons